Marès: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Palau Reial de s’Almudainas'Almudaina 01.jpg|miniatura|Palau de l'Almudaina a Ciutat de Mallorca]]

Pel que fa a les característiques físiques, és un material petri marcat per una excessiva porositat, tal com ens indica la seva baixa [[densitat aparent]] (1,62 g/cm³) posada en relació amb la porositat oberta (31,8%) i l'absoluta (43%). Això provoca una fàcil entrada d'aigua per capil·laritat que acabà desencadenant una sèrie de processos d’alteraciód'alteració perjudicials per al marès. La humitat, en el marès, és relativament estàtica i es troba permanentment instal·lada, i manté saturada o molt carregada d'aigua la seva estructura cavernosa marès durant llargues temporades, encara que amb variacions estacionals. A aquesta situació s'hi ha d'afegir la presència de sals higroscòpiques que, juntament amb l’entramatl'entramat capil·lar del marès, fan que el grau d’humitatd'humitat del mur sigui fàcilment recuperable. Un altre dels factors a tenir en compte són els obstacles que tingui adossats al mur i que impedeixen el normal aireig d'aquest, ja que l’alçadal'alçada capil·lar anirà augmentant, per tal de recuperar la superfície humida necessària i mantenir l’equilibril'equilibri aigua absorbida i aigua evaporada abans esmentat. D'aquesta manera, certs elements, com ara el tapat mitjançant fris, els alicatats i d'altres, provoquen un augment de l’alçadal'alçada (conseqüència de no trobar una superfície d'evaporació) que pot arribar fins al forjat de la planta següent amb el consegüent deteriorament dels elements estructurals horitzontals.

Antigament les pedreres s'obrien al costat de la construcció a cel obert per extraure únicament la quantitat que necessitaven. Primer es procedia a netejar la bancada per extreure la terra vegetal i s’extreiens'extreien les primeres capes de marès mediocre a fi de trobar que la roca fos ferma i que no presentàs pèls o clivelles, la pedra closa i forta i sense pèls era especialment valorada per picar-la a l’horal'hora de fer els arcs i les voltes, la qual cosa implicava que no ho podia realitzar un pedrer qualsevol. Després d’haverd'haver-se iniciat el treball d’extreured'extreure el marès, es cavava un camí que s’enfonsavas'enfonsava a poc a poc dins la pedra. El gruix del celràs tenia 7 metres per oferir una seguretat als treballadors. Per la mateixa raó, l’espail'espai excavat no sobrepassa els 3 metres d’alçadad'alçada.

Les eines bàsiques que empraven els pedrers eren l’l'[[escoda]], el [[tallant]], el [[picot (eina)|picot]] de regatar, la [[picassa]] de diferents mides, el [[perpal]], el [[càvec]], l’escairel'escaire, les regles i les [[Galga|galgues]] o la règia, el [[xerrac]], el punxó de ferro per marcar, i els tascons i les llaunes. L’escodaL'escoda és un pic de dues puntes aplanades i tallants. Era l’einal'eina bàsica del trencador, utilitzada per obrir solcs, desferrar cantons,... Quant a la resta de les eines, el tallant és un tipus de destral a dos tallants que serveix per allisar i igualar els cantons de marès. El picot i la picassa són una espècie de maça emprats per picar, colpejar, introduir els tascons i les llaunes a les clivelles, o obrir la bancada. El perpal és una barra de ferro que serveix per desenganxar els cantons o blocs. El càvec s'utilitza, d'entre altres feines, per recollir el sauló o pols de marès. Les galgues o la règia són un llistó de fusta graduat en vuit, deu o quinze pams. Els tascons consisteixen en una falca de fusta.

Ara estaven a punt d’obrird'obrir la bancada, que es feia sacrificant un cantó, el qual era romput amb la [[picassa]] i els tascons; per tant, s'havia buidat un rectangle que permetia iniciar el pròxim pas: desferrar el cantó per seva base. Amb el [[càvec]] es netejaven les restes de pedretes, grava o pols. Per la regata esbandida es feien tres canaletes, les tasconeres, i després se col·locaven les tres llaunes de ferro a les quals se'ls afegia els tascons, fent-los penetrar lleugerament amb el [[picot]], moment delicat de l'extracció perquè s'havia d'escoltar bé com sonava la pedra. Després, el pedrer es posava sobre el bloc per desferrar-lo. Des de damunt, el pedrer picava i entrava els tascons dins les llaunes, controlant la intensitat i l'equilibri dels seus cops, escoltant atentament cadascun dels seus cops.