Música clàssica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi |
ortografia |
||
Línia 10:
* La música occidental «culta» per oposició a la [[música popular]] i a la [[música tradicional]], que s'ha [[ensenyament|ensenyat]], [[aprenentatge|après]] i transmès en institucions i organitzacions específicament dissenyades per a aquesta finalitat (a les [[capella de música|capelles de música]], als [[conservatori]]s, i a les [[escola de música|escoles de música]], segons els llocs i períodes) i que ha disposat d'un corpus [[teoria de la música|teòric]] que s'ha anat desenvolupant en paral·lel a la mateixa creació artística, fets que no s'han donat ni en la música popular ni en la tradicional fins a temps molt recents. En aquest sentit, la música occidental «culta» abraça des del {{segle|IX|s}} ([[edat mitjana]]) fins a l'actualitat, entenent que la música clàssica actual és la que respon al denominador de [[música contemporània]], i que és hereva de la tradició de la música clàssica de períodes anteriors així com dels seus camins de transmissió i de teorització.
*:Cal esmentar que el qualificatiu de música ''culta'' com a sinònim de ''clàssica'' no és acceptat per tothom, atès que la [[música popular]] es considera l'expressió de la [[cultura popular]], de la mateixa manera que la [[música tradicional]] ho és de la [[cultura tradicional]]. D'aquesta forma, la música clàssica no és ''culta'' en el sentit de pertànyer a una cultura; sinó que ho és en el sentit de ser ''autoteoritzada''.
* La música del període anomenat [[Classicisme musical|classicisme]] va de la segona meitat del {{segle|XVIII|s}} fins als primers anys del {{Romanes|XIX}}. Segons la visió preconitzada per la [[musicologia]] alemanya, a l'inici d'aquesta època trobem l'anomenada [[Escola de Mannheim]] que s'imposà per tot Europa. [[Johann Stamitz]] és qui perfeccionà l'escriptura, fixà les formes instrumentals i fou el primer
* El concepte de ''clàssic'' s'aplica de manera general a tota [[obra d'art]] la memòria de la qual perdura al llarg del temps, i esdevé model per a temps i creadors futurs. És en aquest sentit que hom parla, per exemple, de [[jazz clàssic]] o [[rock clàssic]], o es descriu quelcom com un «clàssic».
Línia 21:
La música clàssica i la música popular sovint es distingeixen per l'ús d'uns determinats instruments. Rarament hi ha altres gèneres en els quals tants instruments són utilitzats per grans grups de manera simultània, com succeeix en les [[Orquestra simfònica|orquestres simfòniques]], que sovint contenen cinc o més tipus d'instruments de corda, inclosos [[violins]], [[violes]], [[violoncel]]s, [[contrabaix]]os i l'[[arpa]]; set o més tipus d'instruments de vent fusta, quatre o més d'instruments de vent metall i una gran diversitat d'instruments de percussió. Els tipus d'instruments presents en les orquestres pot arribar a la desena. També sovint, especialment a l'[[òpera]] i l'[[Oratori (música)|oratori]], hi podem trobar la [[veu]] humana.
De manera comparativa, la majoria de gèneres musicals populars impliquen menys instruments. Per exemple, un típic grup de rock estarà format per una bateria, una o dues guitarres i el baix elèctric, un o dos cantants i, sovint, un o més teclats. Per descomptat, es produeixen influències transversals i no és rar observar la presència de seccions de corda en les gravacions de música pop.
Els instruments utilitzats en la pràctica majoria de la música clàssica es van inventar abans de mitjan {{segle|XIX}}, i en general es codificaren durant els segles {{Romanes|XVII}} i {{Romanes|XVIII}}. Aquests instruments són els que formen part d'una [[orquestra simfònica]], al costat d'altres instruments solistes com el [[piano]], el [[clavecí]] i l'[[orgue]].
Línia 27:
En les darreres dècades, han aparegut alguns [[Electròfon|instruments electrònics]], com per exemple la [[guitarra elèctrica]], en obres de música clàssica. Tant els músics clàssics i com és de la música popular han experimentat en els últims cinquanta anys amb instruments electrònics, com el sintetitzador, i amb tècniques [[digital]]s, com l'ús del ''[[sampler]]'' o dels sons generats per [[ordinador]], i amb anterioritat, amb sons d'instruments d'altres cultures com el [[gamelan]].
Cap dels instruments que fan el baix existien abans del [[renaixement]]. A la música medieval, els instruments es dividien en dues categories: instruments ''forts'', per a l'ús a l'aire lliure o a l'església, i instruments amb un so més delicat, per a espais interiors. Molts instruments que s'associen avui amb la música popular varen tenir un paper important en els inicis de la música clàssica, com les [[cornamuses]], la [[viola de mà]]
Pel que fa a l'[[afinació]], a poc a poc es tendeix a igualar i s'accepta progressivament el [[temperament igual]], que es consolida ja durant el {{segle|XIX}}. Tanmateix, les diferents afinacions històriques perviuen, i són sovint utilitzades quan s'interpreta música de períodes anteriors.
=== Forma i execució tècnica ===
A diferència de la majoria dels estils populars, com la música rock, que tenen com a base la forma de cançó, la música clàssica pot prendre la forma de concert, simfonia, òpera, música de ball, suite, estudi, poema simfònic, entre altres (a part de la
Els [[compositor]]s clàssics sovint aspiren a impregnar la seva música amb una complexa relació entre el seu món afectiu (emocional) i el contingut intel·lectual. Moltes obres de música clàssica fan ús del desenvolupament musical, un procés pel qual un motiu o una idea musical es repeteixen en diferents contextos o en una forma modificada. Els gèneres clàssics de la [[forma sonata]] i el de la [[fuga]] són exemples de formes musicals de desenvolupament.
Línia 41:
=== Complexitat ===
Les obres del repertori clàssic sovint presenten complexitat en l’ús de l’[[orquestració]], el [[contrapunt]], l’[[Harmonia musical|harmonia]], el desenvolupament musical, el [[ritme]], el [[Frase (música)|fraseig]], la [[Textura musical|textura]] i la [[Forma musical|forma]]. Mentre que els estils més populars solen escriure's en forma de [[cançó]], la música clàssica destaca pel desenvolupament de formes musicals instrumentals molt sofisticades,<ref name="Julian Johnson 2002 p. 63" /> com el [[concert]], la [[simfonia]] i la [[sonata]]. La música clàssica també destaca per l'ús de formes vocals
Anàlisi musical d'una composició que té per objecte aconseguir una major comprensió de la mateixa a través de l'estudi d'aquesta complexitat, el que més audiència significativa i una major apreciació de l'estil del compositor.
Línia 59:
Les dates són generalitzacions, ja que els terminis se superposaven, i les categories són més o menys arbitràries. Per exemple, l'ús de [[contrapunt]] i la [[fuga]], que es consideren unes característiques pròpies de l'època barroca, apareixia en algunes obres de [[Mozart]], que es classifica generalment com un model típic de l'època clàssica. [[Beethoven]], que sovint és descrit com un dels fundadors del període romàntic, i [[Brahms]], un romàntic tardà, també utilitzaren el contrapunt i la fuga.
El prefix ''neo'' és utilitzat per descriure durant el {{segle|XX}} determinats tipus de composició contemporània que estan escrites en un estil d'un període anterior, com el clàssic, el romàntic o el modern. ''[[Pulcinella]]'' de
=== Les arrels ===
Línia 66:
Burgh (2006), suggereix que les arrels de la música clàssica occidental es troben en última instància en l’antic art musical egipci, mitjançant la [[quironomia]] i l’antiga orquestra egípcia, que data del 2695 aC.<ref>{{cite book|title=Listening to Artifacts: Music Culture in Ancient Israel/Palestine|first=Theodore W.|last=Burgh|publisher=T. & T. Clark Ltd.|year=2006|isbn=978-0-567-02552-4}}</ref> El desenvolupament de tons i escales individuals el van realitzar grecs antics com [[Aristoxen de Tàrent|Aristoxenus]] i [[Pitàgores]].<ref name="Grout73p28">[[#Grout73|Grout]], p. 28</ref> Pitàgores va crear un sistema d'afinació i va ajudar a codificar la notació musical.
Instruments grecs antics com l'[[aulos]] (un instrument de canya) i la [[Lira (instrument musical)|lira]] (un instrument de corda similar a
L'era de la música antiga d'abans de la caiguda de l'Imperi Romà (476 dC) va ser l'antecedent de la música medieval i de la música renaixentista.
Línia 83:
El Renaixement es va estendre des del 1400 fins al 1600 i es caracteritza per un major ús dels instruments, entreteixit de múltiples línies melòdiques, i per l'ús dels primers instruments greus. Els balls de societat es van estendre, de manera que es van començar a estandarditzar les formes musicals adequades a l'acompanyament.
És en aquest moment en què la notació de la música en un pentagrama i altres elements de la notació musical van començar a prendre la seva forma actual.<ref name="Grout73p61">[[#Grout73|Grout]], p. 61</ref> Aquesta innovació va fer possible separar la composició d'una peça de música de la seva transmissió; sense la música escrita, la transmissió era oral i estava subjecta a canvis cada vegada que es transmetia. Amb una partitura musical, una obra de música podria ser realitzada sense que calgués la presència del [[compositor]].<ref name="Grout73p75" /> La invenció dels tipus movibles de
Molts instruments van néixer durant el Renaixement; d'altres eren variacions o millores sobre instruments que havien existit anteriorment. Alguns han arribat fins als nostres dies; d’altres han desaparegut, per tornar-se a crear per interpretar música amb instruments d’època. Com en l'actualitat, els instruments es poden classificar en [[Instrument de metall|metall]], [[Instruments de corda|corda]], [[Instrument de percussió|percussió]] i [[Instrument de vent de fusta|vent de fusta]]. Els instruments de metall del Renaixement eren tradicionalment tocats per professionals que eren membres de Gremis i incloïen la trompeta bastarda o trompeta de colissa, la corneta de fusta, la trompeta sense vàlvules i el [[sacabutx]]. Entre els instruments de corda s’incloïen el violí, el [[rabec]], una lira semblant a l’arpa, la [[Viola de roda|samfoina]], el llaüt, la guitarra, el cistre, la baldosa i l’''orpharion''. Els instruments de teclat amb cordes incloïen el [[clavicèmbal]] i el [[clavicordi]]. Els instruments de percussió inclouen el triangle, la [[guimbarda]],
=== Període de la pràctica comuna ===
Línia 96:
Durant l'època barroca, la música de teclat que es tocava al [[Clavicèmbal|clavicèmbal o clavecí]] i a l'orgue es va fer cada vegada més popular, i els instruments de corda de la família del violí van adoptar la forma generalitzada en l'actualitat. L'òpera com a drama musical escenificat va començar a diferenciar-se de les formes musicals i dramàtiques anteriors i les formes vocals com la [[cantata]] i l'[[Oratori (música)|oratori]] es van fer més freqüents.<ref name="Grout73p341">[[#Grout73|Grout (1973)]], pp. 341–55</ref> Els vocalistes, per primer cop, van començar a afegir notes addicionals a la música.<ref name=Kirgiss/>
==== El classicisme musical ====
{{principal|Classicisme musical}}
El període clàssic,
Instruments de vent es va fer més refinat en el període Clàssic. Si bé els instruments de doble llengüeta com l'[[oboè]] i el [[fagot]] va esdevenir quelcom normalitzat en el Barroc, la família del clarinet sol canyes no va rebre ampli ús fins a Mozart ampliat el seu paper en l'orquestra, de cambra, concert i ajustaments.
Línia 107:
==== Música romàntica ====
{{principal|Música romàntica}}
La música de l'època romàntica, des de 1820 - 1910, es va caracteritzar per una major atenció a la melodia i el ritme, així com elements expressius i emocionals, en paral·lel amb el romanticisme en altres formes d'art. Formes musicals van començar a trencar a partir de l'època clàssica formes (com les que encara s'està codificada), amb peces de forma lliure amb títols com nocturn, fantasia, i preludi de ser escrit, on les idees sobre l'exposició i el desenvolupament dels temes van ser ignorades o minimitzades.<ref name="Swafford200">[[#Swafford|Swafford]], p. 200</ref> La música es va tornar més cromàtica, dissonants, i
En el {{segle|XIX}}, les institucions musicals van poder separar-se del control dels patrons rics, com els [[compositor]]s i músics van ser capaços de construir la vida independent dels capricis de la noblesa a vegades inestable. Creixent interès en la música per la creixent classe mitjana a tot Europa occidental estimulat la creació d'organitzacions per a l'ensenyament, el rendiment i la preservació de la música. El piano, que va aconseguir la seva construcció moderna en aquesta era, en part degut als avenços de la metal·lúrgia, va esdevenir molt popular entre la classe mitjana, la demanda per l'instrument impulsat un gran nombre de constructors de piano. La majoria d'orquestres simfòniques amb una llarga història de la seva data de fundació d'aquesta època.<ref name="Swafford201"/> Alguns músics i compositors van ser les estrelles del dia, alguns, com Franz Liszt i Niccolò Paganini, compleixen les dues funcions.<ref name="Grout73p543">[[#Grout73|Grout]], p. 543</ref>
| |||