Conreu de l'arròs: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 65:
== La sembra de l’arròs ==
La sembra tradicional de l’arròs es realitza molt generalment pel sistema de petits [[Planter|planters]]. La difusió del sistema de petits planters amb trasplantament és extensa. Molt corrent a Àsia Oriental, està generalitzada a Espanya amb poques excepcions ([[Regió de Múrcia|Múrcia]], alguns llocs del País Valencià). No era corrent a Itàlia i sembla que la seua popularitat a Espanya prové de les [[Filipines]].<ref name=":2" />
Els avantatges del sistema de petits planters són una major homogeneïtat de les plantes, un menor temps de permanència de l’arròs al camp, facilita la distribució regular de les plantes als camps, estalvia [[Llavor|llavors]] i incrementa la productivitat.<ref name=":4" />
=== Realització del planter ===
Al sistema de petits planters, les llavors es fiquen a remulla per un període de de 24 a 48 hores, per a facilitar la seua germinació i evitar que suren. L’enrelament en la terra
El planter requereix d’una atenció minuciosa. El nivell d’aigua cal que siga de tres o quatre dits. A més l’aigua ha de romandre quieta, rebent la calor del sol i mantenint una temperatura més elevada.<ref name=":5" />
Línia 76:
Les llavors es sembren en terrenys especialment preparats i quan els 25 o 50 dies els plançons es trasplanten.<ref>Enciclopaedia Britannica. Volum 10. Pàgina 41. ISBN 0852295537</ref>
En l’Albufera de València la sembra es feia en març (a Pego es feia el [[dia de Sant Josep]])<ref name=":5" /> en ''planters'', creats artificialment i preparats amb adob vegetal de ''favons''. Les ''bassetes de planter'', d’uns 10 metres quadrats, eren inundables. La basseta s’ompli d’aigua i es planta l’arròs llançant-lo amb la mà, procés que localment s’anomena “barrejar l’arròs”.<ref name=":2" />
=== La plantada ===
Quan l’arròs arriba als 20 o 25 cm d’alçada, es treien els [[Plançó|plançons]] dels planters per trasplantar-los. Els plançons es lligaven amb cordes d’espart –a alguns llocs de bova o jonc- formant ''garbes''.<ref name=":2" /><ref name=":5" />
Les garbes es portaven als arrossars inundats en [[Carro|carros]], encara que també podia aprofitar-se la força de l’aigua. Tot seguit es repartien amb el ''carret de garbejar'', situant les garbes a espais regulars. Aquesta activitat la coordinava un plantador principal anomenat ''tallador'' o ''tallant'',<ref name=":5" /> que marcava la línia a seguir pels altres treballadors.<ref name=":4" />
Uns dies després de fet el trasplantament, calia repassar els camps per detectar les zones on les plantes havien quedat massa separades i afegir-ne d’altres, activitat anomenada ''plantar garbes''.<ref name=":4" />
Les feines del transplantament es realitzaven de forma manual. Els plantadors treballaven ajupits i dins de l’aigua. Les faixes els evitaven la gelor dels lloms. També es ficaven [[Didal|didals]] de goma per evitar que els dits se’ls ''aiguaren''. A les cames es ficaven les ''garramanxes'', uns draps nugats per venes o vetes que els protegien de les picades de les puces d’aigua i de les sangoneres.<ref name=":5" />
=== Atencions ===
Línia 104:
Set o vuit dies abans de la sega s’eixuguen els camps, per tal de que els segadors treballen sobre terreny relativament sec (de fet, els treballadors treballen amb els peus nus i el fang els arriba fins als turmells). Aquesta forma de treballar substituí a la collita amb l’arròs dins de l’aigua, que comportava seriosos problemes de salubritat, les ''febres''.<ref name=":2" />
La sega comença a l’alba. Les eines que porten els operaris són la ''[[Falç|corbella]]'' o ''falç'' (anomenada ''corbella de segar'' per distingir-la d’altres), i un ''corbellot'' o ''corbella de desbarbar''. La corbella de segar té al fulla d’acer dentada, formant un arc de 45 cm amb 38 cm de [[Corda (geometria)|corda]], un radi de curvatura relativament gran dintre de la seua categoria d’eines. La fulla està encastada en [[mànec]] amb pom. Els segadors treballaven en fila, separats uns metres uns d’altres. Amb la mà esquerra es subjectava el manoll d’arròs mentre que amb la dreta se’l segava amb la corbella.<ref name=":5" /><ref name=":2" />
Un grup de treballadors lliguen les garbes per sota l’espiga, i un tercer grup separa l’espiga de la resta de la garba, que queda al camp com a restoll. Aquest últim tall es fa amb el corbellot i rep el nom de ''desbarbar''. El corbellot (corbella de desbarbar) té un arc de fulla de uns 70 cm, una amplària de 5 cm i un arc de 60 cm. Les mides són més grans que les de la corbella de segar però les proporcions són semblants, i les fulles també són dentades. El corbellot s’agarra amb les dues mans.<ref name=":2" /><ref name=":5" />
| |||