Xenó: diferència entre les revisions

El '''xenó''' és l'[[element químic]] de símbol '''Xe''' i [[nombre atòmic]] 54. Pertany al grup dels [[Gas noble|gasos nobles]] o grup 18, ubicat a la dreta de la [[taula periòdica]], i al 5è període. Fou el darrer gas noble no radioactiu en ser descobert. El descobriren els científics britànics [[William Ramsay]] i [[Morris W. Travers]] l'estiu del 1898 i l'anomenaren «xenó» a partir del mot grec que significa 'estrany'. És inodor, incolor, molt pesant i no tòxic. En destaca la coloració blava quan se l'excita amb una descàrrega elèctrica dins d'un tub a baixa pressió. Està present en l'[[atmosfera terrestre]] només en [[traça (química)|traces]]. També ha sigut detectat en el [[vent solar]], en les atmosferes de [[Mart (planeta)|Mart]] i [[Júpiter (planeta)|Júpiter]], en [[Cometa|cometes]] i altres cossos. El 1962 fou el primer gas noble del qual se n'obtingué un compost químic, l'[[hexafluoroplatinat de xenó]] <chem>XePtF6</chem>. Les aplicacions més importants són com a component de làmpades i com anestèsic.

En un tub ple de gas, el xenó emet una bonica brillantor [[blau|blava]] quan se l'excita amb una descàrrega elèctrica (en un [[tub fluorescent]]). S'ha aconseguit xenó [[metall|metàl·lic]] aplicant-li [[pressió|pressions]] de diversos centenars de [[bar (unitat)|quilobars]]. El xenó també pot formar [[clatrat]]s amb [[aigua]] quan els seus [[àtoms]] queden atrapats en un entramat de [[molècules]] d'aigua.

[[Walther Kossel]] (1888-1956) el 1916 i [[Linus Carl Pauling|Linus C. Pauling]] (el 1916 i1901-1994) el 1932, respectivament) predigueren que l'[[energia d'ionització]] del xenó era (12.,1 [[Electró-volt|eV)]] i possibilitava la seva reacció amb [[Oxidant|oxidants]] potents que podrien arrabasar-li un electró.<ref name=":2" /> AbansPerò deno fou fins el [[1962]], esque consideravael alquímic xenó i els altres gasos nobles químicament inerts i incapaços de formaranglès [[compostNeil Bartlett (químic)|compostosNeil Bartlett]]. Elaconseguí químicel anglèsprimer Neilcompost de xenó. Bartlett estudiàestudiava les propietats de l'[[hexafluorur de platí]] <chem>PtF6</chem> a la [[Universitat de la Colúmbia Britànica]] a [[Vancouver]], [[Canadà]], i observà que podia arrabassar un electró del dioxigen <chem>O2</chem> segons la reacció:

<chem display="block">O2 + PtF6 -> O2+[PtF6]^-</chem>Per [[Ionització|ionitzar]] el dioxigen (<chem>O2 -> O2+</chem>) són necessaris 12,2 eV d'energia, un poc superior a l'energia d'ionització del xenó, 12,1 eV. A més, el catió dioxigen(1+) té aproximadament el mateix volum que el catió xenó(1+), per la qual cosa l'[[energia reticular]] en [[Compost iònic|composts iònics]] hauria de ser semblant. Bartlett provà, a partir d'aquestes consideracions, la reacció de l'hexafluorur de platí (gas de color vermellós) amb el xenó (gas incolor) i es produí la reacció, formant-se l'[[Hexafluoroplatinat de xenó|hexafluororplatinat de xenó]] <chem>XePtF6</chem> (sòlid de color groc [[Mostassa (condiment)|mostassa]]). La reacció és:<ref>{{Ref-llibre|edició=2d ed|títol=Química inorgánica : principios de estructura y reactividad|url=https://www.worldcat.org/oclc/13304510|editorial=HARLA|data=1981|lloc=Mexico [D.F.]|isbn=968-6034-13-7|cognom=Huheey, James E.|nom=|llengua=|pàgines=703}}</ref>

Després d'aquest descobriment els químics es llançaren a sintetitzar nous composts de xenó. Amb el fluor el xenó reacciona activant la mescla mitjançant medis tèrmics, fotoquímicfotoquímics o altres, donant en funció de les condicions de partida el [[difluorur de xenó]] <chem>XeF2</chem>, el [[tetrafluorur de xenó]] <chem>XeF4</chem> i l'[[hexafluorur de xenó]] <chem>XeF6</chem>, segons les reaccions següents:

La polarització del xenó (aproximadament 4 en comparació amb 0,2 per a Hel'heli) contribueix a la seva afinitat per les cavitats hidròfobes de les [[Proteïna|proteïnes]], la qual cosa és rellevant no només per a la [[cristal·lografia]] de proteïnes, sinó també per a ús [[Anestèsia|anestèsic]].<ref name=":2" /> El metge estatunidenc [[Albert R. Behnke]] va(1903-1992) deduirdeduí que el xenó era un [[Anestèsia|anestèsic]] el 1939, després d’observar la "borratxera" en bussejadors d’alturade profunditats en un estudi per a l'[[armada]] del [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]]. El primer informe publicat que confirmava l’anestèsia de xenó fou el 1946 per J. H. Lawrence, ique esl'experimentà amb ratolins i vafou utilitzarutilitzat per primera vegada ambcom finalitatsa quirúrgiquesanestèsic quirúrgic el 1951 per Stuart C. Cullen, que operà amb èxit dos pacients.<ref>{{Ref-publicació|article=Xenon anaesthesia:|url=https://journals.sagepub.com/doi/10.1177/014107680009301005|publicació=Journal of the Royal Society of Medicine|data=2016-10-15|pmc=PMC1298124|pmid=11064688|doi=10.1177/014107680009301005|llengua=en|nom=Thomas|cognom=Marx|nom2=Michael|cognom2=Schmidt|nom3=Uwe|cognom3=Schirmer|nom4=Helmut|cognom4=Reinelt}}</ref> Ha guanyat una nova popularitat, basada en la seva poca toxicitat i el seu baix impacte ambiental (comparat amb halocarburs) i un anestèsic basat en xenó (LENOXe) es va comercialitzarcomercialitzà el 2007.<ref name=":2" /> També s’utilitza en la fabricació de [[5-fluorouracil]], un medicament que s’utilitza per tractar certs tipus de càncer.<ref name=":1" />

[[Fitxer:Xenon ion engine prototype.png|miniatura|ProptotipPrototip de motor d'ions de xenó]]

Diversos satèl·lits utilitzen sistemes de propulsió per ions de xenó per mantenir-los en òrbita i en alguna altra nau espacial. A bord de la sonda espacial Dawn de la [[NASA]], llançada el 2007 per estudiar els asteroides llunyans [[(4) Vesta|Vesta]] i [[Ceres (planeta nan)|Ceres]], els cations xenó(1+) <chem>Xe+</chem> s’acceleren cap a una xarxa carregada negativament, amb velocitats d’escapament d’aproximadament un milió de km/h. L'embranzida generada pel xenó és només de 0,1 newtons, aproximadament el pes d'un tros de paper, però pot augmentar gradualment (durant molts mesos) la velocitat de la nau espacial enpot assolir els 15 000 km/h. Això redueix el requisit de combustible químic molt més pesat, reduint així el cost de llançament, alhora que augmenta el recorregut. Ja sigui mitjançant oxidació, coordinació o ionització, el xenó ha revelat propietats que condueixen a aplicacions extremadament versàtils, i aquest camp encara està a la sevaper infànciadesenvolupar.<ref name=":2" />

El [[difluorur de xenó]] s’utilitza per gravar [[Microprocessador|microprocessadors]] de [[silici]]. En instal·lacions nuclears, s'usa en [[cambres de bombolles]], sondes, i en altres àrees on l'alta [[Massa molecular|massa molecula]]<nowiki/>r és una qualitat desitjable. El [[difluorur de xenó]] s’utilitza per gravar [[Microprocessador|microprocessadors]] de [[silici]]. Els [[perxenat]]s s'usen com a [[agent oxidant|agents oxidants]] en [[química analítica]]. L'[[isòtop]] Xe-133 s'usa com [[radioisòtop]].