|
== Història ==
La primera descripció d’und'un anticòs antifosfolípid (aPL) es remunta al 1906, quan Wasserman estava investigant en el desenvolupament de tests serològics per a la sífilis. El 1941 es va detectar el veritable antigen rellevant, la cardiolipina, un fosfolípid mitocondrial que més tard esdevindria la base del test VDRL (Venereal Disease Research Laboratory) per detectar la sífilis, el qual segueix sent vigent avui en dia. Fent anàlisis de sang per diagnosticar aquesta malaltia venèria, es va trobar que molts pacients amb lupus eritematós sistèmic també donaven positiu en el test VDRL, sense cap altra evidència clínica o serològica de patir la sífilis. Més endavant es va veure que aquest anticòs també estava alterat en altres malalties.
El 1983 es va establir un radioimmunoassaig en fase sòlida per detectar i mesurar anticossos anticardiolipina (AAC o aCL), que va ampliar el coneixement sobre els antifosfolípids (aPL) i les seves associacions clíniques. Aquest assaig va resultar ser molt més sensible que el test VDRL per detectar anticardiolipina en pacients amb lupus sistèmic eritematós, i gràcies a ell es va confirmar la relació dels antifosfolípids amb casos de trombosis.<ref name="test">Shoenfeld Y, Gershwin ME, Meroni PL. Autoantibodies. 2ª ed. Itàlia: ELSEVIER; 2007. p. 741-5.</ref><ref name="test2">Lab Test Online [Internet]. Espanya: American Association for Clinical Chemestry; 2001-10 [consulta el 17 de novembre de 2011]. Disponible a: http://www.labtestsonline.es/tests/CardiolipinAntibodies.html</ref>
El 1990 dos grups independents van descobrir que en realitat l’anticardiolipinal'anticardiolipina no s’uneix directament a la cardiolipina, sinó que la unió està mitjançada per una proteïna accessòria anomenada β2 glicoproteïna I. Això es dóna en els anticossos de pacients amb lupus eritematós o síndrome antifosfolípid (APS), però no en els casos de sífilis o altres infeccions. D’aquestaD'aquesta manera, en el SLE i en el APS la cardiolipina és dependent de β2 glicoproteïna I i en la sífilis i altres malalties és independent.
Aquesta β2-glicoproteína I actua com a [[cofactor]] de l’AACl'AAC i s’ha identificat com una apolipoproteïna H que es requereix per al reconeixemet dels AAC en síndromes autoimmunes. Només un subconjunt d’anticossosd'anticossos autoimmunes anticardiolipina s’uneixen a la Apo-H, i estan associats amb un increment de trombosis.
== Test de l’anticòsl'anticòs Anticardiolipina ==
[[Fitxer:Mono-i-Polímer.svg|esquerra|Mono-i-Polímer]]
L'anticòs anticardiolipina (aAC) es pot detectar pel mètode RIA (radioimmunoassaig) o [[ELISA]] utilitzant la cardiolipina (fosfolípid) com a [[antigen]].
Per aquests assajos es poden utilitzar anticossos anticardiolipina dels isotips [[IgG]], [[IgM]] i [[IgA]] la concentració dels quals s’expressen amb GPL, MPL i APL respectivament. Cada unitat d’aquestesd'aquestes mesures representa l’activitatl'activitat d’afinitatd'afinitat d’1mgd'1mg/ml d’anticossosd'anticossos anticardiolipina.<ref name="test" />
Els criteris clínics per realitzar la prova de l’anticardiolipinal'anticardiolipina són episodis trombòtics o [[trombocitopènia]], avortaments continuats, inflamació a les extremitats i dificultats respiratòries. També és aconsellable en aquells pacients que trenen una reacció autoimmune juntament amb la prova de l’anticoagulantl'anticoagulant lúpic.
A nivell internacional s’han fet esforços per arribar a un acord entre laboratoris sobre el mesurament de l’anticardiolipinal'anticardiolipina. Al final, sembla que el mesurament semiquantitatiu és el més adequat per als entorns clínics perquè és menys susceptible a errors. Aquest mesurament semiquantitatiu consisteix en intervals de baixa, mitjana i alta positivitat.<ref name="test" />
Si el resultat és negatiu significa que en aquell moment el pacient no té anticossos anticardiolipina i si el resultat és positiu però amb nivells d'AAC moderats o baixos poden estar associats a diversos processos com infeccions, efecte de fàrmacs. En canvi, si els nivells observats són elevats i significatius és indicador que el pacient els tindrà de forma persistent.<ref name="test2" />
La detecció d'AAC es basa en el reconeixement de tres tipus d’anticossosd'anticossos anticardiolipina (IgG, IgM i IgA) que són els anticossos antifosfolípids més freqüents que es produeixen davant d’unad'una infecció. El risc que presenta el desenvolupament d’aquestsd'aquests autoanticossos contra la cardiolipina (fosfolípid que intervé en els processos de [[coagulació]]) pot augmentar el nombre d’episodisd'episodis de formació de [[trombòcits]].<ref name="test2" />
Sovint s’observa que l’anticòsl'anticòs anticardiolipina s’uneix a l’epítopl'epítop (part de l’antigenl'antigen que és reconegut per l’anticòsl'anticòs) de la β2- glicoproteïna I (β2-GPI). Aquesta molècula és una glicoproteïna de 50kDa de pes i un anticoagulant. A part d’aixòd'això, és un cofactor plasmàtic de l’anticardiolipinal'anticardiolipina que intervé en la unió d’aquestd'aquest amb la cardiolipina. Segons la necessitat d’aquestd'aquest cofactor distingim dos tipus d’anticardiolipinad'anticardiolipina:
* AAC que depèn del cofactor. En aquest cas, l’anticòsl'anticòs anticardiolipina no s’uneix directament a la cardiolipina sinó a l’epítopl'epítop situat a la β2-GPI que ha patit un canvi de conformació a l’unirl'unir-se a la cardiolipina. Aquest tipus d’anticòsd'anticòs s’associa als símptomes clínics del síndrome antifosfolípid.
* ACC que no depèn del cofactor. Per aquest motiu, s’els consideren autèntics anticossos antifosfolípids i es troben en malalties infeccioses.<ref name="test" /><ref name="test3">Font J, García M, Ramos M, Cervera R, Ingelmo M. ''Autoanticuerpos en la práctica clínica''. Espanya: MASSON; 2001. p. 149.</ref>
Com a conseqüència d'aquesta dependència s'ha desenvolupat un immunoassaig anti-β2-GPI que té un caràcter més específic. Però, tot i això, no representa la substitució de l'immunoassaig de l'anticardiolipina.<ref name="test" />
Una altra classificació de l’anticòsl'anticòs anticardiolipina consisteix a detectar si presenta o no activitat d’anticoagulantd'anticoagulant lúpic (immunoglobulina que interfereix en les proves coagulo mètriques dependents d’anticossosd'anticossos antifosfolípids):
* Tipus A. Aquests tenen activitat de coagulació lúpica i reconeixen la cardiolipina en presència de la β2- glicoproteïna I.
* Tipus B. No tenen activitat de coagulació lúpica però igualment reconeixen la cardiolipina quan la β2- glicoproteïna I hi és present.<ref name="test3" />
Per aquest motiu, davant d’unad'una síndrome antifosfolípida és important determinar la quantitat dels anticossos anticardiolipina i de l'[[anticoagulant]] lúpic.<ref name="test3" />
== Utilitat clínica ==
| 