Al parament de l'actual església de santa Eulàlia de Vilapicina (del s. XVIII) es pot constatar l'existència de carreus aprofitats de dimensions molt desiguals d’unad'una construcció molt anterior, potser d’unad'una suposada vil·la romana. Dins el parament posterior de la capçalera, a més, es pot observar una espècie de pedrís o banqueta que hi ha entre els pilars de suport de l'arc. La part superior de la banqueta es correspon a la superfície d’und'un paviment d'opus signinum, d’unsd'uns 18 centímetres de gruix i d'una gran qualitat, que amb tota seguretat pertanyia a les instal·lacions o dependències d'una vila romana ubicada en aquests contorns i que podria ser molt bé la cèlebre Vila Picina.
A finals dels anys cinquanta del {{segle|XX}}, el Servei Provincial d'Arqueologia, sota la direcció del [[Josep de C. Serra Ràfols]], va excavar dues sitges immediates al camí antic d'Horta, molt properes a d'absis de l'església del {{segle|XVIII}} de Santa Eulàlia de Vilapicina. Sembla que una d’ellesd'elles havia estat escapçada parcialment per l'eixamplament de l'antic camí d'Horta. Aquesta, la més propera al camí, tenia una profunditat d’unsd'uns 1’20 metres, amb una amplada en el punt màxim d'1,05 metres, i estava totalment reomplerta de terres i restes diverses, tot formant quatre estrats diferents que oferiren materials ceràmics dels segles X-XI i del {{segle|XIV}}. La segona sitja, separada 1’60 [[Metre|m.]] del talús del camí, era de dimensions similars. Oferí material ceràmic dels segles XV-XVI.<ref>{{Carta Arqueològica de Barcelona|2957}}</ref>
