Vídeo a la carta: diferència entre les revisions

Una de les altres formes de funcionament conegudes és com a TVOD o Transactional Video on Demand. En aquest sistema de reproducció de vídeo en streaming els usuaris paguen un preu per cada pel·lícula (normalment menys de 2€) i adquireixen els drets per visualitzar-la un nombre indeterminat de vegades dins un període que sol trobar-se entre un i tres dies. Aquest servei s'ofereix a Espanya per empreses com [[YouTube|Youtube]] o [[Filmin]].

 

El sistema conté les funcions bàsiques de [[vídeo]], que són els anomenats sistemes trampa, com l'opció de parar el programa o reprendre'l a voluntat del mateix client, rebovinar cap endavant i cap enrere, posar-lo a càmera lenta o en pausa. A més a més, VoD permet a l'usuari disposar del programa desitjat sense dependre d'horaris fixes de programació. L'espectador disposa d'una àmplia oferta de programes per a visualitzar, a vegades, realitzant un pagament per certs programes com en el cas de [[pagament per visió]]. El client està connectat a un servidor de Video on Demand, que disposa d'un sistema alternatiu als tradicionals lloguers de pel·lícules.

 

En l'actualitat, els sistemes VoD estan àmpliament desplegats per tots els Estats Units i, des de 2006, ja es comptabilitzaven més de 140 serveis a Europa.

 

Els sistemes VoD fan referència, generalment, als mecanismes de funcionament legítim d'acord amb les lleis actuals. Les motivacions actuals per a un futur desenvolupat es remunten a la creació de xarxes peer to peer i el desenvolupament de [[software]] per compartir arxius, com per exemple, Bit Torrent. Aquestes innovacions han demostrat que, tècnicament, és possible oferir al consumidor, cadascuna de les pel·lícules que es produeixen. D’aquesta manera, s’aconsegueix no carregar al proveïdor amb tot el cost de pujar informació perquè el client que ho desitja, la pugui rebre.

 

Els sistemes d'Streaming Vídeo on Demand son aquells als quals l'usuari pot visualitzar continguts audiovisuals en línea a través del seu ordinador o un dispositiu mòbil.

 

Certes empreses de SVOD permeten descarregar temporalment els arxius per tal de visualitzar-los de forma offline si no es té accés a Internet per un temps. Tanmateix, per descarregar-lo es necessita accés a Internet.

 

El TVOD és un sistema de pagament per visió de continguts audiovisuals basat en els [[Videoclub]]s. L'usuari adquireix els drets de visionat d'un contingut audiovisual per un preu inferior als 2€ durant una durada determinada de temps (normalment menys d'una setmana). La principal diferència amb els videoclubs és que l'usuari pot visualitzar-la de manera online a través d'un ordinador o dispositiu mòbil sense haver d'estar obligatòriament a un lloc on hi hagi d'haver un reproductor DVD ni un televisor.

 

Els serveis de Transactional Vídeo on Demand també solen permetre descarregar els continguts adquirits per visionar-los sense accés a Internet però s'en restringeix l'accés quan s'acaba el termini de temps llevat que es torni a adquirir.

 

El '''NVOD''' és un sistema de pagament per visió ([[Pay Per View]]) utilitzat per difusors multicanal. Aquest sistema utilitza una distribució amb una amplada de banda altíssim (bandwidth), pràcticament igual als de satèl·lit i televisió per cable. Es transmeten diverses còpies del programa en petits intèrvals de temps (uns 30 min.), d'aquesta manera, qualsevol usuari pot veure el contingut des de l'inici sense haver d'estar depenent de l'horari. Aquest sistema necessita una connexió amb gran amplada de banda i, generalment, només l'ofereixen operadors amb una gran capacitat tècnica.

 

És una tècnica utilitzada per diferents difusors en els sistemes que no tenen interactivitat per a proporcionar un vídeo sota comanda de veritat, que els permet simular aquest sistema de vídeo sota comanda. Un sistema Push VoD utilitza una gravadora de vídeo personal (en anglès PVR) per gravar automàticament una selecció de la programació, que sovint es transmet durant la nit, amb la capacitat de fer provisió de la gravació. Els usuaris poden veure la programació descarregada en qualsevol moment. Com que el contingut d'aquesta programació ocupa un espai en el disc dur PVR, aquest acostuma a ser eliminat després d'una setmana per tal d'alliberar espai i deixar lloc a nous programes. El fet que l'espai sigui limitat en el disc dur PVR significa que la flexibilitat i la selecció dels programes disponibles en aquests sistemes és més restringit que en els altres sistemes VoD.

 

És una modalitat del VOD que consisteix a proporcionar contingut lliure a l'audiència, però amb la condició que aquests estaran exposats a anuncis.<ref>{{Ref-publicació|article=What are SVOD, TVOD, AVOD? - Imagen|publicació=Imagen|llengua=anglès|url= https://imagenevp.com/blog/video-on-demand/|data=2016-09-28}}</ref> [[YouTube]] és l'exemple més conegut d'AVOD.

 

A Espanya, el sistema [[Movistar+]] envia en cada moment el programa seleccionat per l'usuari sobre la seva línia telefònica, utilitzant tecnologies DSL.

Al març de 2006 [[ONO]] també comercialitza un sistema de vídeo [[a la carta]] sota la denominació Ojo, a través de la seva pròpia xarxa de cable, que proporciona millors prestacions a la banda ampla.