Conreu de l'arròs: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Afegida Categoria:Agricultura usant HotCat
Afegisc més text. Amb referències. Però encara en queda més
Línia 2:
 
== Generalitats sobre l’arròs ==
L’[[arròs]] (''Oryza sativa'', que compren unes 25 espècies)<ref name=":0">Enciclopaedia Britannica. Volum 19. Pàgines 348 i 349. ISBN 0852295537</ref> és una planta herbàcia anual de tija en canya, erecta i que assoleix més d’un metre d’alçada. És originari  del sud-est asiàtic. Hi ha documents que mostren que els xinesos ja el conreaven fa 4000 anys, i es considera possible que foren els qui iniciaren el seu conreu, que a poc a poc va estendre’s per les regions monsòniques d’Àsia (Índia, Indo-xina, Japó).<ref name=":1">Gran Enciclopèdia Catalana. Volum 3. Pàgines 182 a 184. ISBN 8485194853</ref> Va arribar a la península ibèrica i al segle  XII es plantava a la Baixa Andalusia.<ref name=":2">Max Thede. L’Albufera de València. Págines 157 a 194. ISBN 9788437072043</ref> A la fi del segle XX, l’arròs es conreava també de manera significativa a Amèrica, parts d’Europa i Austràlia.<ref name=":0" />
 
L’arròs és un dels principals aliments de la humanitat, i disputa amb el blat la posició de cereal més important.<ref name=":1" /><ref name=":0" />
 
De tots els cereals conreats, l’arròs presenta la característica particular de ser semi-aquàtic. El conreu està molt estès per les regions de climes temperats càlids i tropicals, condicionats a la presència d’un grau suficient d’humitat.<ref name=":3">Enciclopaedia Britannica. Volum 13. Pàgina 747. ISBN 0852295537</ref>
 
Les formes més freqüents de conreu de l’arròs requereixen de la inundació dels camps. Però hi ha algunes varietats que creixen amb humitat però sense requerir de la inundació. Es tracta normalment de varietats de terres altes i la seua producció de gra és més reduïda que la de les varietats inundades.<ref name=":3" />
 
== Preparació de la terra ==
La major part de l’arròs es cultiva en camps inundats. L’èxit de la producció es fonamenta en la gestió de l’aigua per a una adequada irrigació, la qual cosa implica la construcció de murs, ús de sènies, així com garantir que l’aigua penetre més de cinc centímetres en terra.<ref name=":0" />
 
=== Obtenció de noves terres ===
En el cas de l’Albufera de València, s’hi obtingueren nous arrossars per l’aterrament de parts del llac. Primerament, a la part de llac adquirida o arrendada, es construïen els ''marges'', murs de delimitació de la propietat, sobre el fons de l’Albufera. S’hi aporta terra des d’algun lloc poc profund del llac, per a la qual cosa s’utilitzava una barca espaiosa i plana, de molt poc calat, anomenada ''barquetot'' o ''barca enterrada''. L’eina utilitzada per extraure la terra era una ''aixada'' en forma de pala fixada a una ''perxa'', amb una fulla significativament més gran (32 per 30 cm) que les de les aixades normals. La barca es buidava utilitzant cabassos d’espart, de manera que els murs de delimitació creixien fins assolir una altura de mig metre sobre el nivell de l’aigua de la llacuna, formant-se el ''tancat''. Aleshores s’omplia de terra el propi tancat fins que arribava al nivell dels camps veïns. Tot el procés de creació del camp rebia el nom de ''dragar'', pres de l’extracció de les terres.<ref name=":2" />
 
=== Neteja de rius, sèquies i canals. Reparació dels marges ===
Desprès de la collita de l’any anterior, cal dragar els canals i sèquies cegats pel fang i eliminar la vegetació acumulada, per tal de facilitar la inundació i drenatge dels arrossars. Els estris utilitzats per a aquestes tasques eren la ''corbella de riu'', els ''ganxos'', el ''xafes'' i la ''llegona''.<ref>Aguilar Sanz, Josep Vicent. El Museo etnológico de Pego: el cultivo tradicional del arroz. Primeras Jornadas Internacionales sobre Tecnología Agraria Tradicional. Pàgines 223 a 242. <nowiki>ISBN 8474839823</nowiki> </ref>
 
Així a Pego desprès de la sega, que és a finals de setembre, quedaven als arrossars els rostolls –la palla que queda en tallar les garbes d’arròs- que encara que podien arreplegar-se en part per a aliment de les cavalleries, en la seua major part quedaven al sòl, on es podrien o es cremaven.  A octubre es birbava la terra per evitar el creixement incontrolat de males herbes, un treball que podia ver-se interromput si les pluges de la tardor arribaven prompte.<ref>Sendra Bañuls, Fernando. El conreu de l’arròs a la marjal Pego-Oliva. Quaderns d’Etnografia. Pàgines 27 a 87. ISBN 8477840326</ref>
 
=== El trencament de la terra ===
A Àsia l’arròs es cultiva a tres classes principals de sòl. Hi ha argiles amb un fons ferm a pocs centímetres de la superfície. També hi ha llims i argiles toves amb fons tous que es tornen durs en assecar-se.  I hi ha torbes i terres que contenen torba, sempre que la profunditat de la torba no sigui excessiva.<ref name=":0" />
 
Els planters i els arrossars, abans de rebre l’arròs, cal que siguin condicionats mitjançant diversos processos. Els camps es llauren –el procés tradicional a l’Albufera fa servir la ''xaruga'', un tipus especial d’arada de pal introduïda al segle XIX-, fanguegen i adoben. A més poden produir-se breus dessecacions intencionades (''eixugons'') destinades a eliminar les algues.<ref name=":1" />
[[Categoria:Arròs]]
[[Categoria:Agricultura]]