Divuit Grans Preludis Corals: diferència entre les revisions

Hi ha versions primerenques de gairebé tots els preludis corals que es creu que daten d'entre 1710–1714,<ref>{{harvnb|Schneider|1987|p=5}}</ref> durant el període comprès entre 1708 i 1717, quan Bach estava treballant a [[Weimar]] com a ''Konzertmeister'' (director musical) i organista titular a la cort de [[Guillem Ernest de Saxònia-Weimar|Wilhelm Ernst]], duc de Saxe-Weimar.<ref>{{Harvnb|Williams|1980|p=124}}</ref> De resultes de l'encoratjament del Duc, un devot [[Luteranisme|luterà]] i amant de la música, Bach va escriure una gran varietat d'obres de caràcter secular i litúrgiques per a orgue en el que va ser el seu període més productiu quant a la composició per a aquest instrument. Tal com s'esmenta a l'obituari (''Nekrolog'') del compositor, aparegut el 1754 i possiblement escrit pel seu propi fill [[Carl Philipp Emanuel Bach]] i un dels alumnes de Bach, [[Johann Friedrich Agricola]]: "«la delícia de la gràcia en la seva manera de tocar el va impulsar a intentar tot el possible en l'art del tractament de l'orgue. Aquí, ell també va escriure la majoria de les seves obres per a orgue"».<ref>{{Harvnb|Williams|2007|p=79}}</ref> Durant el període en què Bach va estar a Weimar i sota la seva supervisió, l'orgue de la capella es va millorar i ampliar; va passar a ocupar un altell a l'extrem est de la capella, just a sota del sostre. L'instrument tenia dos teclats manuals, un [[pedaler]] i prop d'una dotzena de registres, incloent, a petició de Bach, una fila de campanes afinades. És probable que els preludis corals més llargs tinguessin alguna funció cerimonial durant els oficis a la capella de la cort com, per exemple, acompanyant la comunió.<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|pp=55–58}}</ref>

Els primers tretze preludis corals (BWV 651–663) van ser afegits per Bach mateix entre el 1739 i el 1742, complementats pels preludis BWV 664 i 665 el 1746–1747. El 1750, quan Bach va començar a patir de [[ceguesa]] abans de la seva mort el juliol d'aquell mateix any, probablement dictà els preludis BWV 666 i 667 al seu estudiant i gendre Johann Christoph Altnikol i foren copiats pòstumament al manuscrit. Només la primera pàgina de l'últim preludi coral, el BWV 668, sovint anomenat "«Coral del llit de mort"», ha arribat als dies actuals, ja que va ser copiada per un copista anònim.<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|p=30}}</ref> La versió original d'aquesta peça és el coral ornamentat ''Wenn wir in höchsten Nöten sein'' (''Quan ens trobem en grans destrets''), BWV 641, que es troba a l'Orgelbüchlein, escrit, per tant, no més tard de 1713. Potser mentre es trobava a Weimar o més tard, Bach el va adaptar tot reduint l'ornamentració de la veu superior. Aquesta segona versió (BWV 668a) va aparèixer com a apèndix a l'edició pòstuma de l{{'}}''Art de la [[fuga]]'' de 1751. La versió incompleta que apareix al manuscrit dels 18 Grans preludis corals, amb el títol ''Vor deinen Thron tret ich hiermit'' (''Davant del vostre tron comparec''), BWV 668, és una versió lleugerament revisada de BWV 668a.<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|p=36}}</ref>

[[Fitxer:Orgelwerke-BWV668.jpg|miniatura|L'única pàgina supervivent del manuscrit de "«Vor deinen Thron tret ich"», BWV 668, va ser copiada per un desconegut l'últim any de vida de Bach.<ref>{{Harvnb|Yearsley|2002|p=4}}</ref>]]

El ventall d'estils i formes representades pels ''18 Grans Preludis Corals'' és tan divers com a ''[[El clavecí ben temperat]]'' per a teclat. Les peces estan escrites a gran escala, en comparació amb la intimitat de les miniatures dels preludis corals que es troben a l'''[[Orgelbüchlein]]''. Molts dels corals reten homenatge a alguns vells models de la tradició litúrgica alemanya ([[Georg Böhm]], [[Buxtehude]] i [[Johann Pachelbel|Pachelbel]]), però la influència paral·lela de la tradició del concert italià és igualment visible. És una salutació a les tradicions musicals del segle anterior feta des de la perspectiva de mitjan segle divuit. A diferència de la tercera part del ''Clavier-Übung'', on Bach va impulsar les seves tècniques de composició organística fins a nous límits, els arranjaments dels 18 Preludis Corals representen "«la quinta essència de tot allò que va compondre a Weimar en aquest camp artístic"»;<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|p=56}}</ref> "«transcendeixen per la seva magnitud i profunditat tots els tipus previs de preludi coral"»;<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|p=56}} [[Philipp Spitta]]</ref> i mostren una "«qualitat gairebé tan impecable com la que tindríem dret a esperar com a éssers humans."»<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|p=55}}, [[Manfred Bukofzer]]</ref><ref>{{Harvnb|Stinson|2001|p=56}}, [[Harvey Grace]]</ref> Els divuit es caracteritzen pel seu acompanyament independent i lliurement desenvolupat que omple, també, els llargs fragments entre les successives línies del ''[[cantus firmus]]'', una característica del seu ampli abast que no ha complagut tots els estudiosos.<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|pp=55–56}}, [[Albert Schweitzer]]</ref>

En el coral ornamentat, una forma inventada i popularitzada a l'Alemanya del Nord per Scheidemann, la melodia del coral és agafada per una veu d'una manera elaborada i altament embellida. Buxtehude va ser un dels exponents més rellevants d'aquest tipus de coral, amb les seves particularment expressives ornamentacions "«vocals"».

: Sobre el coral al pedal, es constitueix una tocata exuberant que transporta "«el vent fort i impetuós"» de l'[[Esperit Sant]]; un segon subjecte ornamentat simbolitza els ''[[Al·leluia|Hallelujas]]'' a la culminació de l'himne.<ref>[[wikisource:Bible (King James)/Acts#Chapter_2|Acts 2:2]]</ref>

: És una paràfrasi del [[Salm]] 137. Els suaus ''[[Ritornello|ritornellos]]'' de les parts acompanyants a les dues parts superiors i al pedal d'aquesta sarabanda, anticipen el coral ornamentat al tenor, evocant la trista tonada de l'himne: els "«orgues i les [[Arpa|arpes]], van penjar als [[Salze|salzes]]"». En un famós concert el 1720 al gran orgue de l'església de Santa Caterina d'[[Hamburg]], Bach va improvisar gairebé mitja hora sobre la melodia d'aquest himne, com a tribut per l'organista de l'església [[Johann Adam Reincken|Johann Adam Reinken]] i la seva celebrada fantasia sobre el mateix tema.

: El coral a la veu superior, sòbriament ornamentat però melismàtic, alterna amb els ''ritornellos'' a manera de dansa de les dues veus interiors sobre la base d'un pedal; el [[contrapunt]] entre les quatre diferents parts, gairebé d'un altre món, crea un aire de gran serenitat, una "«vehement meditació"» en el ritu de la [[comunió]].<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|p=80}}, [[Harvey Grace]]</ref> L'adornament a què fa referència el títol del coral es veu il·lustrat per l'embelliment de les melodies mitjançant l'ornamentació d'estil francès de les parts superiors.

: Similar, pel que fa a la textura, a moviments de les [[Sonata a trio|sonates a trio]] per orgue, aquest exultant i animat preludi coral recorda l'"«eterna joia i la benaurada llum"», de l'últim vers. La progressió del preludi coral a través de les [[Tonalitat (música)|tonalitats]] de [[sol major]], [[re major]], [[mi menor]], [[si menor]], re major i, finalment, sol major, evoca els concerts de Vivaldi. Les dues parts manuals solistes i el pedal continu estan basats en elements del ''cantus firmus'', que es pot escoltar de forma íntegra al pedal, durant la recapitulació.

: L'acompanyament ornamentat a tres parts deriva de les primeres notes de l'himne i un "«motiu de joia"» separat que impregna la peça i, exquisidament, "«serpenteja per sobre i en torn a la melodia del coral com una luxuriosa garlanda d'[[Amaranthus|amarant]]."»<ref>{{Harvnb|Stinson|2001|p=85}}, [[Philip Spitta]]</ref> Només quatre línies del ''cantus firmus'' se senten al pedal del [[tenor]], i el preludi coral acaba amb una aparent [[coda]] intemporal semblant a una coda sobre un pedal, potser il·lustrant els versos finals de l'himne, "«després de la mort serem enterrats profundament a la terra; quan hàgim dormit, serem despertats per Déu."» És també interessant de notar que en aquesta coda, com si d'una campana es tractés, la nota do sostingut¹ s'escolta set vegades consecutivament, a una quarta veu, fora de les tres veus d'acompanyament. Això podria semblar indicatiu de la campana funeral alemanya.

: Sobre les corxeres d'una línia de baix a la manera de [[Baix continu|continu]] que "«camina"» al pedal, les dues parts interiors es mouen endavant meditativament a [[Cànon (música)|cànon]], sota d'un florit i [[Melisma|melismàtic]] ''cantus firmus'' del coral ''Nun Komm, der Heiden Heiland''. La bonica melodia, prolongada sense fi i mai completament perceptible entre els arabescos que es mouen lliurement en [[espiral]], evoca el misteri de l'[[Encarnació de Crist|encarnació]] i , combina amb la perfecció de l'ornamentació.

: Aquest preludi coral sobre l'himne de [[Pentecosta]] de [[Martí Luter]]: "«Komm, Gott Schöpfer, Heiliger Geist"», consisteix en dues variacions enllaçades per un interludi pont: la primera és una miniatura coral similar a BWV 631 de l'''[[Orgelbüchlein]]'', amb un ''cantus firmus'' ininterromput a la veu de la soprano; a la segona, els quatre versos del ''cantus firmus'' s'escolten al pedal, sota un ''ritornello'' imitatiu fluent al teclat que l'acompanya.

Els 18 Grans Preludis Corals van ser coneguts arreu d'Alemanya al voltant del {{segle|XIX}}, però només l'últim coral estava disponible en format imprès en diverses edicions, gràcies a la seva reputació llegendària com a "«coral del llit de mort"». Prèviament a les dues edicions, la de [[Leipzig]] de [[Felix Mendelssohn]] del 1846 (en què va ometre BWV 664, 665, 666 i 668) i la de Griepenkerl i Roitzsch el 1847 (edició completa), l'únic altre preludi coral publicat de la col·lecció era el brillant trio ''Allein Gott'' BWV 664, que va aparèixer el 1803 com a un dels 38 preludis corals en el quart volum de l'antologia de J. G. Schicht. Els dos preludis corals ''Nun komm' der heiden Heiland'', BWV 659, i ''Schmücke dich, o liebe Seele'', BWV 654, van aconseguir, malgrat això, esdevenir els més coneguts i interpretats. Tant Mendelssohn com [[Robert Schumann|Schumann]] van venerar ''Schmücke dich'': Schumann es va referir a Mendelssohn confessant, després d'una interpretació, que "«si la vida em dugués a perdre l'esperança i la fe, aquest sol coral em retornaria la plenitud d'ambdues"».<ref>{{Harvnb|Stinson|2001}}, Chapter 5</ref> Seguint el procés de popularització dels preludis corals, iniciat per Mendelssohn, l'edició definitiva Bach-Gesellschaft, editada per&nbsp;[[Wilhelm Rust]], va ser publicada a Leipzig el 1875.<ref>{{Harvnb|Bach|1970}}</ref>

* Bernard Foccroulle, ''Leipzig Chorales'', Ricercar, RIC212 (2 discos). Enregistrat el 2002 al gran orgue Silbermann de la [[Catedral de Friburg de Brisgòvia|Catedral de Freiberg]], Alemanya, datat de l'any 1714. L'enregistrament també inclou els Preludis i Fugues BWV 546 i 547, i les Variacions Canòniques sobre "«Vom Himmel hoch"», BWV 769a.