Voyager 1: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
m Tipografia |
||
Línia 6:
''La Voyager 1'' es va llançar des de [[Cap Canaveral]] amb un coet [[Titan IIE-Centaur]], que la situà en una òrbita que la va fer arribar al seu primer objectiu, Júpiter, abans que la seva sonda germana, la ''[[Voyager 2]]'', llançada 16 dies abans.
La sonda arribà a Júpiter el gener de [[1979]], i va arribar a la seva màxima proximitat del planeta el [[5 de març]] de 1979, a una distància de 349.000
Després del pas per Saturn i Tità la ''Voyager 1'' ha seguit allunyant-se del Sol, cap als límits del sistema solar. Se suposa que la sonda disposa de prou energia elèctrica per funcionar i enviar dades a la Terra fins al 2020, aproximadament. Durant aquesta etapa del viatge la sonda ha seguit recollint dades sobre la composició de l'espai interplanetari del sistema solar. El novembre de 2005 la ''Voyager 1'' es trobava a una distància de 14.560 milions de quilòmetres (97,3 UA) del Sol i viatjava a una velocitat de 61.920
El 25 d'agost de 2012, la sonda va sortir dels límits del sistema solar i entrà a l'espai interestel·lar o [[heliopausa]]. La importància d'aquest fet, segons la NASA, és equiparable a la de l'arribada de l'home a la lluna.
Línia 18:
En les observacions d'[[Ió (satèl·lit)|Ió]] es va poder comprovar per primera vegada la presència d'activitat volcànica fora de la Terra, un fet que va passar desapercebut per a les ''[[Pioneer 10]]'' i ''[[Pioneer 11]]'' i que representa segurament el descobriment més important d'aquesta missió. Els instruments de la nau identificaren fins a nou volcans actius a Ió.
En el sistema de Saturn, la sonda detectà estructures complexes als anells de Saturn i estudià les atmosferes de Saturn i de Tità (del qual obtingué el seu diàmetre en 5.150
Un equip de científics del laboratori de física aplicada de la [[Universitat Johns Hopkins]] creuen que la ''Voyager 1'' entrà en l'[[ona de xoc final]] del sistema solar el febrer de [[2003]]. Altres equips ho consideren dubtós, tal com es discutí a la revista ''Nature'' el 6 de novembre de 2003. En un congrés de la Unió Geofísica Americana, el [[25 de març]] de [[2005]], es presentaren evidències definitives que la ''Voyager 1'' travessà l'ona de xoc final el desembre de 2004.
| |||