Platonisme: diferència entre les revisions

En el [[Renaixement]] va ressorgir el platonisme, sobretot en l'Acadèmia Platònica de [[Florència]] ([[segle XV]]).

 

El concepte central del pensament platònic és la [[teoria de les idees]]: L'única existència veritable es troba en les idees, eternes, immutables, perfectes, de les quals els objectes particulars en són còpies imperfectes. La multitud d'objectes són sotmesos al canvi perpetu, restant així privats d'una existència genuïna.<ref name="seyffert481">Oskar Seyffert, (1894), ''Dictionary of Classical Antiquities'', page 481</ref> El nombre de les Idees és definit pel nombre de conceptes universals que es poden obtenir a partir dels objectes particulars.<ref name="seyffert481"/>

 

L'[[ètica]] platònica és bassa en la [[Idea de Déu]]. La [[Virtut]] és [[coneixement]], el reconeixement de la Idea suprema de Déu.<ref name="seyffert481"/> I, per assolir aquesta [[cognició]], les tres parts de l'ànima (que són raó, esperit i gana) tenen totes la seva porció, aconseguim les tres virtuts: Saviesa, Valor i Moderació.<ref name="seyffert481"/> El lligam que uneix les altres virtuts és la virtut de Justícia, per la qual cada part de l'ànima està confinada en l'actuació de la seva funció apropiada.<ref name="seyffert481"/>

 

El platonisme ha tingut un efecte profund sobre el pensament. En moltes interpretacions del ''[[Timeu (diàleg)|Timeu]]'',<ref>cfr.comentari de Proclus en el ''Timaeus''; Cornford 1937</ref> situa un [[univers]] [[eternitat|etern]], per oposició a la tradició [[Judaisme|Judaica]] en la qual l'univers s'havia creat temps històric. A diferència de l'Aristotelisme, el Platonisme descriu la [[idea]] com anterior a la [[matèria]] i identifica la [[persona]] amb l'[[ànima]]. Moltes nocions platòniques són presents en el cristianisme llatí.<ref name ="Oxford">"Platonism." Cross, F. L., ed. The Oxford dictionary of the Christian church. New York: Oxford University Press. 2005</ref>

 

Amb el [[Renaixement]], els estudiosos giren el seu interès cap a la figura de Plató.<ref name ="Oxford"/> En els segles XVI, XVII i XIX les idees de plató influeixen a molts pensadors religiosos anglesos.<ref name="Oxford"/> El [[Protestantisme]] ortodox a l'[[Europa]] continental, tanmateix, desconfia de la [[raó natural]] i ha estat sovint crític amb Platonisme.<ref name="Oxford"/>

 

L’'''ètica platònica''' és l'ètica de [[Plató]] que manté una estreta relació amb la seva visió [[antropologia|antropològica]] i [[metafísica]]. Està impregnat d'un [[dualisme]] extrem. Ànima i cos constitueixen dos elements no només diferents, sinó irreconciliables entre si: concep el cos com el sepulcre de l’ànima, com un obstacle, el lloc on aquesta es fa esclava de la [[matèria]] i de les [[sentiment|passions]].<ref> Jordi Cortés Morató (editor), [http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/cuerpo%20y%20alma.htm «cos i ànima»], [http://www.pensament.com/filoxarxa/#inici ''FiloXarxa: Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos''], 2006-2009</ref> Segons Plató, mentre l'home romangui lligat al seu cos, es trobarà incapacitat per a la felicitat i per al veritable coneixement. Assolir aquests només serà possible en dominar i alliberar-se de la part material de l'ésser humà. Un principi de basi és l'intel·lectualisme, el dolent és una conseqüència de la manca de coneixement.<ref>Ignacio Yarza de la Sierra, [http://www.philosophica.info/voces/platon/Platon.html#toc19 «Platón» {{es}}]</ref>

 

A la doctrina que equipara saviesa i virtut la hi denomina intel·lectualisme ètic i ja va ser formulada per [[Sòcrates]], en un intent de superació del [[relativisme]] dels [[sofista|sofistes]]. Els conceptes morals no són fruit d'una convenció o pacte entre homes, ja que es refereixen a realitats existents i permanents (idees) que són independents de la [[raó]] i la voluntat humanes. No obstant això, és a través de la raó com l'home pot prendre contacte amb la realitat moral, realitzant-la en la seva persona.

 

A la manera socràtica, Plató afirma que només el savi és el virtuós, perquè en conèixer únicament el que és la virtut, és a dir, la idea a la qual fa referència el concepte "virtut", hi ha possibilitat de ser-ho en la vida pràctica. El saber i la virtut coincideixen i es necessiten recíprocament. El just en si, la bondat en si, la prudència, etc., És a dir, els valors morals existeixen per si mateixos, i per això és possible definir-los objectivament i, un cop coneguts, dur-los a terme en la vida pràctica. El savi no pot ser dolent, ja que el mal és fruit de la ignorància, un defecte que no rau en la nostra naturalesa sinó en el no compliment de l'essencial de la nostra naturalesa i la racionalitat.

 

Aquí reapareix amb tota violència el antihedonisme platònic: els plaers materials i corporals no només no condueixen a la felicitat, sinó que fins i tot ens la impedeixen. Virtuós i feliç serà aquell que purifiqui la seva ànima de les passions i "desordres" del cos i es bolqui cap al món eidètic, l'únic capaç de realitzar humanament a l'home.