Bandolerisme: diferència entre les revisions

A casa nostra, com arreu, de bandits n'hi ha hagut sempre. No obstant això, generalment el terme bandolerisme s'ha utilitzat per denominar un fenomen amb característiques particulars que es va donar sobretot entre finals del {{segle|XV}} i finals del XVII. Aquest bandolerisme barroc o d'època moderna no era obra de simples lladres sinó que es configurava en diverses xarxes de relacions personals, que es justificaven en els costums feudals i el dret medieval (per exemple les pràctiques del [[deseiximent]] o de l'[[auxilium]]) però que també eren conseqüència dels canvis econòmics i socials de la nova era. Els bandolers no tenien per què ser lladres de camins, molts eren persones mobilitzades pel noble a qui pertanyien per tal de fer la guerra al seu enemic (el nyerro [[Perot Rocaguinarda]], el canamunt [[Llorenç Coll]]...) i a vegades eren els mateixos senyors empobrits de la baixa noblesa que optaven per aquest mode de vida ([[Jaume Ruiz de Castellblanch]]...). De totes maneres sovint la convergència de factors és difícil de destriar ([[Joan Sala i Ferrer]]). La gran quantitat de quadrilles, el gran nombre de persones que les formaven, la longevitat que tingueren algunes i les motivacions que mostraren reflecteixen una transcendència que va més enllà del simple robatori.

 

 

== El bandolerisme en la literatura ==