Lesbiana: diferència entre les revisions

Per a algunes dones, adonar-se que participaven en comportaments o relacions que podien classificar-se com «lèsbiques» va provocar que les rebutgessin o les ocultessin, com ara la catedràtica Jeannette Marks al [[Mount Holyoke College]], que va viure durant 36 anys amb la directora del ''College'', [[Mary Emma Woolley|Mary Woolley]]. Marks desanimava a les dones joves a tenir «amistats» anormals i insistia que la felicitat només podia ser aconseguida amb un home.<ref group="nota">Altres figures històriques que van ser etiquetades com a lesbianes malgrat el seu comportament: [[Djuna Barnes]], autora de ''[[Nightwood]]'', una novel·la sobre la seva aventura amorosa amb [[Thelma Wood]], li va guanyar la denominació d' ''«escriptora lesbiana»'', al que ella va contestar: ''«No sóc una lesbiana. Només estimava a Thelma»''; [[Virginia Woolf]], que va basar l'heroi / heroïna de la seva novel·la ''[[Orlando (novel·la)|Orlando]]'' en [[Vita Sackville-West]], amb qui estava tenint una relació amorosa, es va distanciar de les dones que volien relacions amb altres dones escrivint ''«Aquestes safistas estimen dones; l'amistat mai està completament lliure de amorositat»''. (Castle, p. 4–5)</ref>{{sfn|Aldrich|2006|p=239}} Altres dones, però, van acceptar la distinció i van emprar la seva singularitat per distingir-se de les dones heterosexuals i els homes [[Gai|gais]].{{sfn|Zimmerman|2003|p=383}}

[[Berlín]] tenia una vibrant [[cultura homosexual]] a la [[dècada del 1920]], existinti fins i tot existia un himne, ''[[Das lila Lied]]'' (La cançó violeta)'','' que les lesbianes també percebien com a propiseu. Hi havia uns cinquanta clubs i bars per a dones, que anaven des dels grans i luxosos [[Cabaret|cabarets]] i cafès, com ara el famós [[Eldorado (Berlí)|''Eldorado'']], visitat per estrelles com [[Marlene Dietrich]], o ''Chez ma belle-soeur...'', passant pels mixtos, amb tot tipus de públic, com el ''Dorian Gray'' a la Bülowstrasse, i populars com el ''Club des amies'', que realitzava festes tres vegades per setmana, fins als més sòrdids, com el ''Cafè Olala'', al quequal també acudien homes [[Transvestisme|transvestits]], o el ''Tavern'', que tenia una habitació reservada per a les dames. El 1928, un llibre titulat ''Berlins lesbische Frauen'' (Les dones lèsbiques de Berlín), de [[Ruth Margarete Roellig]], va popularitzar la capital alemanya com a centre de la cultura lèsbica europea.{{sfn|Tamagne|2006|p=39-42}} Les festes i esdeveniments eren publicats en diverses revistes, que funcionaven com a vincle d'unió per a la comunitat.{{sfn|Tamagne|2006|p=77-80}} També es va produir una autèntica explosió de la cultura lèsbica com donen mostramostren artistes de la talla de [[Claire Waldoff]], [[Jeanne Mammen]], [[Christa Winsloe]] o [[Anna Elisabet Weirauch]], autora de la trilogia ''[[Der Skorpion]]'', la novel·la lèsbica per excel·lència de l'època. L'homosexualitat masculina estava prohibida per l'[[Paràgraf 175|article 175 del Codi Penal alemany]] (§ 175 StGB-Deutschland), però la policia de ciutats com Berlín i [[Hamburg]] solia mirar cap a un altre costat. La lluita per l'eliminació de l'article va permetre articular el [[primer moviment homosexual]], del quequal les dones, menys afectades, van formar només una part marginal. Tot i així, les dones de l'entorn del [[Comitè Científic Humanitari]] (''Wissenschaftlich-humanitäres Komitee'', WhK) van realitzar una contribució notable a la lluita per l'[[Alliberament de la dona|emancipació]] tant de la dona com dels i les homosexuals, podent-sein cal esmentar a [[Theo Anna Sprüngli]], la primera [[Moviments socials LGBT|activista lesbiana]] de la història,<ref>{{ref-web |cognom= Neumann |nom=Caryn E. |data= 6 d'abril de 2004 |títol= Rüling, Anna (Theo Anna Sprüngli) (1880-1953) |editor= glbtq.com|llengua= anglès |url= https://web.archive.org/web/20091004162214/http://www.glbtq.com/social-sciences/ruling_a.html}}</ref> [[Johanna Elberskirchen]] i [[Emma Trosse|Emma (Külz-) Trosse]].<ref>{{ref-web |url=http://www.lesbengeschichte.de/home_d.html |títol=Einführung |editor=Lesbengeschichte |data=2005 |llengua=alemany}}</ref>

Entre les dècades de 1890 a 1930, l'hereva estatunidenca [[Natalie Clifford Barney]] va mantenir un [[saló literari]] setmanal a [[París]] al qual es convidava a les grans celebritats artístiques i que se centrava en temes lèsbics. Combinant influències gregues amb l'erotisme contemporani francès, va intentar crear una versió actualitzada i idealitzada de Lesbos en elal seu saló.{{sfn|Esdall|2003|p=234}} Entre les seves contemporànies s'incloïen artistes com [[Romaine Brooks]], que pintava a les dones en elal seu cercle; les escriptores [[Sidonie-Gabrielle Colette|Colette]], [[Djuna Barnes]], [[Gertrude Stein]] i la novel·lista [[Radclyffe Hall]]. París també tenia una notable escena lèsbica, sobretot a la zona de [[Montmartre]] (que era coneguda per això des del {{segle|XIX}}), [[Plaça Pigalle|Pigalle]] i [[Montparnasse]]. Un dels primers [[Club nocturn|clubs nocturns]] va ser ''Le monocle'', al qual acudien dones vestides amb [[esmòquing]] i pèlcabells curtcurts o [[monyo]].{{sfn|Tamagne|2006|p=50-53}} Un altre local famós va ser l'obert per la cantant [[Suzy Solidor]], ''La vie parisienne''; encarael quequal, malgrat ser visitat per artistes com [[Tamara de Lempicka]], que va pintar un famós retrat de la cantant, i Colette, Solidor no va rebre l'aprovació de la [[intel·liguèntsia]] lèsbica parisenca.{{sfn|Latimer|2005|p=211}} També se celebraven grans festes a les quals acudien parelles de gais i lesbianes, com el de la ''Montagne de Sainte-Geneviève'', que va evolucionar fins a convertir-se un gran ball el dia de [[Mardi Gras]].{{sfn|Tamagne|2006|p=50-53}}

El 1928, [[Radclyffe Hall]], una aristòcrata britànica, va publicar la novel·la ''[[The Well of Loneliness]]'' (El pou de la solitud). La seva trama se centra al voltant de Stephen Gordon, una dona que s'identifica com a «[[Inversió sexual (sexualitat)|invertida]]», després de llegir el ''[[Psychopathia Sexualis]]'' de [[Richard von Krafft-Ebing|Krafft-Ebbing]], i que viu dins de la subcultura homosexual de París. La novel·la incloïa una introducció de [[Havelock Ellis]] i pretenia ser una crida a favor de la tolerància amb els invertits, publicant els desavantatges i accidents d'haver nascut invertit.{{sfn|Faderman|1981|p=320}} Hall seguia les teories de Krafft-Ebbing i Ellis i rebutjava les de [[Sigmund Freud|Freud]], que afirmava que l'atracció homosexual estava causada per traumes infantils i era curable. La publicitat que Hall va rebre va tenir conseqüències inesperades; la novel·la va ser portada a judici per obscenitat a Londres, un escàndol espectacular descrit per la professora Laura Doan com ''«el moment en què va cristal·litzar la construcció d'una subcultura lèsbica moderna anglesa»''.{{sfn|Doan|2001|p=XIII}} Els diaris anglesos van divulgar que el llibre incloïa ''«relacions sexuals entre dones lesbianes»'' i la fotografia de Hall va passar a acompanyar totes les històries sobre lesbianisme publicades pels grans diaris durant els sis mesos següents.{{sfn|Doan|2001|p=XV}} Hall reflectia l'aparença de la dona masculina europea en la [[dècada del 1920]], la ''[[garçonne]]'': pèlcabells curtcurts pel clatell, vestit jaqueta (sovint amb pantalons) i [[monocle]], que es va convertir en un bében conegut «uniforme» associat amb el lesbianisme, encara que versions menys extremes, les [[flapper]], es van posar de moda entre les dones «modernes».{{sfn|Doan|2001|p=64-66}}