Diferència entre revisions de la pàgina «Setembre Negre de Jordània»

cap resum d'edició
m (estandarditzant codi encapçalaments i llistes)
| resultat = Victoria militar jordana:<br>
* Atac sirià repel·lit
* [[Organització per a l'Alliberament de Palestina|OLPOAP]] conduïda al Líban
* Formació de [[Setembre Negre]]
| combatant1 = {{flagicon|PLO}} [[Organització per a l'Alliberament de Palestina|OLPOAP]]
* [[Fitxer:Fatah Flag.svg|23px]] [[Fatah]]
* [[Front Popular per a l'Alliberament de Palestina|FPAP]]
| casualties2 = '''Jordan''': 537 morts<ref name="joca">{{ref-web|url=https://www.jaf.mil.jo/Contents/Martyr_of_Dutyar.aspx|títol=Duty Martyrs|obra=JAF|consulta=31 d'agost de 2017}}</ref>
}}
'''Setembre Negre de Jordània''' (en [[àrab]]: أيلول الأسود ; ''Aylūl Al-Aswad''), va ser el conflicte que es va lliurar a [[Jordània]] entre les [[Forces Armades de Jordània]] (FAJ), sota la direcció del rei [[Hussein I de Jordània|Hussein]] i l'[[Organització per a l'Alliberament de Palestina]] (OLPOAP), sota la direcció de [[Iàssir Arafat]], principalment entre el 16 i el 27 de setembre de 1970, i unes certes accions van continuar fins al 17 de juliol de 1971.
 
Després que Jordània va perdre el control de [[Cisjordània]] en 1967, els combatents palestins coneguts com a [[fedaí]] van traslladar les seves bases a Jordània i van intensificar els seus atacs contra [[Israel]] i els territoris ocupats per Israel. Una represàlia israeliana en un campament de l'OLPOAP amb base a [[Karameh]], una ciutat jordana al llarg de la frontera amb Cisjordània, es va convertir en una batalla a gran escala. La percepció de la victòria conjunta jordano-palestina a la [[Batalla de Karameh]] de 1968 va conduir un augment del suport àrab als combatents palestins a Jordània. La força de l'OLPOAP a Jordània va créixer, i per a començaments de 1970, els grups havien començat a demanar obertament l'enderrocament de la monarquia [[haiximita]]. Actuant com un estat dintre d'un estat, els fedaïns van fer cas omís de les lleis i regulacions locals, i també van intentar assassinar al rei Hussein dues vegades, el que va portar a violents enfrontaments entre ells i l'exèrcit jordà al juny de 1970. Hussein volia expulsar els fedaïns del país, però va dubtar d'atacar perquè no volia que els seus enemics ho utilitzessin contra ell en equiparar els combatents palestins amb civils. Les accions de l'OLPOAP a Jordània van culminar en l'incident dels segrests del Dawson's Field del 10 de setembre, en el que els fedaïns van segrestar tres avions civils i van forçar el seu aterratge a [[Zarqa]], prenent com a ostatges a ciutadans estrangers, i després volant els avions enfront de la premsa internacional. Hussein va veure això com la gota que va omplir el got i va ordenar a l'exèrcit que es mogués.{{sfn|Shlaim|2008|p=311-340}}
 
El 17 de setembre, l'exèrcit jordà va envoltar les ciutats amb presència de l'OLPOAP, incloses [[Amman]] i [[Irbid]], i va començar a bombardejar els fedaïns, que s'havien establert en els camps de refugiats palestins. A l'endemà, una força de [[Síria]] amb marques de l'[[Exèrcit d'Alliberament de Palestina]] va començar a avançar cap a Irbid, que els fedaïns havien declarat una ciutat «alliberada». El 22 de setembre, els sirians es van retirar després que l'exèrcit jordà llancés una ofensiva aire-terra que va infligir fortes pèrdues sirianes, i després que la [[Força Aèria Israeliana]], els jets van volar simbòlicament sobre les unitats sirianes en suport d'Hussein, encara que no van participar. La pressió exercida pels països àrabs va portar Hussein a aturar la lluita. El 13 d'octubre va signar un acord amb Arafat per regular la presència dels fedaïns. Tanmateix, l'exèrcit jordà va atacar novament al gener de 1971. Els fedaïns van ser expulsats de les ciutats, un per un, fins que 2.000 fedaïns es van rendir després d'haver estat rodejats en un bosc a la vora d'[[Ajlun]] el 17 de juliol, marcant el final del conflicte.{{sfn|Shlaim|2008|p=311-340}}
 
Jordan va permetre als fedaïns partir cap al [[Líban]] via [[Síria]], i després es van convertir en combatents en la [[Guerra Civil libanesa]] de 1975.<ref>CIA World Factbook. [https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/le.html "CIA World Factbook: Lebanon: Refugees and internally displaced persons"]. CIA World Factbook, 10 September 2012.</ref> L'organització [[Setembre Negre]] va ser fundada durant el conflicte per portar a terme represàlies. L'organització es va atribuir la responsabilitat per l'assassinat del primer ministre jordà [[Wasfi al-Tall]] el 1971, i la molt difosa [[massacre de Munic|massacre d'atletes israelians a Munic]] de l'any 1972.<ref name="Sanchez2007">{{ref-llibre|nom=Juan|cognom Sánchez|data= 7 d'agost de 2007|títol=Terrorism & It's Effects|url=http://books.google.cat/books?id=AK6QA_WotRYC&pg=PT144|pàgina=144|editorial=Global Media|isbn=978-81-89940-93-5|consulta= 3 de desembre de 2017}}</ref><ref name="books">{{ref-llibre|data= 11 de setembre de 2001|títol=The new dimension of international ...|url=http://books.google.cat/books?id=VJJG14mHbGAC&pg=PA34&dq=%22munich+massacre%22+terrorists&hl=ca&ei=uVIgTNfOOsL6lwf264mOAQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDQQ6AEwAw#v=onepage&q=%22munich%20massacre%22%20terrorists&f=false|editorial=Google Books|consulta= 3 de desembre de 2013}}</ref>
Després que Jordània va annexar Cisjordània en 1951, va transferir la seva ciutadania als palestins de Cisjordània.<ref name="ttkhkf"/> La població combinada de Cisjordània i Jordània consistia en dos terços de palestins (un terç a Cisjordània i un terç de la part Oriental) i un terç de jordans.<ref name="jifa"/><ref name="ttkhkf">{{ref-web|url=http://www.telegraph.co.uk/news/obituaries/royalty-obituaries/7136625/King-Hussein-of-Jordan.html|títol=King Hussein of Jordan|obra=The Telegraph|editor=The Telegraph|consulta=3 de desembre de 2017|data=8 de febrer de 1999}}</ref> Jordània va proporcionar als palestins escons equivalents a la meitat del parlament,<ref name="jifa"/> i els palestins van gaudir d'igualtat d'oportunitats en tots els sectors de l'estat.<ref name="jifa">{{ref-llibre|url=https://books.google.cat/books?id=C9TkD3ugwEUC&pg=PA211lpg=PA211|títol=Citizenship and the State in the Middle East: Approaches and Applications|consulta=18 d'octubre de 2015|autor1=Nils August Butenschon|autor2=Uri Davis |autor3=Manuel Sarkis Hassassian|editorial=Syracuse University Press|any=2000}}</ref> Aquest canvi demogràfic va influir en la política jordana.<ref name="mi"/>
 
El rei Hussein va considerar que el problema palestí continuaria sent el principal obstacle de seguretat nacional del país;<ref name="mi">{{ref-web|obra=Moshe Shemesh|url=http://muse.jhu.edu/journals/israel_studies/v007/7.1shemesh.html|títol=The IDF raid on Samu': the turning-point in Jordan's relations with Israel and the West Bank Palestinians|editor=Israel Studies|data=22 de març de 2002|consulta=3 de desembre de 2017}}</ref> temia que una Cisjordània independent sota l'administració de l'OLPOAP amenaçaria l'autonomia del seu regne haxemita.<ref name="HK99">{{ref-llibre|autor=Henry Kissiner|any=1999|títol=Years of Renewal|editorial=Phoenix press|ISBN=978-1-84212-042-2|pàgina=1028|consulta=3 de desembre de 2017}}</ref> Les faccions palestines van ser recolzades de manera diversa per molts governs àrabs, per damunt de tot el president d'[[Egipte]] [[Gamal Abdel Nasser]], que els va donar suport polític.<ref name="HK99"/>
 
L'organització nacionalista palestina [[Fatah]] va començar a organitzar atacs transfronterers contra Israel al gener de 1965, sovint provocant severes represàlies israelianes contra Jordània.<ref name="BBC1970">{{ref-web|url=http://news.bbc.co.uk/onthisday/hi/dates/stories/september/17/newsid_4575000/4575159.stm|títol=1970: Civil war breaks out in Jordan|obra=BBC Online|consulta=3 de desembre de 2017|data=1 de gener de 2010}}</ref>L'[[Incident Samu]] realitzat per Israel el 13 de novembre de 1966 va ser una d'aquestes represàlies, després que tres soldats israelians morissin a les mans d'una mina terrestre de Fatah.{{sfn|Shlaim|2008|p=223}} L'assalt israelià a la ciutat d'As-Samu controlada per Jordània a Cisjordània va causar moltes baixes a Jordània,{{sfn|Shlaim|2008|p=223}} l'escriptor israelià [[Avi Shlaim]] va argumentar que la desproporcionada represàlia d'Israel va exigir venjança sobre el partit equivocat, ja que els líders israelians sabien per la seva interacció amb Hussein que estava fent tant com sigui possible per evitar aquests atacs.{{sfn|Shlaim|2008|p=223}} Hussein, qui va sentir que havia estat traït pels israelians, va rebre fortes crítiques locals a causa d'aquest incident. Es creu que això va contribuir a la seva decisió d'unir-se a Egipte i la guerra de Síria contra Israel en 1967.{{sfn|Shlaim|2008|p=224}} Al juny de 1967, Israel va capturar Cisjordània des de Jordània durant la [[Guerra dels Sis Dies]].{{sfn|Shlaim|2008|p=252}}
 
=== La força de l'OLPOAP després de la Batalla de Karameh ===
{{AP|Batalla de Karameh}}
Després que Jordània perdés Cisjordània, Fatah, sota l'OLPOAP, va intensificar els seus atacs guerrillers contra Israel des de territori jordà, convertint la ciutat fronterera de Karameh en el seu quarter general.<ref>{{ref-llibre|url=https://books.google.cat/books?id=YAd8efHdVzIC|títol=Encyclopedia of the Arab-Israeli Conflict, The: A Political, Social, and Military History: A Political, Social, and Military History|autor1=Spencer C. Tucker |autor2=Priscilla Roberts |editorial=ABC-CLIO|data=12 de maig de 2005|pàgines=569–573}}</ref> El 18 de març de 1968, un autobús escolar israelià va ser volat per una mina a la vora de Be'er Ora a [[Wadi Araba]], matant dos adults i ferint deu nens, va ser la 38ena operació de Fatah en poc més de tres mesos.<ref name="telegraph">{{ref-notícia|títol= 1968: Karameh and the Palestinian revolt|obra=Telegraph|consulta=3 setembre 2008|data= 16 maig 2002|url=http://www.telegraph.co.uk/news/1400177/1968-Karameh-and-the-Palestinian-revolt.html
}}</ref> El 21 de març, les unitats de les [[Forces de Defensa d'Israel]] (FDI) van entrar a Jordània i van llançar un atac de represàlia contra Karameh que es va convertir en una batalla a gran escala que va durar un dia.<ref name="Debacle in the desert">{{ref-notícia|títol=Debacle in the desert|obra=Haaretz|consulta= 13 de maig de 2011|data=29 de març de 1968|url=http://www.haaretz.com/weekend/week-s-end/debacle-in-the-desert-1.361453}}</ref> L'OLPOAP en va sofrir unes 200 baixes i altres 150 presoners; 40-84 soldats jordans també van ser assassinats. Les pèrdues israelianes van ser a la ratlla de 30 morts i 69-161 ferits, i també van deixar diversos vehicles.<ref>{{ref-llibre|url=https://books.google.cat/books?id=wVgefMGRfH8C|títol=The Arab–Israeli Wars|pàgina=205|autor1=Chaim Hertsog|autor2=Shlomo Gazit|consulta=10 d'agost de 2017|any=2005}}</ref>
 
[[Fitxer:Karama aftermath 1.jpg|miniatura|El rei Hussein després de revisar un tanc israelià abandonat el 21 de març de 1968 durant la Batalla de Karameh. La percepció de la victòria conjunta palestí-jordana va portar un augment al suport als fedaïns a Jordània.]]
 
Ambdues parts van declarar la victòria: Israel havia complert el seu objectiu de destruir el campament de Karameh, però no va aconseguir capturar Arafat, mentre que Jordània i l'OLPOAP havien causat baixes israelianes relativament fortes.<ref name="assessment"/> Encara que els palestins van tenir un èxit limitat en infligir baixes israelianes, el rei Hussein els va permetre prendre el crèdit de l'èxit.<ref name="assessment">{{ref-notícia|issn=0040-781X|títol=The Israeli Assessment|obra=Time|consulta=3 setembre 2008|data=13 de desembre de 1968 |url=http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,839651,00.html}}{{subscription required}}</ref> Els fedaïns van utilitzar la gran aclamació i el reconeixement de la batalla en el món àrab per establir les seves reivindicacions nacionals.<ref name="neff" /> L'operació de Karameh també va destacar la vulnerabilitat de les bases properes al [[riu Jordà]], pel que l'OLPOAP els va moure més lluny a les muntanyes. Altres atacs israelians van atacar els militants palestins que residien entre la població civil jordana, el que va provocar friccions entre els jordans i les guerrilles.<ref>Herzog, 205–206</ref>
 
Els palestins i els àrabs en general van considerar la batalla com una victòria psicològica sobre les [[Forces de Defensa d'Israel]], que fins aleshores s'havien considerat com «invencible», i el reclutament en]unitats guerrilleres es va disparar.<ref>A.I.Dawisha, ''Arab Nationalism in the Twentieth Century: From Triumph to Despair,'' Princeton University Press, 2003 p.258</ref> Fatah va informar que 5,000 voluntaris havien sol·licitat unir-se dins de les 48 hores posteriors als esdeveniments a Karameh.<ref name="neff">{{ref-notícia|exemplar= març 1998|pàgines= 87–88|cognom= Neff|títol= Battle of Karameh Establishes Claim of Palestinian Statehood|obra= Washington Report on Middle East Affairs|consulta= 3 de setembre 2008| url = http://www.washington-report.org/backissues/0398/9803087.html|urlarxiu= https://archive.is/20080719232720/http://www.washington-report.org/backissues/0398/9803087.html|dataarxiu= 19 de juliol de 2008 | deadurl= no}}</ref> A la fi de març, n'hi havia quasi 20,000 fedaïns a Jordània.<ref name="brotherhood">{{ref-notícia| issn = 0040-781X|títol= A Brotherhood of Terror|obra= Time|consulta= 3 de setembre de 2008|data= 29 de març de 1968| url = http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,838080-1,00.html}}{{subscription required}}</ref> L'Iraq i Síria van oferir programes d'entrenament per a diversos milers de guerrillers.<ref name="brotherhood"/> Els [[estats del Golf Pèrsic]], liderats per [[Kuwait]], van recaptar diners per a ells[a través d'un impost del 5% sobre els salaris de les seves desenes de milers de treballadors palestins residents, i una campanya de recaptació de fons al [[Líban]] va recaptar 500,000 $ únicament a [[Beirut]].<ref name="brotherhood"/> Les organitzacions palestines també van començar a garantir un suport per a tota la vida para les famílies de tots els guerrillers morts en acció.<ref name="brotherhood"/> Un any després de la batalla, Fatah tenia sucursals en uns vuitanta països.<ref name="kurz56">Kurz (2006), p. 56.</ref> Després de la batalla, Fatah va obtenir el control de l'OLPOAP a Egipte.<ref name="ccoj">{{ref-llibre|url=https://books.google.cat/books?id=dm7Ups_zsbcC&pg=PA24|pàgina=24|títol=Culture and Customs of Jordan|consulta=3 de desembre de 2017|any=2007|autor=John A. Shoup|editorial=Greenwood Publishing Group}}</ref>
 
Fedaïns palestins de Síria i el Líban, van començar a convergir a Jordània, principalment a Amman.{{sfn|Salibi|2008|p=230}} En enclavaments palestins i camps de refugiats a Jordània, la policia i l'exèrcit estaven perdent la seva autoritat.<ref name="ccoj"/> Els camps de refugiats Wehdat i Al-Hussein van arribar a ésser referits com «repúbliques independents» i els fedaïns van establir autonomia administrativa establint un govern local sota el control de militants de l'OLPOAP uniformats —establint punts de control i intentant extorquir «impostos» als civils—.{{sfn|Salibi|2008|p=230}}{{sfn|Shlaim|2008|p=311}}
 
=== Acord de set punts ===
A començaments de novembre de 1968, l'exèrcit jordà va atacar un grup de fedaïns nomenat "Al-Nasr" (que significa victòria) després que el grup va atacar la policia jordana.{{sfn|Salibi|2008|p=230}} No tots els palestins van recolzar les accions d'Al-Nasr, però la resposta jordana estava destinada a enviar un missatge que hi hauria conseqüències per desafiar l'autoritat del règim.{{sfn|Salibi|2008|p=230}} Immediatament després de l'incident, es va arribar a un acord de set punts entre el rei Hussein i les organitzacions palestines, que va restringir la conducta il·legal dels fedaïns contra el govern jordà.<ref>{{ref-llibre|url=https://books.google.cat/books?id=AzPnrQEACAAJ|títol=Nixon Administration and the Middle East Peace Process, 1969–1973: From the Rogers Plan to the Outbreak of the Yom Kippur War|autor1=Boaz Vanetik|autor2=Zaki Shalom|editorial=Sussex Academic Press|data= 1 maig 2015|consulta= 1 gener 2016}}</ref>
 
L'OLPOAP no va poder complir amb l'acord, i va arribar a ésser vista cada vegada més com un estat dintre d'un estat a Jordània.{{sfn|Salibi|2008|p=230}} Iàssir Arafat de Fatah va reemplaçar [[Ahmad Shukeiri]] com a líder de l'OLPOAP al febrer de 1969.{{sfn|Salibi|2008|p=230}} La disciplina als diferents grups palestins era pobra, i l'OLPOAP no tenia poder central per controlar els diferents grups.<ref name="afw"/> Es va passar a una situació desenvolupada de grups de fedaïns, fusionant-se i trencant-se ràpidament, de vegades tractant de comportar-se radicalment per atreure reclutaments.<ref name="afw"/> Hussein va ser als [[Estats Units]] al març de 1969 per parlar amb [[Richard Nixon]], el nou president dels Estats Units.{{sfn|Salibi|2008|p=231}} Va argumentar per l'adhesió d'Israel a la [[Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides]], en què se l'exigia que tornés els territoris que havia ocupat el 1967 a canvi de la pau.{{sfn|Salibi|2008|p=232}} Les faccions palestines sospitaven d'Hussein, ja que això significava el retir de la seva política de resistència enèrgica cap a Israel, i aquestes sospites es van intensificar encara més per l'afirmació de Washington de què Hussein podria liquidar el moviment [[fedaí]] en el seu país una vegada resolt el conflicte.{{sfn|Salibi|2008|p=232}}
 
Fatah va afavorir no intervenir en els assumptes interns d'altres països àrabs. Tanmateix, encara que va assumir el lideratge de l'OLPOAP, els moviments palestins d'esquerra més radicals es van negar a complir amb aquesta política.{{sfn|Shlaim|2008|p=312}} Al 1970, el [[Front Popular per a l'Alliberament de Palestina]] (FPAP) dirigit per [[George Habash]] i el [[Front Democràtic per a l'Alliberament de Palestina]] (FDAP) dirigit per [[Nayef Hawatmeh]], va començar a qüestionar obertament la legitimitat de la monarquia [[haiximita]], i va demanar el seu enderrocament i reemplaçament amb un règim revolucionari.{{sfn|Shlaim|2008|p=312}} Altres grups d'esquerra radicals inclouen el Baas sirià As-Saika i el [[Partit Baas|Baas iraquià]] [[Front per l'Alliberament Àrab]]:{{sfn|Shlaim|2008|p=312}}aquests van ser vistos per Hussein com «un titella de l'[[imperialisme]] occidental», «un [[reaccionari]]», i «un [[sionisme]] en funció».{{sfn|Shlaim|2008|p=312}}
 
Van afirmar que el camí a [[Tel Aviv]] passava per [[Amman]], que van intentar transformar en [[Hanoi]] d'[[Aràbia]].{{sfn|Shlaim|2008|p=312}} També van provocar sentiments conservadors i religiosos amb provocatives declaracions i accions antireligioses, com la col·locació de lemes marxistes i leninistes en les parets de les [[mesquita|mesquites]].<ref name="afw"/>[[Fitxer:PFLP patrol in Amman, Jordan, 12 June 1970.png|miniatura|Patrulla de l'FPAP a Amman, 12 de juny de 1970.]]
 
Segons Shlaim, el seu creixent poder va ser acompanyat per una creixent arrogància i insolència.{{sfn|Shlaim|2008|p=312}} Ell cita un observador que descriu l'OLPOAP a Jordània:{{sfn|Shlaim|2008|p=312}}{{cita|Van conduir sorollosament al voltant d'Amman en jeeps amb armes carregades, com un exèrcit d'ocupació; van extorquir contribucions financeres d'individus, de vegades estrangers, a es seves llars i a llocs públics; van fer cas omís de les normes de tràfic rutinàries, no van registrar i van llicenciar els seus vehicles, i es van negar a aturar-se en els punts de control de l'exèrcit; es van jactar del seu paper de destí contra Israel i van menysprear el valor de l'exèrcit. La seva mateixa presència a Amman, lluny del camp de batalla, semblava un desafiament per al règim.}}
 
Els palestins van afirmar que hi havia nombrosos [[agent provocador|agents provocadors]] de Jordània o d'altres serveis de seguretat presents entre els fedaïns, deliberadament tractant d'alterar les relacions polítiques i proporcionar justificació per a una ofensiva.<ref name="afw"/> Hi va haver freqüents segrests i actes de violència contra civils:<ref name="afw"/> El Cap del Tribunal Reial Haiximeta (i subseqüentment el Primer Ministre) Zaid al-Rifai va afirmar que en un cas extrem «els fedaïns van matar un soldat, ho van decapitar, i van jugar al futbol amb el cap a l'àrea on acostumava a viure».<ref name="afw">''Arafat's War'' by Efraim Karsh, p. 28</ref>
=== Edicte de deu punts i confrontacions de juny ===
La situació va col·locar Hussein en un sever dilema: si usava la força per expulsar els fedaïns, es distanciaria dels palestins en el país i en el món àrab.{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} Tanmateix, si es negava a actuar per tornar el cop als fedaïns, faltaria al respecte dels jordans i de l'exèrcit, la columna vertebral del règim, que ja havia començat a pressionar a Hussein perquè actués contra ells.{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} Al febrer de 1970, el rei Hussein va visitar el president egipci Nasser al [[Caire]], i va aconseguir el seu suport per prendre una actitud més dura contra els fedaïns.{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} Nasser també va acordar influir als fedaïns perquè desistissin de soscavar el règim d'Hussein.{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} Al seu retorn, va publicar un edicte de deu punts que restringia les activitats de les organitzacions palestines i que incloïa la prohibició del següent: dur armes públicament, emmagatzemar municions als pobles i celebrar manifestacions i reunions sense el consentiment previ del govern.{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} Els fedaïns van reaccionar violentament a aquests esforços destinats a frenar el seu poder, el que va portar a Hussein a congelar la nova regulació;{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} també va acceptar les seves demandes d'acomiadar el presumpte ministre de l'interior anti palestí Muhammad Al-Kailani.occidentals van començar a publicar històries sensacionalistes que Hussein estava perdent el control de Jordània i que podria abdicar aviat.{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} La política d'Hussein de donar concessions als fedaïns era guanyar temps, però els diaris occidentals van començar a publicar històries sensacionalistes que Hussein estava perdent el control de Jordània i que podria abdicar aviat.{{sfn|Shlaim|2008|p=313}}
[[Fitxer:Arafat in Jordan.jpg|miniatura|Líders de l'OLPOAP: Iàssir Arafat, Nayef Hawatmeh i Kamal Nasser en una conferència de premsa a Amman després dels esdeveniments de juny de 1970.]]
 
[[Líbia]], l'[[Aràbia Saudita]] i [[Kuwait]], que recolzaven obertament els fedaïns, van enviar a Jordània subsidis financers, col·locant a Hussein en una posició difícil.{{sfn|Saliba|2008|p=233}} Hussein no va obtenir forces externes per donar-ho suport a part dels [[Estats Units]] i [[Israel]],{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} i això va actuar com a combustible per la propaganda dels fedaïns en contra seu.{{sfn|Shlaim|2008|p=313}} El 17 de febrer de 1970, l'ambaixada dels Estats Units a [[Tel Aviv]] va transmetre tres preguntes d'Hussein a Israel preguntant sobre la posició d'Israel si Jordània optava per enfrontar-se als fedaïns.{{sfn|Shlaim|2008|p=314}} Israel va respondre positivament a Hussein i es va comprometre a no prendre avantatge si Jordània retirava les seves tropes de les fronteres per a una possible confrontació.{{sfn|Shlaim|2008|p=314}}
La caravana d'Hussein va ser atacada l'1 de setembre per segona vegada en tres mesos, provocant enfrontaments entre l'exèrcit i els fedaïns a Amman fins al 6 de setembre.{{sfn|Shlaim|2008|p=322}} En aquesta data, tres avions van ser segrestats pl'FPAP: avions de [[Swissair]] i [[Trans World Airlines|TWA]] que van aterrar a Azraq de Jordània, i un avió de [[Pan Am]] que va ser traslladat al [[Caire]] i immediatament va explotar després que els passatgers fossin alliberats.{{sfn|Salibi|2008|p=236}} Els dos avions que van aterrar a Jordània en tenien 310 passatgers; l'FPAP va amenaçar en volar-los si els fedaïns de les presons europees i israelians no s'alliberessin.{{sfn|Salibi|2008|p=236}} El 9 de setembre, un tercer vol de [[British Overseas Airways Corporation]] (BOAC) des de [[Bahrain]] amb 115 passatgers va ser segrestat a Zarqa.{{sfn|Salibi|2008|p=236}} El FPAP va anunciar que els segrests tenien la intenció de «prestar especial atenció al problema palestí».{{sfn|Salibi|2008|p=236}} Després que es va retirar a 371 ostatges, els avions van ser dramàticament volats enfront de la premsa internacional el 12 de setembre.{{sfn|Salibi|2008|p=236}} Tanmateix, l'organització va retenir 54 [[ostatge]]s durant unes dues setmanes.{{sfn|Salibi|2008|p=236}} Els règims àrabs i Arafat no estaven contents amb els segrests; que van considerar que havien causat més mal al problema palestí.{{sfn|Salibi|2008|p=236}} Però Arafat no va poder desvincular-se dels segrests, novament a causa de l'opinió pública àrab.{{sfn|Salibi|2008|p=236}}
 
Al-Jazy, l'acabat de nomenar cap de personal de l'exèrcit pro palestí, va renunciar el 9 de setembre enmig de la crisi del segrest i va ser reemplaçat per Habis Al-Majali.{{sfn|Shlaim|2008|p=324}} Natheer Rasheed, el director d'intel·ligència que havia estat nomenat un mes abans, va afirmar que a Al-Jazy se li van pagar 200,000 dinars jordans, i que la seva carta de renúncia va ser escrita per l'OLPOAP.{{sfn|Shlaim|2008|p=324}} Shlaim afirma que el preludi constava de tres etapes: «conciliació, contenció i confrontació».{{sfn|Shlaim|2008|p=324}} Sosté que Hussein va ser pacient per poder demostrar que havia fet tant com fos possible per evitar el vessament de sang, i que la confrontació només va arribar després que totes les altres opcions s'havien exhaurit, i després que l'opinió pública —tant internacional com local— s'inclinés contra els fedaïns.{{sfn|Shlaim|2008|p=324}}
 
=== Atacs de l'exèrcit jordà ===
 
[[Fitxer:Jordanian soldiers surrounding Syrian tank, 17 September 1970.png|miniatura|Soldats jordans envolten un tanc sirià abandonat a Irbid, el 17 de setembre de 1970.]]
Nixon i Kissinger estaven receptius a la petició d'Hussein. Nixon va ordenar a la sisena flota de la Marina dels Estats Units que es col·loqués enfront de la costa d'Israel, a la vora de Jordània.{{sfn|Shlaim|2008|p=330}} Entre el 19 i el 20 de setembre, la marina dels Estats Units havia concentrat una poderosa força al [[Mediterrani]] oriental.{{sfn|Shlaim|2008|p=330}} La seva missió oficial era protegir els interessos dels Estats Units en la regió i respondre a la captura d'uns 54 ciutadans britànics, alemanys i dels Estats Units a Jordània per part de les forces de l'OLPOAP.{{sfn|Shlaim|2008|p=330}} Més tard, documents desclassificats van mostrar que Hussein va trucar un funcionari dels Estats Units a les 3h. per sol·licitar la intervenció dels Estats Units.<ref name="CNN papers"/> «Situació que es deteriora perillosament després de la invasió massiva siriana», va citar Hussein.<ref name="CNN papers"/> «Sol·licito la intervenció física immediata tant terrestre com aèria... per salvaguardar la sobirania, la integritat territorial i la independència de Jordània. Els atacs aeris immediats contra les forces invasores des de qualsevol punt més la cobertura aèria és imperatiu».<ref name="CNN papers">{{ref-notícia|url=http://www.cnn.com/2007/POLITICS/11/28/nixon.papers/|títol=Jordan asked Nixon to attack Syria, declassified papers show|editorial=CNN|data=28 de novembre de 2007|consulta=26 d'agost de 2017}}</ref>
 
El 22 de setembre, Hussein va ordenar a la [[Reial Força Aèria Jordana]] atacar les forces sirianes.{{sfn|Shlaim|2008|p=333}} Una ofensiva conjunta aire-terra va resultar reeixida, contribuint a l'èxit l'abstenció de la [[Força Aèria Siriana]] d'unir-se.<ref name="Migdal_Shifting_Sands"/> Això ha estat atribuït a les lluites de poder dins del govern [[Partit Baas|Baathista]] sirià entre el president sirià [[Salah Jadid]] i el comandant de la Força Aèria siriana [[Hafez al-Àssad]].<ref name="Migdal_Shifting_Sands"/> Al-Àssad va reclamar el poder després d'un cop el 13 de novembre.<ref name="Migdal_Shifting_Sands">{{ref-llibre|cognom1=Migdal|nom1=Joel|any=2014|any original=|capítol=4. Finding a Place in the Middle East: A New Partnership Develops out of Black September|títol=Shifting Sands: The United States in the Middle East|url=http://cup.columbia.edu/book/shifting-sands/9780231166720|editorial=Columbia University Press|publication-date=febrer de 2014|isbn=9780231166720|urlarxiu=https://web.archive.org/web/20141209112810/http://cup.columbia.edu/book/shifting-sands/9780231166720|dataarxiu=9 de desembre de 2014|consulta=20 desembre 2014}}</ref> La imparcialitat iraquiana es va atribuir al general iraquià Hardan Al-Tikriti. El compromís d'Hussein de no interferir va caure un any més tard per això.{{sfn|Shlaim|2008|p=334}} Es creu que la rivalitat entre el partit Baas iraquià i sirià va ser la veritable raó de la falta de participació iraquiana.{{sfn|Shlaim|2008|p=334}}
L'exèrcit jordà va recuperar el control de les principals ciutats i interseccions del país abans d'acceptar l'acord d'alto el foc negociat per l'egipci Nasser.<ref>{{ref-web|url=http://www.onwar.com/aced/data/bravo/blacksept1970.htm|títol=Armed Conflict Year Index|editor=onwar.com}}</ref> Hussein va nomenar un palestí, Ahmad Toukan, com a primer ministre, i e] va ordenar «d'embenar les ferides».{{sfn|Shlaim|2008|p=335}}
 
En el període posterior a l'alto el foc, Hussein va revelar públicament que l'exèrcit jordà en va descobrir al voltant de 360 bases subterrànies de l'OLPOAP a Amman, i que Jordània en tenia 20.000 detinguts, entre els quals hi havia «assessors xinesos».{{sfn|Shlaim|2008|p=336}}
 
=== Paper pakistanès ===
 
=== Paper dels esquerristes iranians ===
Dues organitzacions guerrilleres esquerristes iranianes, l'Organització de Guerrilles Fedaí del Poble Iranià (OIPFG) i l'organització armada [[Mojahedin-e-kalq]] (PMOI), van participar en el conflicte contra Jordània.<ref name="ic"/> La seva «col·laboració amb l'OLPOAP va ser particularment estreta, i els membres de tots dos moviments fins i tot van lluitar costat a costat a Jordània durant els esdeveniments del setembre negre i es van entrenar plegats als camps de Fatah a Líban».<ref name="ic">{{citar ref|títol=Middle Eastern Terrorism|authors=Arie Perliger, William L. Eubank|pàgines=41–42|isbn=9781438107196|editorial=Infobase Publishing|any=2006|capítol=Terrorism in Iran and Afghanistan: The Seeds of the Global Jihad}}</ref> El 3 d'agost de 1972, els operatius de PMOI van bombardejar l'ambaixada jordana a [[Teheran]] durant la visita d'estat del rei Hussein com un acte de «venjança» pels esdeveniments del Setembre Negre.<ref>{{citar ref|autor=Ervand Abrahamian|títol=Radical Islam: the Iranian Mojahedin |editorial=I.B.Tauris |data=1989 |isbn=9781850430773|volum=3|series=Society and culture in the modern Middle East|pàgina=140)}}</ref>
 
=== Morts ===
[[Fitxer:Palestinian fedayeen surrendering to Israel after being expelled from Jordan, 21 July 1971.png|miniatura|Un grup [[fedaí]] que es van rendir a les forces israelianes després d'haver fugit a l'altre costat del [[riu Jordà]], el 21 de juliol de 1971.]]
 
Un altre acord, nomenat l'acord d'Amman, va ser signat entre Hussein i Arafat el 13 d'octubre. Va ordenar que els fedaïns respectessin la sobirania de Jordània, no portessin uniformes ni armes en públic.{{sfn|Shlaim|2008|p=337}} Tanmateix, contenia una clàusula que requeria que Jordània reconegués l'OLPOAP com l'únic representant dels palestins; {{sfn|Shlaim|2008|p=338}} [[Wasfi al-Tall]] va rebutjar aquesta clàusula.{{sfn|Shlaim|2008|p=338}} Habash i Hawatmeh van continuar els seus atacs contra la monarquia malgrat l'acord d'Amman.{{sfn|Shlaim|2008|p=338}} Hussein va nomenar Al-Tall per formar un govern, que va ser vist com a antipalestí.{{sfn|Shlaim|2008|p=338}} Tanmateix, va ser un defensor dels palestins, amb els seus gests propalestins vists durant els seus dos períodes anteriors com a primer ministre.{{sfn|Shlaim|2008|p=338}} Al-Tall va veure amb recel a Arafat, ja que l'OLPOAP aparentment va concentrar els seus esforços contra l'estat jordà en lloc d'Israel.{{sfn|Shlaim|2008|p=338}} En una ocasió, Al-Tall va perdre els estreps i li va cridar a Arafat: «Ets un mentider, no vols lluitar contra Israel!».{{sfn|Shlaim|2008|p=338}} Shlaim descriu Al-Tall com una figura més intransigent que Hussein, i molt popular entre l'exèrcit.{{sfn|Shlaim|2008|p=338}}
 
Els enfrontaments entre l'exèrcit i l'FPAP i l'FDAP es van produir després que [[Wasfi al-Tall]] estigués ja instal·lat.{{sfn|Shlaim|2008|p=338}} Al-Tal va llançar una ofensiva contra les bases dels fedaïns al llarg de la carretera Amman-Jerash al gener de 1971, i l'exèrcit els va expulsar d'Irbid al març.<ref name="ppoool"/> Per l'abril, Al-Tall va ordenar a l'OLPOAP que reubiqués totes les seves bases d'Amman als boscos entre Ajloun i Jerash.{{sfn|Shlaim|2008|p=339}} Els fedaïns inicialment es van resistir, però van ser superats en nombre.<ref name="ppoool"/> Al juliol, l'exèrcit va envoltar als últims 2.000 fedaïns restants de l'àrea d'Ajloun-Jerash,<ref name="ppoool">{{ref-llibre|nom=Kenneth |cognom=Pollack |títol=Arabs at War: Military Effectiveness 1948–1991 |lloc=Lincoln |editorial=University of Nebraska Press |any=2002 |pàgina=343 |isbn=0-8032-3733-2}}</ref> que finalment es van rendir i se'ls va permetre anar-se'n a Síria ; uns 200 combatents van preferir creuar el [[riu Jordà]] i rendir-se a les forces israelianes en lloc d'als jordans.{{sfn|Shlaim|2008|p=339}} En una conferència de premsa el 17 de juliol, Hussein va declarar que la sobirania de Jordània havia estat completament restaurada, i que «ara no hi havia cap problema».{{sfn|Shlaim|2008|p=339}}
 
== Conseqüències ==
 
=== Organització Setembre Negre ===
L'[[Setembre Negre|Organització Setembre Negre]] va ser establerta per membres de [[Fatah]] el 1971 per a operacions de represàlia i vagues internacionals després dels esdeveniments de setembre.<ref name="ploic"/> El 28 de novembre de 1971, quatre dels membres del grup van assassinar el primer ministre [[Wasfi al-Tall]] al vestíbul del Sheraton Caire Hotel a Egipte mentre assistia a una cimera de la Lliga Àrab.<ref name="ploic"/> Les darreres paraules d'Al-Tall van ser «Em van matar, assassins... creuen només en foc i destrucció».{{sfn|Shlaim|2008|p=339}} El grup continuaria realitzant d'altres atacs contra Jordània, i contra ciutadans i propietats israelianes i occidentals fora de l'Orient Mitjà, com la [[Massacre de Munic]] contra els atletes israelians el 1972.<ref name="ploic"/> L'Organització Setembre Negre es va dissoldre més tard als anys 1973-1974 quan l'[[OLP|OAP]] va intentar aturar la [[Guerra del Yom Kippur]] de 1973 i seguir una estratègia diplomàtica.<ref name="ploic"/> Fatah sempre ha negat públicament la seva responsabilitat per les operacions de l'organització Setembre Negre, però a la dècada del 2000, alguns alts funcionaris de Fatah i Setembre Negre van reconèixer la relació.<ref name="ploic"/>
 
=== Líban ===
Als combats de setembre, l'OLPOAP va perdre la seva principal base d'operacions.<ref name="ploic"/> Els combatents van ser conduïts al [[sud del Líban]] on es van reagrupar.<ref name="ploic"/> La presència ampliada de l'OLPOAP al Líban i la intensificació dels combats a la frontera israeliana-libanesa van provocar disturbis interns al país, on els combatents de l'OLPOAP van augmentar dràsticament el pes del Moviment Nacional Libanès, una coalició de musulmans, nacionalistes àrabs i d'esquerres que s'oposaven al govern de dretes dominat pels [[maronites]].<ref name="ploic"/> Aquests esdeveniments van ajudar a precipitar la [[Guerra Civil del Líban]], en la qual l'OLPOAP finalment seria expulsada a [[Tunísia]].<ref name="ploic">{{ref-llibre|cognom=Becker |nom=Jillian |any=1984 |títol=The PLO: The Rise and Fall of the Palestine Liberation Organization |lloc=London |editorial=Weidenfeld and Nicolson |isbn=0-297-78299-1}}</ref>
 
== Referències ==
1.343

modificacions