Antonio Lotti: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Afegida Categoria:Músics venecians usant HotCat
m Manteniment de plantilles
Línia 2:
'''Antonio Lotti''' ([[Venècia]] o [[Hannover]], vers [[1667]] – [[Venècia]], [[5 de gener]] de [[1740]]) fou un [[compositor]] [[Itàlia|italià]] del [[Classicisme]].
 
Lotti va nàixer l'any 1666 o 1667. No se sap si va nàixer a [[Venècia]] o a [[Hannover]] (on son pare, Matteo, era [[Mestre de capella]]).<ref>{{Ref-publicació|cognom=Dubowy|nom=Norbert|article=Bemerkungen zur Kirchenmusik von Antonio Lotti|publicació=Händel-Jahrbuch 46|url=|data=2000|pàgines=85-99}}</ref> Després d'estudiar amb [[Giovanni Legrenzi]], Lotti va fer la seua carrera a la [[Basílica de Sant Marc]] de Venècia, primer com a cantant [[contralt]], després com a ajudant del segon organista, després com a segon organista, a partir de l'any [[1704]] com a primer organista, després d'un llarg noviciat amb càrrecs menys importants. Va mantenir aquest lloc tota la seva vida, exceptuant dos anys (1717/19) que passà a Dresden invitat pel príncep elector [[Frederic August II de Saxònia (elector)|Frederic August]], que li encomanà la composició i muntatge d'algunes òperes, entre elles algunes de les seues òperes van ser estrenades. Amb ell es traslladaren a la ciutat alemanya el llibretista [[Antonio Maria Lucchini|Lucchini]], alguns instrumentistes de Sant Marc i una companyia de cant de la que formava part la seva esposa, Santa Stella, en qualitat de <''prima donna''>.
 
Va tornar a Venècia l'any [[1719]], (hi va romandre fins a la seua mort), Lotti abandonà definitivament el teatre per a dedicar-se solament a la producció sacra (principalment polifònica) i de cambra. Però en el lapsus de temps que va de 1692 a 1719 havia compost una vintena d'òperes, totes elles representades. Lotti no s'apartà mai de les regles fonamentals de l'escola veneciana, ans al contrari continuà l'estil de Legrenzi, donant el màxim relleu a la vocalitat melòdica de les àries. Encara què, conservant rigorosament les formes de la tradició va saber acollir amb gran equilibri les lliçons de l'escola napolitana i, sobre tot, les del seu coetani [[Alessandro Scarlatti]].