Gran Pudor: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 20:
El científic [[Michael Faraday]] va descriure la situació en una carta al juliol de 1855 a ''[[The Times]]'': commocionat per l'estat del Tàmesi, va deixar caure trossos de paper blanc al riu per «provar el grau d'opacitat». La seva conclusió va ser que «A prop dels ponts, la feculència s'enrotllava en núvols tan densos que eren visibles a la superfície, fins i tot en aigües d'aquest tipus... L'olor era molt dolenta i generalitzada a tota l'aigua; era igual que la que surt dels embornals dels carrers; tot el riu era en aquell moment una autèntica claveguera».<ref>{{ref-notícia |cognom=Faraday |nom=Michael |títol=The State of the Thames |publicació=[[The Times]] |data=9 juliol 1855 |enllaçautor=Michael Faraday |pàgines=8}}</ref> L'olor del riu era tan dolenta que el 1857 el govern va abocar calç de guix, [[hipoclorit de calci|clorur de calç]] i [[fenol|àcid carbòlic]] a la via fluvial per alleujar la pudor.{{sfn|Flanders|2012|p=224}}{{sfn|Hibbert|Weinreb|Keay|Keay|2011|p=248}}
El pensament predominant en l’atenció sanitària victoriana al voltant de la transmissió de malalties contagioses era la [[teoria miasmàtica]], que sostenia que la majoria de les malalties transmissibles eren causades per la inhalació d’aire contaminat. Aquesta contaminació podria adoptar la forma de la pudor de cadàvers o aigües residuals en descomposició, però també de vegetació en descomposició o de l'alè exhalat d'algú que ja estava malalt.<ref>{{ref-publicació |cognom=Halliday |nom=Stephen |títol=Death and miasma in Victorian London: an obstinate belief |publicació=BMJ |data=22 desembre 2001 |pàgines=1469–1471 |volum=323 |exemplar=7327 |doi=10.1136/bmj.323.7327.1469 |pmid=11751359}}</ref> La majoria creia que el miasma era el vector de transmissió del còlera, que anava en augment a l’Europa del segle XIX. La malaltia era profundament temuda per tots, a causa de la velocitat amb què es podia propagar i de les seves altes taxes de mortalitat.{{sfn|Dobraszczyk|2014|p=9}}
La primera gran epidèmia de còlera de Londres va ocórrer el 1831, quan la malaltia va causar 6.536 víctimes. El 1848–49 es va produir un segon brot en el qual van morir 14.137 residents a Londres i a aquest el va succeir un altre brot el 1853–54, en el qual van morir 10.738 persones. Durant el segon brot, [[John Snow]], un metge establert a Londres, va notar que les taxes de mortalitat eren més altes en aquelles zones subministrades per les companyies d'aigua de Lambeth i de Southwark i Vauxhall. El 1849 va publicar un article, ''Sobre el mode de comunicació del còlera'', que plantejava la teoria de la transmissió de malalties transmesa per l'aigua en lloc de la teoria del miasma; es va prestar poca atenció a l'article. Després del tercer brot de còlera el 1854, Snow va publicar una actualització del seu tractat, després de centrar-se en els efectes a Broad Street, Soho. Snow havia retirat el mànec de la bomba d'aigua local, evitant així l'accés a l'aigua contaminada, amb la conseqüent caiguda de morts. Posteriorment, es va establir que una claveguera amb fuites circulava prop del pou del qual s'extreia l'aigua.
== Notes ==
| |||