Diferència entre revisions de la pàgina «Tomàs de Lloberola i Serradell»

m
Plantilles
m (estandarditzant codi encapçalaments i llistes)
m (Plantilles)
 
== El personatge dins del context de l'obra ==
Fou el setè marquès de Sitjar, quart de Vallromana i continuador de 30 generacions que havien viscut sense treballar. Contrarià el seu pare en casar-se amb Leocàdia, perquè aquell el volia per a la filla d'un duc madrileny. Fou president de l'Associació de Catòlics i membre de la junta del Comitè de Defensa Social. Quan vengué el casal familiar del carrer de Sant Pere més Baix, s'instal·là en un pis del [[carrer de Mallorca]] de [[Barcelona]]. No vengué mai del tot la finca de [[Moià]] perquè la considerava expressió i símbol del patrimoni familiar, però quan Frederic l'heretà consistia només en la casa i uns pocs jornals de terra que explotava el mateix [[Masoveria|masover]] (Can Lloberola de Moià fou la residència dels seus antecessors fins que, a començaments del [[{{segle |XVIII]]}}, s'establiren a [[Barcelona]] i [[Ferran VI d'Espanya]] els concedí el marquesat de Sitjar).<ref name="Faulí, Josep, [[1995]].">Faulí, Josep, [[1995]]. ''Diccionari de catalans de ficció''. [[Barcelona]]: [[La Campana (editorial)|Ed. La Campana]]. 192 pàgines. {{ISBN|8488791070}}. Pàgs. 95-96.</ref>
 
Tingué tres fills: Josefina (es casà amb el marquès de Forcadell i no li creà problemes), Frederic (sense ofici ni benefici, tot i que col·locat per caritat al Banc Vitalici, i, a més, jugador i faldiller) i Guillem (el petit, el més brillant i el més corromput). La decadència dels Lloberola fou pública i innegable el dia que un tapís que presidia la sala verda del casal de Sant Pere més Baix, fou vist en el saló de la casa que Hortènsia Portell tenia al passeig de la Reina Elisenda. Molt probablement, les dues persones més influents en la seua vida foren Josep Claramunt ([[canonge]]) i Ignasi Serramalera (metge): al primer, però, no li perdonà que el deixés sense l'herència de la tia Paulina ([[1840]]-[[1928]]), llegada sencera a obres de [[beneficència]] segons consell canonical; el segon fou incapaç de fer-li superar aquesta herència perduda el [[1928]] i el canvi de règim de tres anys després. Se sap que el frare carmelità que, a causa del divorci amb el canonge, l'atengué a l'hora de la mort, acabà la feina amb aquesta sentència:<ref name="Faulí, Josep, [[1995]]."/>
1.962.312

modificacions