Trienni Liberal: diferència entre les revisions

Les dissensions es manifestaven en tots els àmbits: les corts, la [[premsa]] i els enfrontaments entre les [[societats secretes]] de la [[maçoneria]] (liberal moderada), la [[Societat de l'anell]] (moderada) i la [[Confederació de cavallers comuners]] (liberal exaltada), la ''[[comunería]]'' es va escindir al principi de 1823 en dues societats independents, l'una moderada i una altra d'extremista vinculada a la branca espanyola dels [[carbonaris|Carbonari]]. Els enfrontaments intestins també eren atiats pel mateix monarca, que alhora negociava en secret amb la [[Santa Aliança]] la invasió d'Espanya, i aprofitava el descontentament d'algunes unitats militars afins (com la [[Guàrdia Reial|guàrdia reial]]) i la formació en algunes zones de [[guerrilla]] absolutista o reialista (primera forma del [[carlisme]] posterior), formades per camperols descontents per la revolució liberal, que més que beneficiar els havia perjudicats, i veien amb enyorança l'[[Antic Règim|antic règim]] (la ineficàcia i timidesa de les poques iniciatives que es van emprendre, com el mig delme, no compensaven la frustració per la política de reconeixement de la propietat dels senyorius). La fallida de la [[hisenda]], que va negociar a més un emprèstit ruïnós, va impossibilitar més encara l'efectiva realització d'una revolució liberal profunda en la societat espanyola.

 

El [[1823]], la [[Santa Aliança]] (formada per [[Prússia]], [[Àustria]] i [[Rússia]]) decideix en el [[congrés de Verona]] ([[22 d'octubre]] de [[1822]]) acudir en ajuda del monarca. Fruit d'aquesta ajuda és l'enviament dels «[[Cent Mil Fills de Sant Lluís|cent mil fills de sant Lluís]]» —95.000 soldats de l'[[exèrcit]] [[francès]], sota el comandament de [[Lluís Antoni de França|Lluís Antoni de Borbó]], duc d'Angulema— el mes d'abril de 1823. Després de travessar els [[Pirineus]], els cent mil es van passejar per [[Espanya]] i van eliminar l'aventura liberal, van determinar probablement el futur de tota la història d'Espanya i van sembrar les bases per a l'etapa més negra del regnat de Ferran VII, l'anomenada ''Dècada Ominosa'' (1823–1833), en què el monarca va restaurar l'[[absolutisme]] més repressiu que va asfixiar tota aspiració liberal de l'Espanya del XIX.<ref>Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: ''Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya''. Castellnou Edicions. [[Barcelona]], [[abril]] del [[2006]]. Col·lecció Minimanual, núm. 14. {{ISBN|84-9804-211-9}}. Plana 44.</ref> Gairebé tota la intel·lectualitat del país va haver d'exiliar-se —els anomenats «emigrats»— a [[Londres]] principalment, agrupant-se al barri de Somerstown i subsistint amb el baix subsidi anglès que concedia a alguns per haver lluitat contra [[Napoleó]] durant la [[Guerra del francès|Guerra d'Independència]]. Els que es van quedar van haver de sofrir un procés de depuració o van ser ajusticiats o marginats. En el cas de [[Rafael de Riego]], aquest va morir penjat el [[7 de novembre]] de 1823 a la plaça del Trigo de Madrid.