Potestat sancionadora: diferència entre les revisions

La '''Potestat sancionadora''' és la possibilitat de sancionar per part de l'administració pública a partir d'uns principis inspiradors de l'ordre penal que són d'aplicació al dret administratiu en funció de les diverses sentències del [[Tribunal Suprem]] i del [[Tribunal Constitucional]], i que s'efectuen mitjançant el [[procediment administratiu sancionador (Espanya) |procediment administratiu sancionador]]. Els principis d'aquesta queden recollits a la [[llei 30/1992]].<ref name="trenta">[http://www20.gencat.cat/docs/governacio/Jurat%20dExpropiacio%20de%20Catalunya/Documents/Arxius/Llei30_1992.pdf Llei 30/1992 de 26 de novembre de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú]</ref>

 

Conegut també pel seu terme llatí de ''nullum crimen, nulla poena sine lege'' i determinat en l'article 127 de la llei 30/1992<ref name="trenta"/> reconeix que les administracions públiques, en virtut del que diu la [[Constitució Espanyola]]<ref name="constitució">[http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/constitucion.tp.html La Constitución Española de 1978]</ref> tenen potestat sancionadora quan així es manifesta en una [[Legislació|norma amb rang de llei]]. Aquesta correspon als òrgans administratius que la tinguin atribuïda per norma amb rang de llei o [[Reglament|disposició reglamentària]]. Aquesta no es podrà aplicar sobre els [[Funció pública a l'estat espanyol|empleats públics]].

 

Determinat en l'article 129 de la llei 30/1992<ref name="trenta"/> reconeix que constitueixen infraccions aquelles que estan delimitades per una llei. Les sancions administratives, han d'estar classificades per llei com a lleus, greus i molt greus. En aquest sentit la llei 30/1992 i les lleis específiques serveixen com a base perquè les disposicions reglamentàries puguin introduir especificacions o graduacions al quadre d'infraccions o sancions establertes legalment, sense que puguin constituir nous actes punibles. Per altra banda existeix [[jurisprudència]] que determina que les normes reglamentàries [[Franquisme|preconstitucionals]] són vàlides si en l'ordenament de l'època aquesta reserva de llei no s'imposava, tot i que s'han de considerar caducades aquestes habilitacions i deslegalitzacions. Existeix una clara excepció a aquest principi, en l'article 129.1, ''in fine'', redactat per la [[llei 57/2003]] de [[16 de desembre]], de mesures per a la modernització del govern local<ref name="local">[http://noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/l57-2003.html Ley 57/2003, de 16 de diciembre, de medidas para la modernización del gobierno local.]</ref> que estableix la possibilitat als [[ajuntaments]] de regular les sancions en determinats aspectes i sempre que no excedeixen de 3000 €.

 

L'article 9.3 de la Constitució Espanyola<ref name="constitució"/> estableix el principi d'[[irretroactivitat]] el qual queda recollit per l'article 128 de llei 30/1992<ref name="trenta"/> que determina que són d'aplicació les disposicions sancionadores vigents en el moment que es produeixen els fets que constitueixin infracció administrativa i que les disposicions sancionadores produeixen efecte retroactiu en tant que afavoreixin el presumpte infractor.

 

Tal com determina, l'article 131 de la llei 30/1992<ref name="trenta"/> que perquè es pugui imputar a un subjecte la infracció que origina la sanció administrativa és necessari que concorri una conducta culposa o dolosa, sense que es pugui admetre la responsabilitat objectiva com a base d'una sanció administrativa. Aquest article conté altres previsions:

 

* Quan el compliment de les obligacions previstes en una disposició legal correspongui a diverses persones conjuntament, responen d’una manera solidària de les infraccions que, si s’escau, cometin i de les sancions que se’ls imposin. Són responsables subsidiàries o solidàries per l’incompliment de les obligacions imposades per la llei que comportin el deure de prevenir la infracció administrativa comesa per altres persones, les persones físiques o jurídiques sobre les quals recaigui aquest deure, quan així ho determinin les lleis reguladores dels diferents règims sancionadors.<ref name="trenta"/>

 

Determinat en l'article 131 de la llei 30/1992<ref name="trenta"/> en l'exercici de la potestat sancionadora s'ha de guardar l'adequació deguda entre la gravetat del fet constitutiu de la infracció i la sanció aplicada, i que s'han d'aplicar els criteris següents per a la graduació de la sanció:

 

Tal com ve remarcat per l'article 25.3 de la Constitució Espanyola<ref name="constitució"/> les sancions administratives poden ser de [[Sanció pecuniària|naturalesa pecuniària]], però en cap cas poden implicar directament o subsidiàriament la pena privativa de llibertat.

 

En connexió directa amb l'article 24.2 de la Constitució Espanyola, que eleva la presumpció d'innocència a [[Drets i deures fonamentals de la Constitució Espanyola|dret fonamental]], determina que mentre no es demostri el contrari la persona gaudeix de no existència de responsabilitat administrativa. D'acord amb la [[Tribunal Constitucional|jurisprudència constitucional]] aquest dret implica que:

 

* Que la insuficiència en el resultat de les proves suposen un pronunciament absolutori.

 

L'article 132 de la llei 30/1992<ref name="trenta"/> estableix terminis generals d'aplicació supletòria en cas de manca de terminis específics de prescripció establerts a les lleis sectorials. La llei estableix terminis de prescripció de 3 anys, 2 anys i 6 mesos segons siguin '''faltes''' molt greus, greus o lleus (a comptar des de la data de comissió de la infracció) i de 3 anys, 2 anys i 1 any per a les '''sancions imposades''' per '''faltes''' molt greus, greus o lleus (a comptar des de la data en què hi hagi sentència ferma). El mateix article 132 especifica que: