Diferència entre revisions de la pàgina «Santa Eulàlia de Vilapicina»

cap resum d'edició
m (eliminant paràmetres redundants, ara a WD)
| categoria = [[oratori (edifici)|Capella]]
}}
'''Santa Eulàlia de Vilapicina''' és un santuari del {{segle|XVIII}}, actualment pertanyent al barri del [[El Turó de la Peira|Turó de la Peira]], districte de [[Nou Barris]], de la ciutat de Barcelona., Actualmenta dependenttocar dedel lalímit parròquiaamb deel Santa Eulàliabarri de [[Vilapicina, Arxiprestati dela Vilapicina,Torre Arquebisbat de BarcelonaLlobeta]]. Forma un conjunt històric, catalogat com a [[bé cultural d'interès local]] l'any 1971, juntament amb la masia de [[Can Basté]] -actualment centre cívic-, l'antic hostal de [[Ca n'Artès]] i dues cases adossades, que conformen el nucli de l'antic llogaret de Santa Eulàlia de Vilapicina. El santuari<ref dename="period" Santa Eulàlia de Vilapicina és un edifici d'estil neoclàssic, sobri i senzill. Consta d'una única [[Nau (arquitectura)|nau]], amb coberta d'[[arc faixó]]. Es conserven restes de l'anterior temple romànic, aixecat, al seu torn, amb elements constructius d'època romana; poden observar a la façana lateral, sota el pont que uneix l'església amb Can Basté, i a la capella interior, anomenada del Santíssim, que s'ubica en què va ser l'[[absis]] del temple antic./>
 
El santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina és un edifici d'estil neoclàssic, sobri i senzill. Consta d'una única [[Nau (arquitectura)|nau]], amb coberta d'[[arc faixó]]. Es conserven restes de l'anterior temple romànic, aixecat, al seu torn, amb elements constructius d'època romana; poden observar a la façana lateral, sota el pont que uneix l'església amb Can Basté, i a la capella interior, anomenada del Santíssim, que s'ubica en el que va ser l'[[absis]] del temple antic. La façana està decorada amb [[esgrafiat]]s, al voltant d'un óculo[[òcul]], en què apaapareix la creu de Santa Eulàlia i uns àngels. Entre l'[[òcul]] i el portal rectangular hi ha una fornícula amb la imatge de la santa. A la llinda de la porta d'entrada hi ha la inscripció ''SACELLUM HOC RAEDIFICATUM FUIT VICINORUM SUMTIBUS ANNO 1782'', que fa referència a la reconstrucció del temple, el 1782, sufragada pels veïns. Corona la façana un campanar, format per un petit cos amb arcs, i coronat per [[Floró (arquitectura)|florons]] de [[ceràmica vidrada]] verda.
 
== De l'església preromànica al segle XVIII ==
L'església, al costat de diversos edificis contigus -entre ells Can Basté i Ca N'Artés -, van ser declarats conjunt d'interès històric - artístic el [[1971]].<ref name="period" />
Tot i que el temple actual va ser construït en [[1782]], anteriorment ja existia en aquest lloc una capella preromànica dedicada a Santa Eulàlia, l'existència està documentada l'any [[991]]. A a l'interior de la capella hi ha elements constructius de la primitiva església i fins i tot restes d'unaun assentament romà anterior.<ref name="period">{{ref-publicació|cognom=Aspas |nom=Erica |data=19/01/2011 |publicació= [[El Periódico de Catalunya]] |pàgina=44 |url= http://www.elperiodico.com/es/noticias/distritos-de-bcn/print-407990.shtml |títol=Una zona verde en la qual se respira deporte }}</ref>
 
En una escriptura del 22 gener de 1034 consta que Arnau Vidal d'Horta va adquirir un [[alou]] format per l'església de Santa Eulàlia, i diverses cases, terres i vinyes. En 1064 el mateix Arnau Vidal va donar les seves propietats a Vilapicina al [[bisbe de Barcelona]].
== Església preromànica ==
Tot i que el temple actual va ser construït en [[1782]], anteriorment ja existia en aquest lloc una capella preromànica dedicada a Santa Eulàlia, l'existència està documentada l'any [[991]]. A a l'interior de la capella hi ha elements constructius de la primitiva església i fins i tot restes d'una assentament romà anterior.<ref name="period">{{ref-publicació|cognom=Aspas |nom=Erica |data=19/01/2011 |publicació= [[El Periódico de Catalunya]] |pàgina=44 |url= http://www.elperiodico.com/es/noticias/distritos-de-bcn/print-407990.shtml |títol=Una zona verde en la qual se respira deporte }}</ref>
 
Una acta de visita pastoral de 1413 cita la capella de Santa Eulàlia com sufragània de la [[parròquia de Sant Andreu de Palomar]], un municipi independent fins a la seva annexió a Barcelona, el 1897. El pas dels múltiples exèrcits que van assetjar la ciutat de Barcelona durant els segles XVI i XVII van provocar desperfectes al temple, i hi ha constància de dues restauracions importants, en 1562 i en 1637.
En una escriptura del 22 gener 1034 consta que Arnau Vidal d'Horta va adquirir un [[alou]] format per l'església de Santa Eulàlia, i diverses cases, terres i vinyes. En 1064 el mateix Arnau Vidal va donar les seves propietats a Vilapicina al [[bisbe de Barcelona]].
 
A principis del {{segle|XVIII}} l'església havia donat nom a un llogaret rural, Santa Eulàlia de Vilapicina,<ref>El topònim més habitual, fins al {{segle|XX}}, fou ''Santa Eularia de Vilapiscina''</ref> formada per diverses masies disperses en un territori de camps i vinyes. Una de les poques masies que es conserven d'aquesta època és Can Basté, al costat de l'església;, que data del {{segle|XVIII}} i actualment funciona com a centre cívic. També es conserva actualment Ca n'Artés, un antic hostal que dataria, probablement, del {{segle|XV}}. La seva construcció al costat de l'església no és casual, ja que aquest era el punt de confluència de dues importants vies: l'antic camí de [[Sant Andreu de Palomar]] a [[Sant Joan d'Horta]] i l'anomenat camí de Sant Iscle, que anava fins a [[Cerdanyola del Vallès]] passant per la font de Santa Eulàlia, prop de la masia de [[Can Masdeu]].
Una acta de visita pastoral de 1413 cita la capella de Santa Eulàlia com sufragània de la [[parròquia de Sant Andreu de Palomar]], un municipi independent fins a la seva annexió a Barcelona, el 1897. El pas dels múltiples exèrcits que van assetjar la ciutat de Barcelona durant els segles XVI i XVII van provocar desperfectes al temple, hi ha constància de dues restauracions importants, en 1562 i en 1637.
 
A principis del {{segle|XVIII}} l'església havia donat nom a un llogaret rural, Santa Eulàlia de Vilapicina,<ref>El topònim més habitual, fins al {{segle|XX}}, fou ''Santa Eularia de Vilapiscina''</ref> formada per diverses masies disperses en un territori de camps i vinyes. Una de les poques masies que es conserven d'aquesta època és Can Basté, al costat de l'església; data del {{segle|XVIII}} i actualment funciona com a centre cívic. També es conserva actualment Ca n'Artés, un antic hostal que dataria, probablement, del {{segle|XV}}. La seva construcció al costat de l'església no és casual, ja que aquest era el punt de confluència de dues importants vies: l'antic camí de [[Sant Andreu de Palomar]] a [[Sant Joan d'Horta]] i l'anomenat camí de Sant Iscle, que anava fins a [[Cerdanyola del Vallès]] passant per la font de Santa Eulàlia, prop de la masia de [[Can Masdeu]].
 
== Església moderna ==
Davant el creixement demogràfic que venia experimentant Vilapicina, al 31 de desembre de 1866 el Bisbe [[Pantaleó Montserrat i Navarro]] va erigir la capella de Santa Eulàlia com a parròquia segregada i Can Basté es va habilitar com a [[rectoria]]. El 1885 el rector, reverend Narcís Cot, considerant que la parròquia havia quedat petita, va encarregar a l'arquitecte [[Josep Domènech i Estapà]] la construcció d'un nou temple, que es va aixecar a un centenar de metres de distància, en uns terrenys cedits per Josepa Sola, costat de la Rambla de Santa Eulàlia (avui [[Passeig de Fabra i Puig]]). El 1905 el que avui és santuari de Santa Eulàlia va perdre la seva condició de parròquia en benefici del nou temple.
 
A partir d'aquesta data, l'església antiga va quedar limitada a la celebració de catequesi i alguns actes populars. El 1927 es va urbanitzar i enjardinà la placeta davant de la porta principal. Nou anys després, el temple va patir els estralls de la Guerra Civil. El 25 de juliol de 1936 l'església va ser saquejada i es van cremar els altars i les imatges a la placeta davant del temple. Poc després van ser assassinats el vicari, Mossèn Josep Juncosa, i el mestre de l'escola parroquial, Francesc de Paula Garí. També la parròquia nova va ser saquejada i cremada durant el conflicte bèl·lic, de manera que en finalitzar la contesa, el 1939, l'església vella va haver de ser habilitada temporalment per al culte. Després, el temple va quedar oblidat i abandonat durant anys, fins que un grup de seminaristes va impulsar la seva recuperació i restauració a la fi dels anys 1960. El 12 de febrer de 1969, dia de Santa Eulàlia, es va restablir el culte a l'església vella, distingint-la amb el títol de Santuari de Santa Eulàlia.
 
A principis dels anys 2000 els veïns de Vilapicina van dur a terme múltiples activitats (botifarrades, concerts, etc.) per a recaptar fons per rehabilitar el santuari. Les obres, finalitzades el 2004, van consistir en l'arranjament de la teulada i del cor i la recuperació dels esgrafiats de la façana principal.<ref name="period" />
 
Actualment el santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina només presta servei per a la [[missa]] dominical i el primer divendres de cada mes, quan se celebra una eucaristia dedicada als difunts. Alberga també classes de catequesi i a diversos col·lectius que promouen activitats culturals, com un grup de teatre o una coral.<ref name="period" /> Depèn de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina, Arxiprestat de Vilapicina, Arquebisbat de Barcelona.
 
== Intervencions arqueològiques ==
Usuari anònim