Servents de Maria: diferència entre les revisions

L''''Orde dels Servents de Maria''', també anomenada dels '''Servites''', en [[llatí]] '''Ordo Servorum Beatae Virginis Mariae''', és un [[orde mendicant]] fundat a [[Florència]] el [[1233]] per un grup de set persones, els [[Set Sants Fundadors]]. Els seus membres posposen al seu nom les sigles '''O.S.M.'''. L'espiritualitat dels servites es basa en el servei, la devoció a la [[Mare de Déu]], en particular sota l'[[advocació]] de Maria dels Dolors, la vida fraternal i la predicació per tal d'aconseguir conversions. A diferència d'altres ordes, no té una activitat específica o un camp concret d'actuació. Les diverses comunitats fan tasques d'acolliment i assistència, especialment dels més necessitats; apostolat, especialment missioner; i estudi.

 

{{Article principal |Set Sants Fundadors}}

La tradició vol que l'orde fos fundat cap a l'any [[1233]] a [[Florència]], però els primers documents són de [[1245]] i referits a una comunitat de penitents retirats a fer vida eremítica en comú al Monte Senario, prop de la ciutat, a l'actual lloc de Vaglia.

El 1304, el papa [[Benet XI]], [[dominic]], va decretar la butlla ''Dum levamus'', adreçada al prior general fra Andrea Balducci da Sansepolcro, on aprova la regla i les constitucions dels Servents de Maria. Llavors l'orde tenia 27 convents a Itàlia i quatre a Alemanya, tots amb uns 250 frares.

 

El 1310 morí [[Alessio Falconieri]], l'últim dels [[Set Sants Fundadors]]. El seu estil de vida el continuaren frares de l'orde que van donar exemple de vida cristiana, com els beats [[Francesc de Siena]], [[Joaquim de Siena]], [[Jaume de Città della Pieve]], Ubald de Sansepolcro o Andreu Dotti, i sant [[Pel·legrí Laziosi]] de Forlì.

 

En acabar el {{segle|XV}}, l'orde tenia uns 170 convents i 1.200 frares, amb el primer convent fundat als regnes hispànics.

 

La [[reforma luterana]] afecta l'evolució de l'orde i molts convents d'Alemanya van ser suprimits. Més de la meitat dels priors van ser elegits directament pel papa i va desaparèixer, en 1570, la branca observant. Entre [[1548]] i [[1580]] es van revisar les constitucions de l'orde.

 

A més, es difonen les comunitats de monges i de terciaris, amb temptatives d'expansió dels Eremites de Monte Senario, entre [[1614]] i [[1623]].

 

Al {{segle|XVIII|s}}, al costat del nombre més alt de frares de la història, uns 3.000, segueix la gairebé supressió de l'orde, amb el tancament de moltes cases i la dispersió de bona part de les comunitats. Des dels anys setanta del segle, comença un seguit de disposicions que exclaustren els ordes religiosos a l'[[Imperi d'Àustria]], [[França]] i [[Itàlia]]. En 1778, el papa suprimeix la Congregació Eremítica de Monte Senario.

 

El [[1815]] sembla que l'orde comença a revifar, però noves lleis de desamortització ho impedeixen i entre 1848 i 1867, la majoria de convents resten suprimits. Només al final del {{segle|XIX}}, i impulsat per la canonització dels fundadors en [[1888]], comença un lent renaixement i un creixement constant, fins als anys seixanta del segle XX. Neixen diverses congregacions de germanes basades en l'espiritualitat servit i la branca femenina abandona la clausura per fer tasques diferents, que afavoreix la seva difusió.

 

L'orde es difon pels cinc continents. A més, neixen institucions i publicacions dedicades als estudis històrics de l'orde, com la col·lecció ''Monumenta Ordinis Servorum sanctae Mariae'' (des de 1897), ''Studi Storici dell'Ordine dei Servi di Maria'' (des del 1933) o l'Istituto Storico dell'Ordine dei Servi di Maria (1959). A més, el 1950 es fundà una facultat de teologia de l'orde, la Pontificia Facoltà Teologica "Marianum", a [[Roma]].