Bel canto: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
m Plantilles |
||
Línia 5:
El bel canto es basa en la uniformitat perfecta de la veu, el [[legato]] hàbil, un registre alt i clar, una gran agilitat i flexibilitat, i un cert timbre líric, ''dolç''. Trinats, refilets, notes picades, llargues cadències improvisades, etc., en són les principals característiques, especialment durant el segle [[XVII]] i el {{segle|XVIII|s}}. El bel canto emfatitza més la tècnica que no pas el volum. Va significar una demostració de les capacitats vocals dels intèrprets, amb habilitat virtuosa i proeses diverses, a vegades en detriment de l'acció escènica.
Sovint els intèrprets del bel canto estan més preocupats per la demostració de la seua tècnica personal que no pas per l'adequació de les seves intervencions a l'acció escènica i molts compositors -[[Gluck]], [[Mozart]], [[Rossini]], entre altres- van intentar de frenar, amb més o menys èxit, les exageracions dels ''[[castrato|castrati]]'' i de les ''[[prima donna|prime donne]]''. D'altra banda, la virtuositat desenvolupada per aquests cantants ha contribuït no només a fer evolucionar la tècnica del cant en gèneres molt allunyats de l'òpera -en la [[música sacra]], posem per cas-, sinó que també ha estimulat igualment el desenvolupament de la tècnica instrumental: per exemple, en el concert de [[solista]], gènere nascut al començament del {{segle|XVIII
El bel canto deriva del procediment d'escriptura musical anomenat [[monodia]] acompanyada, una tècnica nascuda juntament amb l'[[òpera]] i que en resulta indissociable. Per això se centra, naturalment, al voltant de la melodia: s'oposa doncs al cant [[polifonia|polifònic]] de la fi de l'[[edat mitjana]] i del [[Renaixement]] i també al corrent musical encetat al {{segle|XIX|s}} per certs [[compositor]]s d'òperes, com [[Berlioz]], [[Richard Wagner|Wagner]] o [[Debussy]], per als quals els cantants, la veu i la música, havien d'estar al servei del drama i no al contrari.
| |||