Xenó: diferència entre les revisions

El xenó (que en [[idioma grec|grec]] significa "estrany") va ser descobert per [[William Ramsay]] i [[Morris Travers]] el [[1898]] en els residus obtinguts aen l'evaporar els components de l'[[aire]] líquid.

A la natura, el xenó es troba en vuit [[isòtop estable|isòtops estables]] i un lleugerament [[radioactivitat|radioactiu]]. A més d'aquestes formes estables, s'han estudiat 20 isòtops inestables més. El Xe-129 es produeix per [[emissió beta]] del [[iode]] 129 ([[Període de semidesintegració]]: 16 milions d'anys); els isòtops Xe-131, Xe-132, Xe-134 i Xe-136 són productes de [[fissió nuclear]] tant de l'[[Urani|U]]-238 com del [[Plutoni|Pu]]-244. Al ser el xenó un traçador amb dos isòtops pares, el mesurament dels isòtops de xenó en els [[meteorits]] resulta ser una poderosa ferramenta per a l'estudi de la formació del sistema solar. El mètode I-Xe de [[datació radiomètrica]] permet calcular el temps transcorregut entre la [[nucleosíntesisnucleosíntesi]] i la condensació d'un objecte sòlid a partir de la [[nebulosa solar]]. Els isòtops de xenó també són útils per a entendre la diferenciació terrestre. Es creu que l'excés de Xe-129 trobat en emanacions gasoses de [[diòxid de carboni]] a [[Nou Mèxic]] es deu al decaïment de gasos derivats del [[Mantell terrestre|mantell]] per a després de la formació de la Terra.