Arquitectura de Barcelona: diferència entre les revisions

[[Barcelona]], capital de [[Catalunya]], es troba al sud-oest d'[[Europa]], a la costa [[Mar Mediterrània|mediterrània]]. Està situada en una plana d'uns 11  km de llarg i 6 d'ample, limitada en els seus costats pel mar i per la [[serra de Collserola]] —amb el cim del [[Tibidabo]] (516,2  m) com a punt més alt—, així com pels deltes dels rius [[Besòs]] i [[Llobregat]]. Per sobre de la línia de la costa i separant la ciutat del delta del Llobregat es troba la [[muntanya de Montjuïc]] (184,8  m). Així mateix, des de la serra de Collserola s'avancen a la plana diversos turons que segueixen una línia paral·lela a la serra litoral: són els turons de la [[Turó de la Peira (muntanya)|Peira]] (133  m), la [[Turó de la Rovira|Rovira]] (261  m), el [[Turó del Carmel|Carmel]] (267  m), la [[Turó de la Creueta del Coll|Creueta del Coll]] (249  m), el [[Jardins del Turó del Putget|Putget]] (181  m) i [[Turó de Monterols|Monterols]] (121  m).{{Sfn|DDAA|1991|p=74}}

El pla de Barcelona es troba en una [[falla]] que va des de [[Montgat]] fins al [[Garraf]], originada al [[Paleozoic]]. El terreny està format per substrats de pissarres i formacions granítiques, així com argiles i pedres calcàries.{{Sfn|DDAA|1991|p=62}} La costa estava ocupada antigament per aiguamolls i albuferes, que van desaparèixer en anar avançant la línia de costa gràcies a les sedimentacions aportades pels rius i torrents que desembocaven a la platja; es calcula que des del {{segle|VI|-|s}} la línia de costa ha pogut avançar uns 5  km.{{Sfn|DDAA|1991|p=65-67}} La zona de la plana estava antigament solcada per nombrosos torrents i rieres, que s'agrupaven en tres sectors fluvials: la riera d'Horta a la zona propera al riu Besòs (o zona de llevant); la riera Blanca i el torrent Gornal a la zona del Llobregat (o zona de ponent); i, a la zona central de la plana, un conjunt de rieres procedent del vessant meridional del Tibidabo, com les rieres de Sant Gervasi, Vallcarca, Magòria i Collserola.{{Sfn|DDAA|1991|p=79}}

El clima és [[clima mediterrani|mediterrani]], d'hiverns suaus gràcies a la protecció que l'orografia del terreny ofereix a la plana, que queda protegida dels vents del nord. La temperatura sol oscil·lar entre els 9,5  °C i els 24,3  °C, com a mitjana. Presenta poca pluviometria, uns 600  mm anuals, i la majoria de precipitacions es produeix a la primavera i tardor. Aquesta escassetat va provocar que antany s'haguessin de fer nombroses obres per proveir d'aigua la ciutat, entre pous, canals i séquies. La vegetació pròpia de la zona està composta principalment per [[Pi (arbre)|pins]] i [[Alzina|alzines]], i sotabosc de [[bruc]], [[marfull]], [[Arbocer|arboç]] i [[plantes enfiladisses]]. Antany es va practicar l'agricultura tant de secà com de regadiu —principalment [[Vinya|vinyes]] i [[cereal]]s—, si bé avui dia la pràctica totalitat de la superfície està construïda.{{Sfn|DDAA|1991|p=88-90}}

Hi ha escassos vestigis d'[[Prehistòria|època prehistòrica]] a la ciutat. Si bé està constatada la presència humana en el [[paleolític]], les primeres restes pel que fa a l'arquitectura procedeixen del [[neolític]], època en què l'ésser humà es va tornar sedentari i va passar d'una subsistència basada en la caça i la recol·lecció a una economia agrària i ramadera. Aquests primers vestigis procedeixen de finals del neolític ({{nowrap|[[3500 aC]]}}-{{nowrap|[[1800 aC]]}}), i es manifesten principalment per les pràctiques funeràries amb sepulcres de fossa, que solien ser de força profunditat i revestides de lloses. Un exponent d'això és la tomba descoberta el 1917 al vessant sud-oest del turó de Monterols, entre els carrers de Muntaner i Copèrnic; de datació imprecisa, té 60  cm d'alt i 80 d'ample, i estava formada per lloses planes de forma irregular. Pel que fa a habitacles, d'aquesta època només s'ha trobat un fons de cabana en el que és l'actual [[estació de Sant Andreu Comtal]].{{Sfn|DDAA|1991|p=113-114}}

De l'[[edat del bronze]] ({{nowrap|[[1800 aC]]}}-{{nowrap|[[800 aC]]}}) hi ha igualment poques restes pel que fa al pla de Barcelona. Els principals procedeixen d'un jaciment descobert el 1990 al carrer de Sant Pau, on s'han trobat restes de llars de foc i sepultures d'inhumació individuals. També són segurament d'aquest període les restes trobades el 1931 a [[Mas Casanovas|Can Casanoves]], darrere de l'[[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau|Hospital de Sant Pau]], on s'han trobat restes de muralles de pedra i els fons de tres cabanes circulars d'uns 180  cm de diàmetre. Existeixen per altra banda testimonis escrits de dos monuments [[Megalitisme|megalítics]], situats a [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]] i [[Camp de l'Arpa]], dels que no obstant això no ha quedat cap rastre material. Finalment, del [[calcolític]] final hi ha unes escasses restes de l'anomenada «[[cultura dels camps d'urnes]]», trobats a la masia de Can Don Joan, a [[Horta-Guinardó|Horta]], i al vessant sud-oriental de la muntanya de Montjuïc, entre els camins del Molí Antic i la Font de la Mamella.{{Sfn|DDAA|1991|p=116-120}}

Al {{nowrap|{{segle|III|-|s}}}} van arribar els [[Antiga Roma|romans]] a la [[península Ibèrica]], en el transcurs de la [[Segona Guerra Púnica]] entre [[República Romana|Roma]] i [[Cartago]], amb el que va començar un procés colonitzador que va culminar amb la incorporació de tota [[Hispània]] a l'[[Imperi Romà]]. Al {{nowrap|{{segle|I|-|s}}}} es va fundar [[Bàrcino]],<ref group='nota'>El seu nom complet era ''Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino''. {{Cita Harvard|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=44}}</ref> una petita ciutat emmurallada projectada ja d'entrada amb aire monumental, i que va prendre la forma urbana de ''[[castrum]]'' inicialment, i ''[[oppidum]]'' després, assentat sobre el [[Mons Taber]] (16,9&nbsp; msnm). La màxima esplendor de l'època romana es va donar durant el {{Segle|II}}, amb una població que devia oscil·lar entre els 3&nbsp; 500 i 5&nbsp; 000&nbsp; habitants.{{Sfn|DDAA|1998|p=46-48}}

El recinte de Bàrcino estava emmurallat, amb un perímetre de {{nowrap|1,5&nbsp; km}}, que protegia un espai de 10,4 hectàrees.{{Sfn|DDAA|1998|p=47}} La primera muralla de la ciutat, de fàbrica senzilla, es va començar a construir al {{nowrap|{{segle|I|-|s}}}}. Tenia poques torres, només en els angles i a les portes del perímetre emmurallat. No obstant això, les primeres incursions de [[francs]] i [[alamans]] a partir dels anys 250 van suscitar la necessitat de reforçar les muralles, que van ser ampliades al {{segle|IV}}. La nova muralla es va construir sobre les bases de la primera, i estava formada per un mur doble de 2&nbsp; m, amb espai al mig farcit de pedra i morter. El mur constava de 74 torres d'uns 18&nbsp; m d'altura, la majoria de base rectangular.{{Sfn|DDAA|1998|p=61}}

El centre de la ciutat era el [[fòrum]], la plaça central dedicada a la vida pública i als negocis. Se situava en la confluència entre el ''[[Cardo|cardo maximus]]'' (carrers Llibreteria i Call) i el ''[[Decumanus|decumanus maximus]]'' (carrers Bisbe, Ciutat i Regomir), aproximadament en el centre del recinte emmurallat.{{Sfn|DDAA|1998|p=47-48}} En el fòrum es concentraven les construccions dedicades als negocis, la justícia, les termes i altres edificis públics, i era el lloc on les autoritats es reunien a la [[Cúria romana|Curia]] i la [[Basílica|Basilica]]. El recinte del fòrum no ha estat clarament delimitat, però sembla coincidir aproximadament amb l'actual [[Plaçaplaça de Sant Jaume]].{{Sfn|DDAA|1991|p=206}} Al fòrum es trobava el [[Temple d'August de Barcelona|Temple d'August]], primer emperador i fundador de la Bàrcino romana. Va ser construït pocs anys després de la fundació de la ciutat, probablement a principis del {{Segle|I}} dC. Era un edifici de planta rectangular, sobre ''[[Podi (arquitectura)|podium]]'', [[hexàstil]] i [[perípter]], d'uns 35&nbsp; m de llarg per 17,5 d'ample. Entre la columnata d'ordre corinti se situava la ''[[Cella (arquitectura)|cella]]'', un habitacle que contenia la imatge o escultura de l'emperador [[August]], accessible des del fòrum. D'aquest temple es conserven només tres columnes, situades encara al seu emplaçament original, tot i que actualment es troben dins de l'edifici del [[Centre Excursionista de Catalunya]], al carrer Paradís.{{Sfn|Soler|Guitart i Duran|Barral i Altet|Bracons Clapés|1999|p=48-51}}

De la resta d'elements conservats d'època romana convé ressaltar la [[Via sepulcral de la plaça de la Vila de Madrid|necròpoli]], un conjunt de tombes situat a l'exterior de l'àrea emmurallada, a l'actual plaça de la Vila de Madrid: compta amb més de 70 tombes dels segles {{Versaleta|ii}} i {{Versaleta|iii}}, amb restes d'[[araAltar|ares]], [[Estela (monument)|esteles]] i [[Cupa|cupes]], descobertes casualment el 1954.{{Sfn|DDAA|1991|p=218}} També hi ha restes de dos [[aqüeducte]]s que conduïen les aigües cap a la ciutat, un d'ells des de la serra de Collserola, al nord-oest, i un altre des del nord, prenent aigua del riu Besòs; ambdós s'unien davant de la porta decumana de la ciutat —actual [[Plaçaplaça Nova (Barcelona)|Plaçaplaça Nova]]—.{{Sfn|DDAA|1991|p=215}} També existeixen importants restes arqueològiques conservades al subsòl del [[MUHBA|Museu d'Història de la Ciutat]], a la [[Plaçaplaça del Rei]].{{Sfn|Roig|1995|p=8}}

En l'àmbit domèstic, es conserven restes d'una casa romana (''[[domus]]'') al carrer de Lladó, procedent del {{nowrap|{{segle|I|-}}}}. Era de model itàlic, amb [[Atri (pati)|atri]] d'entrada i una superfície construïda de 500&nbsp; m². Va ser excavada el 1927 per [[Josep Calassanç Serra i Ràfols]], i alguns dels seus [[mosaic]]s es conserven al [[Museu d'Arqueologia de Catalunya (Barcelona)|Museu d'Arqueologia de Catalunya]].{{Sfn|DDAA|1998|p=43-44}} D'altra banda, hi ha testimonis d'un gran edifici termal situat a l'actual plaça de Sant Miquel, del voltant del {{Segle|II}} dC, sobre el qual es va construir l'[[Església de Sant Miquel (Barcelona)|església del mateix nom]] en l'[[edat mitjana]], la qual conservava fins al seu enderrocament el 1868 un mosaic amb representacions de [[Tritó (mitologia)|tritons]] i altres motius marins.{{Sfn|DDAA|1998|p=59-60}}

Les primeres construccions intactes que es conserven a la ciutat procedeixen de l'[[edat mitjana]], època en què Barcelona es va constituir com a [[Comtat de Barcelona|comtat]] i després va formar part de la [[Corona d'Aragó]], convertint-se en un important eix marítim i comercial de la [[mar Mediterrània]]. Al {{Segle|XIII}} va sorgir el [[Consell de Cent]], una de les primeres institucions públiques de Barcelona. El recinte de la ciutat va anar creixent des del primitiu nucli urbà —el que avui dia és el [[El Gòtic|Barri Gòtic]]—, i al {{Segle|XIV}} va sorgir el barri d[[el Raval]]. Barcelona tenia llavors uns 25&nbsp; 000&nbsp; habitants.{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=19}}

L'[[Art visigòtic|arquitectura visigoda]] es va caracteritzar per l'ús del mur de [[carreu]]s, l'[[arc de ferradura]] i la [[volta de canó]] o d'[[Volta d'aresta|arestes]]. Les esglésies solien ser de [[planta basilical]] d'una o tres [[Nau (arquitectura)|naus]], o bé de [[creu grega]], generalment amb capelles exemptes i pòrtic d'entrada.{{Sfn|Azcárate Ristori|Pérez Sánchez|Ramírez Domínguez|1983|p=106}} A Barcelona hi ha poques restes del període visigot, en què la ciutat es va mantenir intramurs. Es coneixen restes d'un palau edificat al {{segle|V}} sobre l'antic fòrum romà, posteriorment [[Palau Episcopal de Barcelona|palau episcopal]]. Un altre palau, potser on fos assassinat [[Ataülf]], es va descobrir sota l'actual [[Saló del Tinell]], a la [[Plaçaplaça del Rei]], on també es va descobrir una necròpolis de l'època (segles {{Versaleta|vi}}-{{Versaleta|vii}}).{{Sfn|DDAA|1991|p=101}} La catedral va continuar sent la basílica paleocristiana, i n'hi ha constància que ja existien esglésies com [[Sant Pau del Camp]], [[Església dels Sants Just i Pastor|Sants Just i Pastor]] i [[Santa Maria del Mar|Santa Maria de les Arenes]] —posteriorment del Mar—.{{Sfn|DDAA|1992|p=28}} És probable que per un temps la catedral fos adscrita al culte [[Arrianisme|arrià]] practicat pels primers visigots, fins a la conversió catòlica de [[Recared]] en l'any 587.{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=46}}

[[Fitxer:Call de Barcelona.jpg|miniatura|Situació del [[Call de Barcelona]] superposat als carrers actuals (la plaça del centre a la dreta és la [[Plaçaplaça de Sant Jaume]]).]]

La prosperitat guanyada amb l'expansió territorial va propiciar els primers assentaments extramurs de la ciutat, un cop allunyat el perill de les incursions musulmanes. Es van crear diversos nuclis de població (''vila nova''), generalment al voltant d'esglésies i monestirs: així va ocórrer al voltant de l'església de [[Santa Maria del Mar]], on es va crear un barri de caràcter portuari; igualment a l'església de [[Sant Cugat del Rec]], de caràcter agrari; el barri de Sant Pere al voltant de [[Sant Pere de les Puel·les]]; el barri del Pi va sorgir al voltant de l'església de [[Santa Maria del Pi]]; i el Mercadal, entorn del mercat del Portal Major. La creació d'aquests nous barris va obligar a ampliar el perímetre emmurallat, pel que el 1260 es va construir una nova muralla des de Sant Pere de les Puel·les fins a les [[Drassanes Reials de Barcelona|Drassanes]], de cara al mar. El nou tram era de 5&nbsp; 100&nbsp; m, i englobava una àrea d'1,5&nbsp; km². El recinte comptava amb vuitanta torres i vuit noves portes, entre les quals es trobaven diversos enclavaments de rellevància en l'actualitat, com el [[Portal de l'Àngel]], la Portaferrissa o [[la Boqueria]].{{Sfn|Roig|1995|p=16-17}}

{{AP|gòticGòtic català}}

Desenvolupat entre els segles XIII{{Versaleta|xiii}} i XVI{{Versaleta|xvi}}, va ser una època de desenvolupament econòmic i d'expansió geogràfica: Barcelona es va convertir en un dels principals centres polítics, econòmics, socials, culturals i comercials de la [[Corona d'Aragó]], i arribaria a ser una de les principals potències mediterrànies als segles XIII{{Versaleta|xiii}}, XIV{{Versaleta|xiv}} i XV{{Versaleta|xv}}, en competència amb [[Gènova]] i [[Venècia]].{{Sfn|Galofré|1992|pp=49-75}} L'[[Arquitectura gòtica|arquitectura]] va patir una profunda transformació, amb formes més lleugeres, més dinàmiques, amb una millor anàlisi estructural que permetia fer edificis més estilitzats, amb més obertures i, per tant, millor il·luminació. Van aparèixer noves tipologies com l'[[arc apuntat]] i la [[volta de creueria]], i la utilització de [[contrafort]]s i [[arcbotant]]s per sostenir l'estructura de l'edifici, el qual permetia interiors més amplis i decorats amb [[vitrall]]s i [[Rosassa|rosasses]].{{Sfn|Azcárate Ristori|Pérez Sánchez|Ramírez Domínguez|1983|p=244}}

Des de mitjan {{segle|XIII}} es van introduir a Barcelona les esglésies plenament gòtiques, caracteritzades per la planta d'una nau amb capçalera poligonal flanquejada per capelles laterals entre contraforts. Aquestes esglésies van ser promogudes als seus inicis principalment per [[franciscans]] i [[dominics]], i van ser els seus primers exponents les esglésies-monestir de Santa Caterina i Sant Francesc.{{Sfn|Soler|Guitart i Duran|Barral i Altet|Bracons Clapés|1999|p=164}} La de [[Convent de Santa Caterina (Barcelona)|Santa Caterina]], de l'orde dominic —enderrocada el 1837 i substituïda pel mercat del mateix nom—, va ser fundada el 1243, i tenia nau única de set trams amb capelles laterals i capçalera heptagonal.{{Sfn|Soler|Guitart i Duran|Barral i Altet|Bracons Clapés|1999|p=171}} L'[[Convent de Sant Francesc de Barcelona|església de Sant Francesc]] (1247-1297) tenia una nau amb set trams, amb capelles laterals i absis poligonal; es trobava a l'actual plaça del Duc de Medinaceli, fins que va ser enderrocada el 1837.{{Sfn|Soler|Guitart i Duran|Barral i Altet|Bracons Clapés|1999|p=169-170}} Entre els segles {{Versaleta|xiii}} i {{Versaleta|xiv}} es va construir també el [[Convent del Carme (Barcelona)|convent del Carme]] —enderrocat el 1875—, de nau única amb capçalera poligonal i capelles laterals, amb coberta d'[[arc diafragma|arcs diafragma]] que posteriorment va ser substituïda per una volta de creueria.{{Sfn|Soler|Guitart i Duran|Barral i Altet|Bracons Clapés|1999|p=176}}

[[Fitxer:S M Pi.JPG|miniatura|esquerra|[[Santa Maria del Pi]] (1319-finals del s. {{Segle|XIV}}) .]]

Al terreny civil va destacar el [[Palau Reial Major]], reformat de l'anterior edifici romànic, al transcurs de les modificacions del qual es va enderrocar la major part de l'estructura anterior —només es van deixar les façanes—, i es va construir un gran saló de banquets i recepcions, la Cambra Major o [[Saló del Tinell]], construït per [[Guillem Carbonell]] entre 1359 i 1370. Es tracta d'una sala rectangular, de 33,5&nbsp; m de longitud i 17&nbsp; m d'alçada, amb sis arcs diafragma de mig punt recolzats sobre uns petits pilars amb capitell, i sostre de fusta policromada.{{Sfn|DDAA|1998|p=138-139}} En aquesta època es va annexar al palau la [[capella de Santa Àgata]], construïda entre 1302 i 1310 per [[Bertran Riquer]], la qual consta d'una sola nau, amb sostre de fusta de dos vessants, recolzat en arcs diafragma; a l'altar es troba el ''[[Retaule del Conestable]]'', de [[Jaume Huguet]].{{Sfn|Soler|Guitart i Duran|Barral i Altet|Bracons Clapés|1999|p=225}}

En aquesta època es va crear la [[Casa de la Ciutat (Barcelona)|Casa de la Ciutat]] —seu de l'[[Ajuntament de Barcelona|Ajuntament]]—, la qual consistia al començament en un saló construït al pati interior de la casa de l'escrivà del [[Consell de Cent]], el grup de prohoms que dirigia la ciutat, les reunions del qual se celebraven fins aleshores al convent de Santa Caterina.{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=82}} Es va construir llavors el [[Saló de Cent]], obra de [[Pere Llobet]] inaugurada el 1373. Entre 1400 i 1402 es va edificar una nova façana, a càrrec d'Arnau Bargués, on destaquen la porta de mig punt i una arcada cega sobre les obertures, així com la decoració escultòrica, de la qual sobresurt un ''Sant Rafael'' elaborat per [[Pere Sanglada]]; es tracta de la façana que dóna al carrer de la Ciutat, ja que la façana principal actual, que dóna a la [[Plaçaplaça de Sant Jaume]], és del {{segle|XIX}}, en estil neoclàssic.{{Sfn|DDAA|1998|p=141-142}}

Altres exponents de l'arquitectura civil van ser: les [[Drassanes Reials de Barcelona|Drassanes]], construïdes entre els segles {{Versaleta|xiii}} i {{Versaleta|xiv}} amb una primera estructura al voltant d'un gran pati amb pòrtics i fortificat amb muralles i torres de defensa, que va ser ampliada a finals del {{Segle|XIV}} per [[Arnau Ferrer]], el qual va cobrir el pati i va ampliar els pòrtics amb dos cossos de vuit naus cadascú;{{Sfn|DDAA|1998|p=158-159}} la [[Llotja de Mar|Llotja de Barcelona]] es va construir entre 1380 i 1404 sobre un antic pòrtic a l'aire lliure, obra de [[Pere Llobet]] i [[Pere Arvei]], tot i que de l'edifici gòtic tan sols queda la Sala de Contractació, que destaca per la seva monumentalitat (16&nbsp; m d'alçada), de forma rectangular amb tres naus i uns grans arcs de mig punt que sostenen una teulada de fusta, una estructura que recorda la famosa [[Loggia dei Lanzi]] de [[Florència]];{{Sfn|DDAA|1998|p=156}} l'[[Hospital de la Santa Creu de Barcelona|Hospital de la Santa Creu]] es va construir entre 1401 i 1415 al [[El Raval|Raval]], amb un projecte inicial de Guillem Abiell, el qual va planificar un edifici rectangular de quatre cossos disposats al voltant d'un pati central, amb dos pisos, l'inferior resolt amb voltes de creueria i el superior amb teulada a dues aigües sobre arcs diafragma —actualment acull la [[Biblioteca de Catalunya]] i l'[[Escola Massana]]—.{{Sfn|DDAA|1998|p=150-153}}

[[Fitxer:Muralla Raval.JPG|miniatura|esquerra|Muralla del Raval, amb el Portal de Santa Madrona (segles XIV {{Versaleta|xiv}}- XV{{Versaleta|xv}}) .]]

En aquesta època van sorgir també nombroses cases de famílies nobles, generalment amb una tipologia basada en un mòdul quadrangular o rectangular, amb un pati interior que distribueix l'espai, i dos pisos comunicats per una escalinata, amb elements constructius basats en voltes de creueria, arcs apuntats i traceries calades. Alguns exponents són: el [[Palaupalau Requesens]] (s. {{Segle|XIV}}), actual [[Reial Acadèmia de Bones Lletres]]; el palau Nadal (s. {{Segle|XIV}}), actual [[Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí de Barcelona|Museu d'Art Precolombí]]; la [[Cases dels Canonges|casa dels Canonges]] (s. {{Segle|XIV}}), que antigament acollia canonges de la catedral i actualment és la residència oficial del [[President de la Generalitat de Catalunya|president de la Generalitat]]; el [[Palaupalau Aguilar]] (mitjan s. {{segle|XV}}), de Marc Safont, actual [[Museu Picasso de Barcelona|Museu Picasso]]; i el [[Palau dels Cervelló|Palaupalau Cervelló-Giudice]] (s. {{segle|XV}}), actual [[Galeria Maeght]].{{Sfn|DDAA|1998|p=132}}

Una altra tipologia que va sorgir en aquest període va ser la de la [[masia]] rural, un tipus de casa pairal evolucionat de les granges fortificades romanes, que amb el temps es van convertir en autèntiques residències senyorials. Generalment seguien un esquema basilical, amb una planta rectangular de cos central i galeria amb arcada, composta de dues plantes i golfes o graner. Una de les més antigues que es conserva és la de [[Can Vinyals de la Torre]] o [[Torre Rodona]], a [[Les Corts]], original del s. {{Segle|X}} —època de la qual es conserva la base de la torre de defensa— però reformada al XIV{{Versaleta|xiv}}. Del s. {{segle|XV}} són [[Can Cortada (Barcelona)|Can Cortada]], a [[Horta-Guinardó|Horta]]; Can Fuster, igualment a Horta; i [[Torre Llobeta]], a [[Nou Barris]].{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=100}}

El continu creixement urbanístic va propiciar una nova prolongació del recinte emmurallat, amb la construcció de la muralla d[[el Raval]], a la zona occidental de la ciutat, que va englobar una superfície de 218&nbsp; ha, amb un perímetre de 6&nbsp; km. Les obres van durar al voltant d'un segle, des de mitjan s. {{Segle|XIV}} fins a mitjans del XV{{Versaleta|xv}}. El nou recinte urbà partia de les Drassanes, seguint les actuals rondes de Sant Pau, Sant Antoni, Universitat i Sant Pere, baixant per l'actual passeig de Lluís Companys fins al monestir de Santa Clara —en l'actual [[parc de la Ciutadella]]—, fins al mar —per l'actual avinguda del Marquès de l'Argentera—. Actualment només es conserva el Portal de Santa Madrona, a les Drassanes.{{Sfn|Roig|1995|pp=44-45}}

En aquest període Barcelona va passar a formar part del nou regne d'[[Espanya]] sorgit de la unió de les corones de [[Corona de Castella|Castella]] i [[Corona d'Aragó|Aragó]]. Va ser una època d'alternança entre períodes de prosperitat i de crisis econòmiques, especialment per les epidèmies de [[pesta]] al {{Segle|XVI}} i per conflictes socials i bèl·lics com la [[Guerra dels Segadors]] i la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]] entre els segles {{Versaleta|xvii}} i {{Versaleta|xviii}}, encara que en aquest últim segle va repuntar l'economia gràcies a l'obertura del comerç amb [[Amèrica]] i l'inici de la [[indústria tèxtil]]. La ciutat seguia encotillada en les seves muralles —l'única ampliació va ser a la platja, al barri de [[la Barceloneta]]—, tot i que al final del període tenia gairebé 100. 000  habitants. Artísticament va ser l'època del [[Renaixement]] i el [[Barroc]], estils en els quals es van construir nombrosos palaus i esglésies.{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=29}}

Artísticament, encara que alguns autors parlen de certa decadència, va ser una època bastant productiva, si bé no hi va haver una creació veritablement autòctona, ja que tant les formes com els estils artístics, i sovint els mateixos artistes, van venir de fora. De tota manera, les innovacions del [[Renaixement]] italià van arribar tard, cap a finals del {{segle |XVI}}, i mentrestant van perviure les formes gòtiques.{{Sfn|DDAA|1997|p=83}} L'[[arquitectura renaixentista]] va destacar pel retorn a les formes clàssiques, amb l'ús d'[[arc de mig punt|arcs de mig punt]], [[Columna (arquitectura)|columnes]] d'[[ordres clàssics]], [[volta de canó|voltes de canó]] amb [[Cassetó|cassetons]] i [[Cúpula|cúpules de mitja taronja]]. La planta solia ser central, amb espais diàfans i formes harmòniques basades en estrictes proporcions matemàtiques.{{Sfn|Azcárate Ristori|Pérez Sánchez|Ramírez Domínguez|1983|p=349}}

La pervivència del gòtic es denota en exemples com la façana de l'[[església de Sant Miquel (Barcelona)|església de Sant Miquel]] (1519) —actualment adossada a una paret lateral de la [[Basílica de la Mercè]]—, dels mestres d'obres [[Gabriel Pellicer]] i [[Pau Mateu]] i l'escultor francès [[René Ducloux]], amb un portal gòtic amb pilastres corínties laterals i fornícules de traceria gòtica.{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=229}} En aquesta època es van fer també nombroses reformes i afegits a l'església del [[Convent de Santa Caterina (Barcelona)|convent dominic de Santa Caterina]]: a l'edifici gòtic se li va afegir el 1529 la capella de la Nativitat; el 1534 la capella de la confraria de barreters; el 1545 el cor alt i un sagrari; el 1567 la capella del Roser; i el 1602 la capella de Sant Raimon de Penyafort, obra de [[Pere Blai]], ja en un classicisme plenament renaixentista.{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=44}} Entre 1540 i 1587 es va reconstruir l'església de [[Santa Maria de Vallvidrera]] sobre una antiga edificació romànica del {{Segle|X}}; de pervivència gòtica, presenta [[nau (arquitectura)|nau]] única amb capçalera poligonal i un campanar de planta quadrangular.{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=268}}

El principal exponent del nou estil va ser la nova façana del [[Palau de la Generalitat de Catalunya|Palau de la Generalitat]] (1596-1619), de [[Pere Blai]], inspirada en models romans presos d'[[Antonio da Sangallo el Jove|Antonio da Sangallo]] i [[Miquel Àngel]].{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=32}} El palau es va ampliar entre 1526 i 1600 amb diversos edificis adjacents, fins a ocupar tota l'illa. Es van construir llavors la Cambra Daurada (1526), el [[Pati dels Tarongers]] (1532, [[Antoni Carbonell]] i [[Pau Mateu]]), la llotja de Ponent (1536-1544), la llotja de Llevant (1547) i el consistori Nou (1570-1577, [[Pere Ferrer]]). Entre 1596 i 1619 Blai va construir la nova façana de la [[Plaçaplaça de Sant Jaume]] i va reformar la [[Palau de la Generalitat de Catalunya#Capella de Sant Jordi|capella de Sant Jordi]] —actual Saló de Sant Jordi—, de tres naus d'igual altura —a l'estil ''[[Església tipus sala|hallenkirche]]'' o «planta de saló»—, amb pilars quadrangulars d'ordre dòric-toscà, voltes d'aresta i una cúpula el·líptica sobre el [[creuer (arquitectura)|creuer]]. Per les seves línies severes denota la influència [[Juan de Herrera|herreriana]]. La façana presenta tres cossos, el central més ample que els laterals, emmarcats per dues pilastres corínties, i amb quatre nivells: un basament [[encoixinat]], un altre amb [[entaulament]] i finestres amb frontons alterns corbs i triangulars, un altre amb cornisa i finestres petites —algunes cegues—, i un altre amb entaulament i balustrada. El portal és dòric amb arc de mig punt, amb entaulament i una fornícula amb l'[[Senyal de la Generalitat de Catalunya|escut de la Generalitat]]; al s. {{segle|XIX}} se li va afegir una escultura de ''Sant Jordi'', d'[[Andreu Aleu]]. La façana es cobreix amb una cúpula amb [[Llanterna (arquitectura)|llanterna]], recoberta de teules verdes i grogues.{{Sfn|DDAA|1998|p=177-180}}

Pel que fa a palaus privats, presenten una tipologia basada en un pati interior amb escala, vestíbul d'entrada i galeria superior, amb decoració de grotescs i traceries gòtiques. Són exponents d'això la casa Bassols, unida actualment al palau Pignatelli i seu del [[Reial Cercle Artístic de Barcelona|Reial Cercle Artístic]]; el [[Palaupalau Centelles]] (1514); i la [[Casacasa Gralla]] (1506), de [[Mateu Capdevila]], enderrocada el 1856.{{Sfn|DDAA|1998|p=187-189}} També convé recordar les cases dels gremis de calderers i sabaters, que van ser traslladades de les seves antigues ubicacions, d'on havien de ser enderrocades, a la [[Plaçaplaça de Sant Felip Neri]], creant en aquest lloc un conjunt de cases de planta renaixentista.{{Sfn|Rubio|2009|p=48-49}} Altres exponents són: la [[Casacasa Clariana-Padellàs]] (1497-1515), actual seu del [[Museu d'Història de Barcelona]], que va ser traslladada del carrer de Mercaders a la [[Plaçaplaça del Rei]] durant les obres d'obertura de la [[Via Laietana]]; i la [[Casacasa de l'Ardiaca]] (1490-1514), que abans acollia l'ardiaca de la catedral i actualment és seu de l'[[Institut Municipal d'Història de Barcelona|Institut Municipal d'Història]] i l'[[Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona|Arxiu Històric de la Ciutat]], després d'unir aquest edifici amb la contigua casa del Degà al {{segle|XIX}}, època en què es va crear el claustre interior pel qual s'accedeix a l'edifici en l'actualitat.<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 4: De la plaza de la Mercè a la iglesia de Santa Anna|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=26}}</ref>

Al s. {{Segle|XVI}} les masies van continuar realitzant-se preferentment en estil gòtic, encara que a poc a poc es va anar introduint el nou estil, principalment en parts de la façana com portes, finestres, galeries i arcades, que van incorporar decoració escultòrica, generalment de grotescs.{{Sfn|Garriga|1986|p=81}} Entre els segles XVI{{Versaleta|xvi}} i XVII{{Versaleta|xvii}} moltes d'elles es van fortificar, a causa de la pirateria i el bandolerisme. D'altra banda, l'enriquiment dels propietaris gràcies a la [[sentència de Guadalupe]] que va posar fi a la [[Guerra dels remences]] va propiciar l'embelliment de nombroses masies.<ref>[[Gran Enciclopèdia Catalana]] 14 llas-Maup, p. 461.</ref> Alguns exponents són: [[Can Mestres]], a [[Vallvidrera]] — reformada—reformada al s. {{Segle|XVIII }}—; [[Ca l'Armera]], a [[Sant Andreu de Palomar|Sant Andreu]]; Can Valent, també a Sant Andreu; i Can Planas, a [[Sant Martí de Provençals|Sant Martí]].

Pel que fa a urbanisme, a la primera meitat del {{Segle|XVI}} es va ampliar la muralla del Mar, on es van construir els baluards de Llevant, Torre Nova, Sant Ramon i Migdia.{{Sfn|DDAA|1998|p=175}} D'altra banda, la principal reforma urbanística va ser entorn de la catedral, on es va obrir la plaça de la Seu, davant del portal major de la catedral (1546), així com la plaça de Sant Iu, amb un espai retallat al Palau Reial Major. Del mateix palau es va desmembrar una part —el pati i les ales nord i est—, que va ser cedida per la Corona per a servir de seu a la [[Inquisició]] —actual [[Museu Frederic Marès]]—, mentre que la resta va ser reconvertit en [[Reial Audiència]] el 1542.{{Sfn|Garriga|1986|p=92-93}}

D'altra banda, durant els segles XV{{Versaleta|xv}} i XVI{{Versaleta|xvi}} es va construir un port artificial que cobrís per fi les necessitats de l'important centre mercantil que era Barcelona: paradoxalment, durant l'època d'esplendor del comerç català per la Mediterrània, Barcelona no comptava amb un port preparat per al volum portuari que era habitual a la ciutat. L'antic port al peu de [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]] havia estat abandonat, i la ciutat comptava únicament amb la platja per rebre passatgers i mercaderies. Els vaixells de gran calat havien de descarregar mitjançant barques i mossos de corda. Per fi, el 1438 es va obtenir el permís reial per construir un port: en primer lloc, es va enfonsar un vaixell carregat de pedres per servir de base al mur que va unir la platja amb l'illa de [[Maians (illa)|Maians]]; reforçat el mur el 1477, es va allargar en forma d'espigó el 1484. A mitjan {{Segle|XVI}} es va ampliar el port davant la campanya iniciada per [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles I]] contra [[Tunísia]]. A la fi de segle, el moll comptava amb una longitud de 180&nbsp; m per 12 d'ample. Noves obres de millora al {{segle|XVII}} van donar per un fi un port en condicions per a la ciutat.{{Sfn|Roig|1995|p=75}}

[[Fitxer:Gurri Boxadors.jpg|miniatura|Túmul del cardenal [[Joan Tomàs de Boixadors i Sureda de Sant Martí|Joan Tomàs de Boixadors]], [[Conventconvent de Santa Caterina (Barcelona)]], obra de [[Salvador Gurri]] (1781); gravat de [[Pere Pasqual Moles]]. Al període barroc va cobrar una especial rellevància l'arquitectura efímera, una barreja de construccions temporals, escenografia i actes lúdics o cerimonials, generalment de caràcter polític o religiós.{{Sfn|Giorgi|2007|p=82}}<ref group='nota'>Alguns exemples són: el túmul en honor del bisbe Rafael de Rovirola (1609), el de [[Margarida d'Àustria (reina d'Espanya)|Margarida d'Àustria]] (1612), el de [[Felip III d'Espanya|Felip III]] (1621), el de [[Maria Lluïsa d'Orleans]] (1689), el de [[Maria Anna d'Àustria (muller de Felip IV)|Marianna d'Àustria]] (1696), el de [[Carles II d'Espanya|Carles II]] (1700), el de [[Lluís XIV]] (1715), el de [[Maria Amàlia de Saxònia (reina d'Espanya)|Maria Amàlia de Saxònia]] (1761), el del cardenal [[Joan Tomàs de Boixadors i Sureda de Sant Martí|Joan Tomàs de Boixadors]] (1781), el de [[Carles III d'Espanya|Carles III]] (1789) o el del comte de Lacy (1793). {{Cita Harvard|Triadó|Barral i Altet|1999|p=88-134}}</ref>]]

La incorporació de les formes barroques va tenir més èxit en l'ornamentació que no pas en el llenguatge arquitectònic pròpiament dit, com es pot percebre en la generalització de l'ús de [[Columna salomònica|columnes salomòniques]]. Bons exemples són la Casa de Convalescència de l'[[Hospital de la Santa Creu de Barcelona|Hospital de la Santa Creu]] (1629-1680) i l'[[església de Betlem]] (1681-1732).{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=77-82}} La primera, obra de [[Pere Pau Ferrer]], té un esquema claustral, amb dos nivells, arcs de mig punt, pilastres dòric-toscanes, voltes d'aresta i balustrada al segon nivell.{{Sfn|DDAA|1998|p=210-214}} L'església [[jesuïta]] de la Mare de Déu de Betlem, obra de [[Josep Juli major|Josep Juli]], té planta congregacional —a l'estil del [[Església del Gesù|Gesù]]—, nau longitudinal amb volta de canó, [[nàrtex]] d'entrada sota el cor i capelles intercomunicades, cadascuna amb una cúpula el·líptica amb [[llanterna (arquitectura)|llanterna]]. La façana té un parament d'[[encoixinat]] romboïdal, porta quadrada, rosassa i portada-retaule amb columnes salomòniques i entaulament clàssic però tractat barrocament, amb entrants i sortints, flanquejat per dues estàtues de sant [[Ignasi de Loiola]] i sant [[Francesc de Borja]], d'[[Andreu Sala]].{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=80-82}} Va seguir el model de Betlem l'[[església de Sant Sever]] (1698-1705), obra de [[Jaume Arnaudies]] pel que correspon al traçat original i de [[Jeroni Escarabatxeres]] a la conclusió de la façana i la decoració interior. És de petites proporcions (23&nbsp; x&nbsp; 12&nbsp; m), dividida en tres cossos verticals per pilastres de grans dimensions, amb un cos central de major altura que acull una fornícula amb la imatge del sant.{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=82}}

En aquest període va treballar Fra [[Josep de la Concepció]] —anomenat ''el Tracista''—, un [[carmelita descalç]] que va desenvolupar un estil barroc classicista, amb certa influència [[vitruvi]]ana. Entre 1668 i 1688 va construir el [[Hala dels Draps|Palau del Virrei]], al [[Pla de Palau (Barcelona)|Pla de Palau]], reforma d'un antic dipòsit de mercaderies conegut com a ''Hala dels Draps'', de planta quadrangular amb pati central, tres nivells amb balcons i façana amb elements gòtics.{{Sfn|DDAA|1998|p=206-207}} El 1675 va adaptar la sala capitular de la [[Catedral de Barcelona]] com a capella de Sant Oleguer, en estil gòtic per no trencar amb la línia del temple, i un sepulcre barroc pel sant, amb una estàtua de [[Pere Sanglada]]. El 1687 va realitzar l'[[Església dels Josepets de Gràcia|església dels carmelites descalços de la Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep]] —sobrenomenada ''dels Josepets''—, a la [[Plaçaplaça de Lesseps]], amb nau única, capelles intercomunicades, volta de canó amb [[Lluneta|llunetes]], fals [[transsepte]] i cúpula sense [[tambor (arquitectura)|tambor]]. La façana té tres arcs d'entrada, [[frontó (arquitectura)|frontó]], [[entaulament]] i un campanar d'espadanya perpendicular a la façana.{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=72}}

D'aquesta època són també diversos palaus: el palau Dalmases —actual seu d'[[Òmnium Cultural]]—, al [[carrer de Montcada]], de tradició gòtica per la seva distribució al voltant d'un pati central amb escala i dues plantes, presenta una façana amb finestres de modelat trencat i [[Gàrgola|gàrgoles]], i un pati amb columnes salomòniques i arcs rampants;{{Sfn|DDAA|1998|p=219}} el palau Marimon o del marquès de Caldes de Montbui destaca pel seu pati central amb galeria d'arcs rebaixats d'estil toscà;{{Sfn|Rubio|2009|p=131}} el [[Palaupalau Maldà]] té una façana corba per la seva adaptació al carrer, feta de petits carreus, i un saló de diverses plantes amb decoració [[rococó]];{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=126}} la casa del [[Gremi de Tenders Revenedors|Gremi de Revenedors]] (1685) destaca pels [[esgrafiat]]s de la façana.{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=130}}

Per a la construcció de la Ciutadella es van enderrocar 1&nbsp; 200 cases del [[barri de la Ribera]] —quedant 4&nbsp; 500 persones sense casa i sense indemnització—, així com els convents de [[Convent de Sant Agustí Vell|Sant Agustí]] i [[Convent de Santa Clara de Barcelona|Santa Clara]], i es va desviar el [[Rec Comtal]].{{Sfn|Roig|1995|pp=86-87}} Obra de [[Joris Prosper Van Verboom]], tenia forma pentagonal, també amb influència vaubaniana. Del seu conjunt destaquen l'edifici de l'arsenal, actual seu del [[Parlament de Catalunya]]; el palau del governador, actual Institut Verdaguer; i la capella, actual parròquia castrense.{{Sfn|DDAA|1998|p=226-227}} Aquesta capella, projectada per [[Alexandre de Rez]] el 1727, presenta un portal classicista amb testera semicircular, a l'estil de l'església de la Visitació de [[París]].{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=102-104}}

Les primeres esglésies van ser de pervivència barroca: entre 1705 i 1716 es va edificar l'església de Sant Sever i Sant Carles Borromeu —actualment de Sant Pere Nolasc—, a la plaça de Castella, de l'ordre dels [[paüls]]. Presenta nau única, amb tribunes i cúpula semiesfèrica, i un claustre d'ordre toscà, amb voltes d'aresta.{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=102}} Entre 1721 i 1752 es va construir l'[[església de Sant Felip Neri]], a la [[Plaçaplaça de Sant Felip Neri|plaça homònima]], obra de [[Pere Bertran (arquitecte)|Pere Bertran]] i [[Salvador Ausich]]. Presenta nau única, creuer, capelles intercomunicades, absis rectangular i façana de traçat mixtilini, amb inici d'entaulament i acabament semicircular.{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=104}} De Pere Bertran és també l'[[església de Sant Agustí Nou]] (1728), de nau congregacional amb capelles intercomunicades, cúpula amb llanterna, volta de canó i absis semicircular. La façana és de [[Pere Costa i Cases|Pere Costa]] (1735), amb nàrtex de cinc arcs de mig punt, amb frontó mixtilini i cúpula el·líptica, realitzada només a la part inferior, mentre que la superior continua inacabada.{{Sfn|Triadó|Barral i Altet|1999|p=104}} El 1735 es va aixecar l'església de Santa Marta, a la Riera de Sant Joan, annexa a un hospital de pelegrins del mateix nom; afectada per l'obertura de la [[Via Laietana]], va ser enderrocada el 1911, encara que la façana va ser conservada i traslladada a l'edifici del convent de l'[[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau]], on encara roman.<ref>{{ref-web|url= http://barcelofilia.blogspot.com.es/2012/12/esglesia-de-santa-marta-riera-de-sant.html|títol= Església de Santa Marta. Riera de Sant Joan. (1735-1911)|data= 7 de desembre de 2012|consulta= 12 de març de 2015}}</ref>

L'arquitectura civil, realitzada principalment per arquitectes acadèmics, es va anar acostant progressivament al neoclassicisme, com es percep en el Col·legi de Cirurgia de Barcelona (1762-1764), obra de [[Ventura Rodríguez]], amb planta rectangular dividida en dues àrees clarament diferenciades: un amfiteatre circular que servia com a aula d'anatomia i una zona de dependències administratives i de serveis.{{Sfn|DDAA|1998|p=228-229}} El 1771 es va construir la nova façana del [[Hala dels Draps|Palaupalau del Virrei]], projectada pel [[Juan Miguel de Roncali|comte de Roncali]], plenament neoclàssica; reformat novament el 1846 en ocasió d'una visita d'[[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], data en què va passar a ser Palau Reial, va ser destruït per un incendi el 1875.{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=231}} Entre 1774 i 1802 es va reformar totalment el [[Llotja de Mar|palau de la Llotja]], amb un projecte de [[Joan Soler i Faneca]]. De l'edifici gòtic només va quedar la sala de Contractació, al voltant de la qual es va aixecar un nou edifici de tall classicista que denota una certa influència [[Andrea Palladio|pal·ladiana]].{{Sfn|DDAA|1998|p=233-234}} Un altre edifici lligat al comerç va ser la [[Duana de Barcelona|Duana]], construïda entre 1790 i 1792 pel comte de Roncali, la qual presenta traços classicistes, si bé denota encara la pervivència del decorativisme barroc; té una façana amb tres obertures, en els extrems amb un frontó triangular i al centre amb un circular, i una decoració d'estuc imitant el marbre.{{Sfn|Rubio|2009|p=200}}

Els palaus de l'època solen tenir planta quadrangular, amb un pati central al qual s'accedeix per un vestíbul principal, que sol destacar per una àmplia escala d'honor. Alguns exponents són: el [[Palaupalau de la Virreina]] (1772-1778), construcció de [[Josep Ausich]] sobre un projecte de [[Manuel d'Amat i de Junyent]], [[virrei del Perú]]; el palau Sessa-Larrard (1772-1778), de [[Josep Ribas i Margarit]]; el [[Palaupalau Moja]] (1774-1789), de Josep Mas i Dordal; el [[Palaupalau Marc de Reus]] (1775), de Joan Soler i Faneca; i el [[Palaupalau Savassona]] (1796), actual seu de l'[[Ateneu Barcelonès]].{{Sfn|DDAA|1998|p=231-232}} Entre 1782 i 1784 es va ampliar també el [[Palau Episcopal de Barcelona|Palaupalau Episcopal]], amb un nou edifici amb façana a la [[Plaça Nova (Barcelona)|Plaçaplaça Nova]], obra de Josep Mas i Dordal.<ref>{{ref-web|url= http://www.raco.cat/index.php/locus/article/viewFile/242042/324642|títol= El Palau Episcopal de Barcelona. Cronologia arquitectònica d'un edifici de vint segles d'història|autor= Magda Mària i Serrano i Joan Claudi Minguell i Font|consulta= 5 de març de 2015}}</ref> Cal esmentar també la [[Casacasa del Gremi dels Velers]] o «casa de la Seda» (1758-1763), obra de [[Joan Garrido]], un edifici de tres nivells que destaca per la seva decoració d'esgrafiats, bona mostra del decorativisme barroc.{{Sfn|DDAA|1998|p=230}}

Les masies van continuar amb les línies esbossades al segle anterior, amb algun element distintiu com la decoració en esgrafiat o les teulades a dues aigües amb coronament mixtilini. També es va introduir en aquesta època la construcció amb [[volta catalana]]. Alguns exemples són: [[Can Travi Nou]], a Horta; Can Planas, a lesLes Corts, actualment la famosa [[La Masia|Masia]] del [[Futbol Club Barcelona]]; [[Can Tusquets]], a Gràcia; [[Can Fargas]], a Horta; Can Raspall, a Sarrià; [[Can Rosés (Barcelona)|Can Rosés]], a Les Corts; Can Canet de la Riera, a Sarrià; [[[[Can Mora (Barcelona)]]|Can Móra]], a Horta; [[Can Sert]], a Gràcia; Vil·la Florida, a Sant Gervasi; i Can Querol, a Horta.

En l'àmbit urbà, cal remarcar la construcció el 1753 del barri de [[la Barceloneta]], promoguda pel [[Jaime de Guzmán-Dávalos y Spínola|marquès de la Mina]], el qual també va reparar i ampliar el port i fomentar la instal·lació del primer enllumenat públic. Entre 1776 i 1778 es va realitzar la urbanització de [[la Rambla]], i es van projectar els passejos de [[Passeig de Sant Joan|Sant Joan]] i de [[Passeig de Gràcia|Gràcia]], tot i que no es van realitzar fins al canvi de segle el primer i 1820-1827 el segon.{{Sfn|Roig|1995|p=91}} També es va traçar el carrer Nou de la Rambla, per iniciativa del [[Comtecomte de l'Asalto]] (1778-1789).{{Sfn|Triadó|1984|p=220}} El 1797 es va crear també el passeig Nou o de l'Esplanada, situat al costat de la Ciutadella militar, una àmplia avinguda plena d'[[àlber]]s i [[om]]s i decorada amb fonts ornamentals —de les que es conserva la [[Font d'Hèrcules (Barcelona)|font d'Hèrcules]]—; durant un temps va ser el principal espai verd de la ciutat, però va desaparèixer en les obres d'urbanització del [[parc de la Ciutadella]].{{Sfn|Villoro|Riudor|1984|p=31}}

En aquest període hi va haver una gran revitalització econòmica, lligada a la [[Revolució Industrial]] —especialment la [[indústria tèxtil]]—, el que va comportar al cop un [[Renaixença|renaixement cultural]]. Entre 1854 i 1859 es va produir l'enderrocament de les muralles, de manera que la ciutat va poder expandir-se, motiu pel qual es va impulsar el projecte d'[[Eixample de Barcelona|Eixample]] elaborat per [[Ildefons Cerdà]] el 1859. Tanmateix, gràcies a la [[revolució de 1868]] es va aconseguir l'enderrocament de la Ciutadella, els terrenys de la qual van ser transformats en un [[Parc de la Ciutadella|parc públic]]. La població va anar creixent, especialment gràcies a la immigració de la resta de l'estat, arribant a la fi de segle als 400&nbsp; 000&nbsp; habitants.{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=73}} Artísticament, el segle va veure la successió de diversos estils de diferent signe, com el [[neoclassicisme]], l'[[Historicisme arquitectònic|historicisme]] i el [[Modernisme català|modernisme]].{{Sfn|DDAA|1997|pp=114-149}}

Deixeble seu va ser [[Josep Mas i Vila]], autor de la nova façana de la [[Casa de la Ciutat de Barcelona|Casa de la Ciutat]] (1830), plenament classicista i de caràcter monumental, amb un cos central que sobresurt de la resta, on destaquen quatre columnes jòniques que sostenen un àtic amb l'[[Escut de Barcelona|escut de la ciutat]].{{Sfn|DDAA|1998|p=252}} Mas i Vila, mestre de cases i fonts de l'Ajuntament, també va ser l'encarregat de la remodelació de la [[Plaçaplaça de Sant Jaume]] i de la urbanització del [[carrer de Ferran]], així com de la construcció del [[mercat de la Boqueria]] (1836-1846), inicialment una plaça porticada amb columnata jònica, encara que a mitja construcció es va optar pel ferro per cobrir-lo, en comptes de la pedra prevista per Mas.{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=A4}} Juntament amb [[Josep Buxareu]] va ser igualment l'encarregat de la reconversió del [[Convent de Santa Caterina (Barcelona)|convent de Santa Caterina]] en el mercat del mateix nom (1844-1848).{{Sfn|Fontbona|1997|p=68}}

El 1828 es va construir l'església parroquial de [[Església de Santa Maria de Sants|Santa Maria de Sants]], obra de [[Francesc Renart i Arús|Francesc Renart]] d'un classicisme programàtic, amb portada d'arc de mig punt flanquejat per dues columnes jòniques, sobre el qual se situa una rosassa i un frontó triangular, i al lateral una torre-campanar de 70&nbsp; m d'alçada. L'església va ser destruïda el 1936, i reconstruïda entre 1940 i 1965 per [[Raimon Duran i Reynals]].{{Sfn|Fontbona|1997|p=53}}

Entre 1844 i 1848 es va construir el [[Portal de Mar]], un monumental pòrtic d'accés a [[la Barceloneta]] des del [[Pla de Palau (Barcelona)|Pla de Palau]], obra de [[Josep Massanès]], que va ser enderrocat el 1859. D'estil eclèctic, barrejava elements clàssics, gòtics i orientals, i estava format per una porta amb quatre columnes jòniques, frontó esglaonat i cúpula, mentre que en els laterals se situaven uns monumentals [[arc de ferradura|arcs de ferradura]] ultrapassats recolzats sobre dobles columnes.{{Sfn|Fontbona|1997|p=76-77}} Massanès va ser autor també d'un pla d'eixample el 1838, que comprenia el triangle situat entre Canaletes, la [[Plaçaplaça de la Universitat]] i la [[Plaçaplaça Urquinaona]], i que ja esbossava el que seria la [[Plaça de Catalunya (Barcelona)|plaça de Catalunya]], situada al centre del triangle.{{Sfn|Fontbona|1997|p=53}}

Pel que fa a l'urbanisme, el fet més destacable d'aquests anys va ser la [[Desamortitzacions espanyoles#Mendizábal|desamortització de 1836]], que va deixar nombrosos solars que van ser edificats o convertits en espais públics: així, a la ubicació del convent carmelita de Sant Josep, a [[la Rambla]], es va construir el mercat de [[la Boqueria]]; sobre el convent de la Mare de Déu de la Bonanova dels trinitaris descalços es va aixecar el [[Teatre del Liceu]]; al solar del convent dels caputxins de Santa Madrona es va situar la [[Plaça Reial (Barcelona)|plaça Reial]]; el convent-col·legi franciscà de Sant Bonaventura va donar pas a l'Hotel Oriente; sobre el convent-col·legi dels carmelites calçats de Sant Àngel Màrtir es va emplaçar una caserna de la [[Guàrdia Urbana de Barcelona]]; i el [[Conventconvent de Santa Caterina (Barcelona)]] va ser substituït pel [[Mercat de Santa Caterina|mercat del mateix nom]].{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=XIV}} De la mateixa manera, les noves disposicions sanitàries promulgades en aquesta època van suposar la desaparició de nombrosos cementiris parroquials, els solars dels quals es van urbanitzar com noves places públiques; van sorgir així places com la de Santa Maria, del [[Plaça del Pi|Pi]], de Sant Josep Oriol, de [[Plaça de Sant Felip Neri|Sant Felip Neri]], de Sant Just, de Sant Pere i de [[Plaça de Sant Jaume|Sant Jaume]].{{Sfn|Fontbona|1997|p=64}}

Una de les seves primeres figures destacades va ser [[Elies Rogent]], primer director de la recentment creada [[Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona]]. Va ser autor de la seu de la [[Universitat de Barcelona]] (1862-1873), a la [[Plaçaplaça de la Universitat]], un edifici sobri i d'aspecte religiós malgrat el seu caràcter civil, especialment en els claustres interiors, que presenten un aspecte gairebé monàstic. Té planta axial, destacant en la seva part central l'escala d'honor i el paranimf, un saló eclèctic que barreja elements romànics, gòtics i islàmics, als costats del qual se situen els patis en forma de claustre, igualment d'inspiració medieval.{{Sfn|DDAA|1998|p=269}} Va ser autor també del [[Seminari Conciliar de Barcelona|Seminari Conciliar]] (1879-1882), d'estil neoromànic, amb planta de creu grega que conforma quatre ales que convergeixen en una església al centre, de la qual sobresurt el [[cimbori]].{{Sfn|Rubio|2009|p=218}}

Altres esglésies de l'època van ser: la [[Sant Joan de Gràcia|parròquia de Sant Joan Baptista de Gràcia]] (1878-1884), de [[Magí Rius]], [[Miquel Pascual i Tintorer]] i [[Francesc Berenguer i Mestres|Francesc Berenguer]], amb planta de creu llatina, capelles laterals i façana neomedievalista;{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=283}} l'[[església de Sant Andreu de Palomar]] (1881), de [[Pere Falqués]], reforma de l'antiga església parroquial del municipi d'origen romànic, remodelada amb un estil classicista d'aire eclèctic, i que destaca per la seva gran cúpula de 61&nbsp; m d'altura;{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=319-320}} també a Sant Andreu i el 1881 es va construir l'església de Sant Pacià, de [[Joan Torras i Guardiola]], d'una sola nau i coberta amb voltes ogivals nervades.{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=319}}

Altres arquitectes que convindria recordar d'aquest període són: [[Josep Domènech i Estapà]], autor de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, actual [[Teatre Poliorama]] (1883-1884), de façana eclèctica que combina elements neomedievals i neoclàssics;{{Sfn|Rubio|2009|p=136}} [[Josep Vilaseca]], autor del [[Taller Masriera|taller dels pintors Masriera]] (1882-1885), amb forma de temple grecoromà,{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=B8}} i de la [[Casacasa Bruno Cuadros]] (1883), amb una exòtica façana de motius egipcis i orientals, on destaca el drac-fanal de la cantonada;{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=25}} [[Pere Falqués]] va projectar el Consell Municipal de [[Sant Martí de Provençals]] (1876-1887) i la [[torre de les Aigües del Besòs]] (1880); [[Tiberi Sabater]] va construir el Casino Mercantil o Borsí (1881-1883), un edifici eclèctic de tall neoclàssic que combina elements renaixentistes amb els ordres clàssics grecoromans;{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=A7}} [[Antoni Serra i Pujals]] va edificar el palau Casades, actual seu del [[Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona|Col·legi d'Advocats de Barcelona]] (1885); [[Adrià Casademunt]] va dissenyar l'església parroquial del Sant Àngel Custodi d'[[Hostafrancs]] (1893); i [[Maurici Garrán]] va elaborar el [[Palau de Mar]] (1886-1900), actual [[Museu d'Història de Catalunya]].{{Sfn|Rubio|2009|p=198}}

Però sens dubte el gran esdeveniment urbà de la Barcelona del {{segle|XIX}} va ser el projecte d'[[Eixample de Barcelona|Eixample]] d'[[Ildefons Cerdà]]: el 1859 l'Ajuntament va nomenar una comissió per fomentar un concurs de projectes d'eixample de la ciutat; el concurs va ser guanyat per [[Pla Cerdà#El projecte d'Antoni Rovira|Antoni Rovira]], però el Ministeri de Foment va intervenir i va imposar el projecte de Cerdà, autor d'un plànol topogràfic del pla de Barcelona i un estudi demogràfic i urbanístic de la ciutat. El [[Pla Cerdà]] instituïa un traçat ortogonal entre Montjuïc i el Besòs, amb un sistema de carrers rectilinis d'orientació nord-oest - sud-est, de 20&nbsp; m d'amplada, tallats per altres d'orientació sud-oest - nord-est paral·lels a la costa i a la [[serra de Collserola]]. Quedaven així delimitades una sèrie d'illes de planta quadrada de 113,3&nbsp; m de costat, de les quals Cerdà tenia previst edificar solament dos costats i deixar els altres espais per a jardins, tot i que aquest punt no es va complir i finalment es va aprofitar pràcticament tot el sòl edificable; les edificacions es van projectar amb una planta octogonal característica de l'Eixample, amb uns xamfrans que afavorien la circulació.{{Sfn|Roig|1995|p=120}} El plànol preveia la construcció de diverses avingudes principals: la [[Avinguda Diagonal|Diagonal]], la [[Avinguda Meridiana|Meridiana]], el [[Avinguda del Paral·lel|Paral·lel]], la [[Gran Via de les Corts Catalanes|Gran Via]] i el [[passeig de Sant Joan]]; així com diverses grans places en les seves interseccions: [[Plaça de Tetuan|Tetuan]], [[Plaça de les Glòries Catalanes|Glòries]], [[Plaça d'Espanya (Barcelona)|Espanya]], [[Plaça de Mossèn Jacint Verdaguer|Jacint Verdaguer]], [[Plaça del Doctor Letamendi|Letamendi]] i [[Plaça de la Universitat|Universitat]].{{Sfn|Roig|1995|p=120-121}}

L'entrada a l'Exposició s'efectuava a través de l'[[Arc de Triomf de Barcelona|Arc de Triomf]], un monument creat per a l'ocasió que encara roman en el seu lloc original, dissenyat per [[Josep Vilaseca]]. D'inspiració [[neomudèjar]], té una altura de 30&nbsp; m, i està decorat amb una rica ornamentació escultòrica, obra de [[Josep Reynés]], [[Josep Llimona]], [[Antoni Vilanova i March|Antoni Vilanova]], [[Torquat Tasso]], [[Manuel Fuxà]] i [[Pere Carbonell i Huguet|Pere Carbonell]].{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=87}}

A continuació venia el Saló de Sant Joan —actual [[passeig de Lluís Companys]]—, una llarga avinguda de 50&nbsp; m d'ample on destacaven les balustrades de ferro forjat, els mosaics del paviment i uns grans fanals, tot això dissenyat per [[Pere Falqués]]. El primer edifici després de l'accés per l'Arc de Triomf era el [[Palaupalau de les Belles Arts]], obra d'[[August Font i Carreras]], d'estil neoclàssic. Al costat oposat se situava el palau de Ciències, obra de Pere Falqués, d'estil neogrec, on també es trobava una gran sala per celebrar congressos.<ref>{{Harvsp|Garrut|1976|pp=27-30.}}</ref>

Posteriorment va passar per una etapa [[orientalisme|orientalista]], amb una sèrie d'obres de marcat gust oriental, inspirades en l'art del [[Pròxim Orient|Pròxim]] i [[Llunyà Orient]], així com en l'[[art islàmic]] hispànic, principalment el [[Art mudèjar|mudèjar]] i [[Art nassarita|nassarita]]. Empra amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs mitrals, cartel·les de maó vist i remats en forma de templet o cúpula.{{Sfn|Bergós i Massó|1999|p=52}} Les seves principals realitzacions en aquest període són: la [[Casacasa Vicens]] (1883-1888), els [[pavellons Güell]] (1884-1887), el [[Palaupalau Güell]] (1886-1888) i el pavelló de la Companyia Transatlàntica per a l'Exposició Universal de 1888.

En el canvi de segle va desembocar finalment en la seva etapa naturalista, en la qual va perfeccionar el seu estil personal, inspirant-se en les formes orgàniques de la natura i posant en pràctica tot un seguit de noves solucions estructurals originades en les profundes anàlisis efectuades per Gaudí de la geometria reglada. Partint de cert barroquisme les seves obres van adquirir gran riquesa estructural, de formes i volums desproveïts de rigidesa racionalista o de qualsevol premissa clàssica.{{Sfn|Bergós i Massó|1999|p=60}} Entre les obres d'aquest període es troben: la [[Casacasa Calvet]] (1898-1899), el [[Porta i tanca de la Finca Miralles|portal Miralles]] (1900- 1902), el [[parc Güell]] (1900-1914), la [[Casacasa Batlló]] (1904-1906) i la [[Casacasa Milà]] (1906-1910). Aquestes dues últimes són de les seves obres més destacades: la casa Batlló és mostra de la seva fèrtil imaginació, amb una façana de pedra arenisca tallada segons superfícies reglades en forma guerxa, amb columnes de forma òssia i representacions vegetals; remata la façana una volta formada per [[Catenària|arcs catenaris]] coberts amb dues capes de maó, recoberta amb ceràmica vidriada en forma d'escames —en tons groc, verd i blau—, que recorda el llom d'un drac.{{Sfn|Bassegoda i Nonell|2002|p=187}} La casa Milà o ''la Pedrera'' presenta una façana realitzada en pedra calcària, excepte la part superior coberta de rajoles blanques; al terrat destaquen les sortides d'escala, rematades amb la creu gaudiniana de quatre braços, així com les xemeneies, recobertes de ceràmica amb unes formes que suggereixen elms de soldats.{{Sfn|Crippa|2007|p=71-77}}

Les seves obres més rellevants van ser l'[[Hospital de la Santa Creu i Sant Pau]] (1902-1913, acabat pel seu fill [[Pere Domènech i Roura]]) i el [[Palau de la Música Catalana]] (1905-1908). El primer és un vast complex hospitalari hereu de l'antic [[Hospital de la Santa Creu de Barcelona|Hospital de la Santa Creu]], que ocupa nou illes de l'Eixample, amb un conjunt de 46 pavellons disposats en paral·lel i diagonal segons la distribució al recinte per tenir l'òptima orientació solar. Són pavellons autònoms separats per espais intersticials, encara que connectats per galeries subterrànies, dels quals destaquen el pavelló d'administració, la sala d'actes, la biblioteca, la secretaria, l'església i la sala de convalescència.{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=D1}} En aquesta obra cobren especial rellevància les arts aplicades, com l'escultura —amb obres d'[[Eusebi Arnau]] i [[Pau Gargallo]]—, el mosaic, la rajola i els vitralls.{{Sfn|Lacuesta|González|1997|p=114-115}} El Palau de la Música Catalana és un edifici articulat al voltant de la gran sala central, de forma oval i amb capacitat per 2&nbsp; 000 espectadors. En el seu interior presenta tres cossos, l'accés, l'auditori i l'escenari, amb una fastuosa decoració amb revestiments de ceràmica i una gran claraboia central que cobreix la sala, feta de vidres de colors, a més de diverses escultures d'Eusebi Arnau i Pau Gargallo. La façana principal cobreix el xamfrà dels carrers Amadeu Vives i Sant Pere més Alt, amb grans arcs d'accés i un balcó que circumda tota la façana, amb columnes recobertes de ceràmica, i rematat per una cúpula de mosaic, on destaca el grup escultòric de ''La cançó popular'', de [[Miquel Blay]].<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 11: Las diez joyas de la capital|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=8-10}}</ref> L'Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana van ser nomenats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1997.

Cal destacar també la [[Casacasa Lleó Morera]] (1905), una reforma d'un edifici construït el 1864: la seva situació en un xamfrà va determinar el protagonisme de la cantonada, on se situa la tribuna principal i es remata verticalment amb un templet; cada planta té un disseny diferent, on destaca el treball ornamental —amb escultures d'Eusebi Arnau—, mutilat parcialment en una reforma de la planta baixa realitzada el 1943.{{Sfn|Lacuesta|González|1997|p=69}} Altres obres seves són: l'[[editorial Montaner i Simón]] (actual [[Fundació Antoni Tàpies]], 1881- 1886); el restaurant de l'Exposició Universal de 1888, conegut com a [[Castell dels Tres Dragons]] (actual Museu de Zoologia); la [[Casacasa Thomas]] (1895-1898); la casa Lamadrid (1902); l'[[Fonda Espanya|Hotel Espanya]] (1903); i la [[Casacasa Fuster]] (1908-1911).

Va passar per diverses etapes: en els [[anys 1890]] un cert germanisme [[Gòtic flamíger|flamíger]], el qual [[Alexandre Cirici i Pellicer]] va denominar «època rosa» ([[Casacasa Martí]] o «Els Quatre Gats», 1895-1896; [[Casacasa Amatller]], 1898-1900; [[Casacasa Macaya]], 1899- 1901; [[Palaupalau del Baró de Quadras]], 1899-1906; [[Casacasa Terrades]] o de «les Punxes», 1903-1905); en els [[anys 1900]] un estil mediterranista o «època blanca» ([[Casacasa Trinxet]], 1902-1904; [[Casa Serra (Barcelona)|casa Serra]], seu de la [[Diputació de Barcelona]], 1903-1908; casa Sastre Marquès, 1905; casa Muntadas, 1910; [[Casacasa Pere Company]], 1911); i des dels [[anys 1910]] un classicisme d'influència [[Sezession|secessionista]] que desembocaria en el [[noucentisme]], la seva «època groga» ([[Casacasa Muley Afid]], 1911-1914; [[fàbrica Casaramona]], actual [[CaixaForum Barcelona|Caixa Fòrum]], 1915-1939; casa Rosa Alemany, 1928-1930), amb influència de l'[[Escola de Chicago]] ([[Casacasa Pich i Pon]], 1919-1921) i amb derivació cap a un cert barroquisme monumentalista (palaus d'Alfons XIII i Victòria Eugènia, 1923).{{Sfn|Fontbona|Miralles|2001|p=152-153}}

Alguns arquitectes van evolucionar des de l'historicisme al modernisme, amb divers grau d'assimilació del nou estil, si bé en línies generals en les seves obres es va continuar traslluint una certa continuïtat amb les formes anteriors. Alguns dels més destacats van ser: [[August Font i Carreras]], [[Josep Vilaseca]], [[Pere Falqués]] i [[Josep Domènech i Estapà]]. El primer va ser deixeble d'[[Elies Rogent]], i va desenvolupar un estil eclèctic inspirat en el neogòtic i el neoàrab; entre les seves obres destaquen: el [[Palaupalau de les Heures]] (1894-1898), la seu de la [[Caixa d'Estalvis de Barcelona]] de la [[Plaçaplaça de Sant Jaume]] (1903) i l'església de la [[Casa de la Caritat]] (1912).{{Sfn|Fontbona|Miralles|2001|p=57}}

Josep Vilaseca va practicar un premodernisme d'aire classicista, com es denota a la [[Casacasa Pia Batlló]] (1891-1896), la casa Enric Batlló (1892-1896), la casa Àngel Batlló (1893-1896), les cases Cabot (1901-1905), la casa Dolors Calm (1903) i la [[Casacasa Comas d'Argemir]] (1903-1904).{{Sfn|Maspoch|2008|p=214}}

Pere Falqués va ser arquitecte municipal de Barcelona, de manera que va intervenir en nombroses millores urbanístiques de la ciutat; va ser autor del mercat del Clot (1889), la [[font de Canaletes]] (1892), la Tinència d'Alcaldia de l'Eixample (1893), la Central Catalana d'Electricitat (1896-1897), els [[Bancs-fanals|fanals del passeig de Gràcia]] (1900), la casa Laribal (1902), la [[Casacasa Bonaventura Ferrer]] (1905-1906) i el [[mercat de Sants]] (1913).{{Sfn|Maspoch|2008|p=88}}

Josep Domènech i Estapà va plasmar en les seves obres un modernisme de tall personal, eclèctic, funcional i grandiloqüent.{{Sfn|Lacuesta|González|1997|p=33}} Va ser autor de la [[Presó Model de Barcelona|Presó Model]] (amb [[Salvador Vinyals i Sabaté|Salvador Viñals]], 1887-1904), el [[Palaupalau Ramon Montaner]] —actual [[Delegació del Govern d'Espanya a Catalunya]]— (1889 -1893, acabat per [[Antoni Maria Gallissà]] i [[Lluís Domènech i Montaner]]), l'[[edifici Catalana de Gas i Electricitat]] (1895-1896), l'Asil de Santa Llúcia —posterior [[CosmoCaixa Barcelona|Museu de la Ciència]]— (1904-1909), l'[[Observatori Fabra]] (1904 -1906), l'[[Hospital Clínic]] (1904), la casa Costa (1904), l'església-convent de la Mare de Déu del Carme (1909-1921) i l'[[estació de la Magòria]] (1912).{{Sfn|Maspoch|2008|p=80-81}}

Un altre arquitecte d'estil eclèctic va ser [[Enric Sagnier]], el qual va seguir un estil personal de línia classicista amb molt èxit entre la classe burgesa catalana. Autor prolífic, va ser possiblement l'arquitecte amb major nombre de construccions a la ciutat comtal, amb prop de 300 edificis documentats.{{Sfn|DDAA|2007|p=15}} Es poden distingir en la seva trajectòria tres etapes: abans de 1900 va treballar amb un estil eclèctic, monumental i grandiloqüent; de 1900 a 1910 es va acostar més al modernisme, el que es percep en un major sentit decoratiu de la seva obra en aquestes dates, amb especial influència de l'art [[rococó]]; i des de 1910 va romandre en un estil classicista d'influència francesa, allunyat de les modes del moment.{{Sfn|Barjau|1992|p=12}} Entre les seves obres destaquen: el [[Palaupalau de Justícia de Barcelona]] (1887-1908, amb Josep Domènech i Estapà), la casa Pascual i Pons (1890 -1891), el col·legi de Jesús-Maria (1892-1897), la [[Duana del Port de Barcelona]] (1896-1902, amb [[Pere Garcia Fària]]), la [[Casacasa Arnús]] o «La Pineda» (1902-1904), el [[Temple Expiatori del Sagrat Cor]] (1902-1961), la casa Fargas (1904), l'església de la Mare de Déu de Pompeia (1907-1910), la [[Casacasa Mulleras]] (1910-1911), la casa Doctor Genové (1911) i la nova església de [[Sant Joan d'Horta]] (1911-1917).

Entre els arquitectes plenament modernistes convé esmentar en primer lloc a diversos deixebles de Gaudí, com [[Francesc Berenguer i Mestres|Francesc Berenguer]], [[Joan Rubió]] i [[Josep Maria Jujol]]. El primer era un [[mestre d'obres]] que no va obtenir el títol d'arquitecte, fet pel qual els seus projectes estan signats per altres artífexs. Va ser autor del [[mercat de la Llibertat]] (1888-1893), el [[santuari de Sant Josep de la Muntanya]] (1895-1902), la [[Casacasa Burés]] (1900-1905), el [[Centre Moral de Gràcia]] (1904), l'Ajuntament de Gràcia (1905), la [[Casa Museu Gaudí]] del [[parc Güell]] (1905), la casa Cama (1905) i la casa Rubinat (1909).{{Sfn|Maspoch|2008|p=40-41}}

Joan Rubió va practicar un eclecticisme goticista, amb ús intensiu de l'aparell de maó i minuciositat en el disseny;{{Sfn|Lacuesta|González|1997|p=41}} en ser nomenat arquitecte de la Diputació va passar a un classicisme barroquitzant, encara que sempre amb pervivència gaudiniana.{{Sfn|Miralles|2001|p=78}} Entre les seves obres destaquen: la [[Casacasa Golferichs]] (1900-1901), la casa Alemany (1900-1901), la [[Casacasa Roviralta]] o «Frare Blanc» (1903-1913), la casa Fornells (1903), la casa Pomar (1904-1906), la casa Casacoberta (1907), la casa Manuel Dolcet (1907), la casa Rialp (1908), la casa Roig (1915-1918) i el pont d'estil gòtic flamíger del carrer del Bisbe (1928).{{Sfn|Maspoch|2008|p=189}}

Josep Maria Jujol va treballar amb Gaudí entre 1907 i 1914, època en la qual ja va mostrar una forta personalitat i geni creatiu. Va desenvolupar un estil heterodox, en què barrejava el misticisme catòlic amb un sentit de la decoració gairebé [[Surrealisme|surrealista]], amb gust per la [[cal·ligrafia]], les imatges orgàniques —properes a l'obra de [[Joan Miró]]— i la mistificació de tècniques i materials, de vegades proper al ''[[collage]]''.{{Sfn|Montaner|2005|p=37}} Molta de la seva producció la va realitzar al [[Baix Llobregat]] —especialment [[Sant Joan Despí]]— i [[Tarragona]]. De les seves obres a Barcelona destaca la [[Casacasa Planells]] (1923-1924), on mostra certa influència de l'[[expressionisme]] alemany i l'organicisme practicat en l'època per [[Frank Lloyd Wright]].{{Sfn|DDAA|1998|p=306}} Altres obres seves són: la torre Sansalvador (1909-1910), la torre Queralt (1916-1917) i els tallers Manyach —actualment Escola Josep Maria Jujol— (1916-1922). En la postguerra va passar a un academicisme antivanguardista d'inspiració franciscana molt allunyat de les seves obres inicials.{{Sfn|Montaner|2005|p=39-40}}

Fitxer:Font - Caixa.JPG|Seu de la [[La Caixa|Caixa d'Estalvis de Barcelona]] de la [[Plaçaplaça de Sant Jaume]] (1903), d'[[August Font i Carreras]].

Altres arquitectes modernistes d'interès són: [[Camil Oliveras]], un dels pioners del modernisme, especialment per l'ús de maó d'obra vista i la ceràmica policromada, tècnica que va desenvolupar a la [[Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona]] (1883-1924, amb [[General Guitart i Lostaló|General Guitart]]);{{Sfn|Maspoch|2008|p=155}} [[Antoni Maria Gallissà]], un arquitecte molt vinculat a les arts decoratives, com es denota a la [[Casacasa Llopis Bofill]] (1902), amb una façana amb esgrafiats de motius islàmics i balcons en forma de tribunes de ferro i vidre;<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 7: De la plaza Catalunya a la plaza Lesseps. Eixample|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=20}}</ref> [[Salvador Valeri]], el qual va rebre la influència gaudiniana, especialment en l'ús de la [[volta catalana]] i l'arc parabòlic, com es percep en la torre Sant Jordi (1908) i la [[Casacasa Comalat]] (1909-1911);{{Sfn|Maspoch|2008|p=208}} [[Antoni de Falguera]] va ser deixeble de Puig i Cadafalch, i va evolucionar des d'un cert neoromànic cap a un estil més sobri en ser nomenat arquitecte municipal ([[mercat del Ninot]], 1892-1894; [[Casacasa de Lactància]], 1906-1913; [[Conservatori Municipal de Música de Barcelona]], 1916-1928);{{Sfn|Maspoch|2008|p=87}} [[Jaume Gustà i Bondia|Jaume Gustà]] va passar de l'austeritat inicial a un decorativisme de tipus floral, com es veu en la Tinència d'Alcaldia d'[[Hostafrancs]], actual Ajuntament de [[Sants-Montjuïc]] (1908-1915, amb [[Ubald Iranzo]]);{{Sfn|Maspoch|2008|p=115}} [[Joan Josep Hervàs i Arizmendi|Joan Josep Hervàs]] es va moure en una línia més classicista, com queda palès en la seva obra més rellevant, la [[Casacasa Pérez Samanillo]], actual seu del [[Círculo Ecuestre]] (1910-1911);{{Sfn|Maspoch|2008|p=116}} [[Salvador Vinyals i Sabaté|Salvador Viñals]] va practicar una arquitectura classicista d'ornamentació modernista, com va evidenciar a la [[Casacasa Juncosa]] (1907-1909);{{Sfn|Maspoch|2008|p=217}} [[Eduard Maria Balcells]] va atorgar especial rellevància a la vidrieria, ofici del qual tenia un taller, i que va posar en pràctica a la [[Casacasa Tosquella]] (1906);{{Sfn|Maspoch|2008|p=34}} [[Manuel Joaquim Raspall]] va posar especial èmfasi en la construcció amb maó, ferro i mosaic, i també va dissenyar vitralls (casa Barbey, 1900; Vil·la Hèlius, 1906-1909);{{Sfn|Maspoch|2008|p=175}} [[Alexandre Soler i March]] va ser deixeble de Domènech i Montaner, alhora que va rebre certa influència de l'arquitectura vienesa, especialment [[Otto Wagner]] (casa Heribert Pons, 1907-1909);{{Sfn|Lacuesta|González|1997|p=29}} [[Jeroni Ferran Granell i Manresa]] va desenvolupar una personalitat pròpia, amb depuració decorativa i un tractament pla de les façanes (casa Granell, 1902-1904; edificis dels carrers Mallorca 219, Roger de Llúria 84, Pàdua 75 i Girona 122, tots entre 1900 i 1903);{{Sfn|Fontbona|Miralles|2001|p=153}} [[Arnau Calvet i Peyronill|Arnau Calvet]] va rebre la influència [[Sezession|secessionista]], evolucionant posteriorment al noucentisme (Antiga Hidroelèctrica de Catalunya, 1905; estació del [[Funicular de Vallvidrera]], 1905-1906, amb [[Bonaventura Conill]]; mercat de Sarrià, 1911-1913, amb [[Marcel·lià Coquillat i Llofriu]]);{{Sfn|Maspoch|2008|p=55-56}} similar evolució a la de Calvet va tenir [[Josep Maria Pericas]], autor de l'[[Església del Carme de Barcelona|església del Carme]] (1910-1930), que uneix la influència gaudiniana i secessionista, així com de l'expressionisme alemany i l'[[escola d'Amsterdam]].{{Sfn|Barral i Altet|Beseran|Canalda|Guardià|Jornet|2000|p=140}}

Convé també esmentar a arquitectes com: [[Antoni Rovira i Rabassa]] (casa Codina, 1892; [[Casacasa Ramon Casas]], 1898-1899); [[Manuel Comas i Thos]] (casa Jaume Moysi, 1893-1895; casa Vídua Marfà, 1901-1905); [[Josep Pérez Terraza]] (casa Francesc Farreras, 1899; torre Ignacio Portabella, 1905); [[Francesc de Paula del Villar i Carmona]] (casa Climent Arola, 1900-1902; església de Santa Madrona, 1916); [[Bernardí Martorell]] ([[monestir de Santa Maria de Valldonzella]], 1900; casa Laplana, 1907; convent del Redemptor, 1926); [[Joan Alsina i Arús]] (casa Oller, 1901); [[Telm Fernández i Janot]] (cases Felip, 1901 i 1905-1913); [[Ferran Romeu i Ribot]] (casa Roure, 1901-1902); [[Salvador Soteras]] (casa Ibarz Bernat, 1901-1904); [[Adolf Ruiz i Casamitjana]] (casa Llorenç Camprubí, 1901; torre Andreu o «la Rotonda», 1906-1918); [[Andreu Audet]] (Hotel Colón, 1902); [[Miquel Madorell i Rius|Miquel Madorell]] ([[Casacasa Santurce]], 1902-1905); [[Josep Amargós]] (torre de les aigües de Dos Rius, 1902-1905); [[Juli Batllevell]] (casa Trias, 1903-1906; casa Antònia Burés, 1903-1906; torre Bulart-Rialp, 1906-1907); [[Bonaventura Conill]] (casa Matas i Ramis, 1903); [[Roc Cot i Cot]] (casa Antònia Puget, 1904-1906); [[Juli Maria Fossas]] ([[cases Josefa Villanueva]], 1904-1909; casa Marià Pau, 1907); [[Miquel Pascual i Tintorer]] (casa Josep Barnolas, 1905); [[Jaume Torres i Grau]] (cases Torres, 1905-1907; [[cases Ramos]], 1906-1908); [[Joaquim Codina i Matalí]] (casa Malagrida, 1905-1908); [[Juli Marial i Tey]] (casa Josepa Marsans, actual alberg de la Mare de Déu de Montserrat, 1906); els germans [[Bonaventura Bassegoda i Amigó|Bonaventura]] i [[Joaquim Bassegoda]] ([[Casacasa Berenguer]], 1907; cases Rocamora, 1914-1918); [[Jaume Bayó i Font]] (casa Baurier, 1910); [[Josep Graner]] ([[Casacasa Fajol]] o de la Papallona, 1912); [[Antoni Millàs i Figuerola|Antoni Millàs]] (casa Maldonado, 1913-1914; casa Millàs, 1915); [[Marcel·lià Coquillat i Llofriu]] (casa Josefina Bonet, 1915); i [[Manuel Sayrach i Carreras|Manuel Sayrach]] ([[Casacasa Sayrach]], 1915-1918).

El panorama artístic al {{segle|XX}} va estar condicionat per la convulsa situació política, amb la fi de la monarquia el 1931 i l'arribada de la [[Segona República Espanyola|Segona República]], finalitzada amb la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]] i substituïda per la [[dictadura franquista]], fins al restabliment de la monarquia i l'arribada de la [[Transició Espanyola|democràcia]]. Socialment, aquest segle va veure l'arribada massiva d'immigració a la ciutat, amb el consegüent augment de la població: si el 1900 hi havia 530&nbsp; 000&nbsp; habitants, el 1930 gairebé s'havien doblat (1&nbsp; 009&nbsp; 000 hab), per arribar entre 1970 i 1980 al màxim (1&nbsp; 754&nbsp; 900) i a finals de segle a 1&nbsp; 500&nbsp; 000&nbsp; habitants.{{Sfn|Lecea et al.|ref= Lecea et al.|2009|p=127}}

En el corrent brunelleschià van destacar [[Josep Goday]] i [[Nicolau Maria Rubió i Tudurí]]. El primer va recuperar formes clàssiques com [[Frontó (arquitectura)|frontons]] i [[pilastra|pilastres]], combinades amb un recurs barroc com és la tècnica de l'[[esgrafiat]],{{Sfn|Montaner|2005|p=53}} com queda palès en obres com l'edifici de Correus i Telègrafs (1914-1927), d'un estil clàssic abarrocat de gran monumentalitat;{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=45}} i en nombrosos col·legis públics promoguts per l'Ajuntament de Barcelona: Ramon Llull (1919-1923), Lluís Vives (1919), Baixeras (1917-1920), Pere Vila (1921-1930), Milà i Fontanals (1930), Collaso i Gil (1932).{{Sfn|DDAA|1998|p=311}} Rubió i Tudurí es va dedicar especialment a l'arquitectura paisatgista: director de [[Parcs i jardins de Barcelona]] entre 1917 i 1937, va ser el principal promotor del «jardí mediterrani»,<ref group='nota'>El 1926 va proposar amb el text ''El problema dels espais lliures'' —presentat al XI Congrés Nacional d'Arquitectes— la col·locació d'una sèrie d'espais verds en forma de semicercles concèntrics entre els rius [[Besòs]] i [[Llobregat]], a tot el llarg de la [[serra de Collserola]], amb petits enclavaments a la part interior de la ciutat a l'estil dels ''squares'' [[Londres|londinencs]]; el projecte no va ser executat, excepte en petites porcions. {{Cita Harvard|DDAA|2001|p=66-67}}</ref> el que es denota en obres seves com els jardins de la [[Jardins de la Tamarita|Tamarita]] (1918), els de la [[Plaçaplaça Francesc Macià]] (1925), el [[parc de la Font del Racó]] (1926), els jardins del [[Palau Reial de Pedralbes]] (1927), els de [[Jardins de Salvador Espriu|Salvador Espriu]] (1929) i els del [[Turó Park]] (1933). La seva principal edificació va ser l'[[església de Santa Maria Reina]] (1922-1936), una filial del [[monestir de Montserrat]] —inicialment es va anomenar església de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes—, la qual denota la influència de la [[capella Pazzi]] de Brunelleschi, així com del [[baptisteri de Sant Joan]] de [[Florència]].<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 5: De los edificios Trade a la Vil·la Amèlia|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=24-25}}</ref> Altres obres seves, el pavelló de [[Ràdio Barcelona]] (1922-1929) i les oficines de la [[Metro-Goldwyn-Mayer]] (1934), són ja prerracionalistes.{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=H2}}

La tendència eclèctica i academicista va seguir una línia monumentalista de la qual el principal exponent va ser la [[Via Laietana]], la qual va ser el principal camp de proves d'aquest corrent després de la seva obertura el 1908. Influïda per l'estil ''Beaux Arts'' i l'Escola de Chicago, seria l'arquitectura que ressorgiria en la postguerra. Els seus principals exponents van ser [[Enric Sagnier]], [[Josep Maria Pericas]], [[Eduard Ferrés i Puig|Eduard Ferrés]], [[Francesc Nebot]], [[Eusebi Bona]], [[Adolf Florensa]] i [[Eugeni Pere Cendoya]]. De Sagnier, analitzat a la secció anterior, convindria recordar en aquesta etapa l'edifici de la [[Caixa de Pensions de Barcelona]] de Via Laietana (1914-1917), la [[basílica de Sant Josep Oriol]] (1915-1931) i el [[Patronat Ribas]] (1920- 1930). Pericas va evolucionar del modernisme a un sobri classicisme (casa Diagonal, 1920). Eduard Ferrés va mantenir un estil [[Sezession|postsecessionista]] i va ser pioner en l'ús del formigó armat, com es veu a la casa Damians, posteriorment Magatzems El Siglo (1913-1915), construïda amb [[Lluís Homs]] i [[Agustí Mas i Sauris]], on destaca la seva cúpula de claraboia esfèrica d'influència [[Expressionisme|expressionista]].{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=E16}} Francesc Nebot i Eusebi Bona van ser autors del [[Palau Reial de Pedralbes]] (1919-1929), format per un cos central i dues ales laterals que s'obren en corba a la façana principal, amb porxos de columnes toscanes i arcs de mig punt.<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 5: De los edificios Trade a la Vil·la Amèlia|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=17-19}}</ref> En solitari, Nebot va construir el [[Cinema Coliseum]] (1923), un edifici d'estil beauxartià inspirat en l'[[Òpera Garnier|Òpera de París]];{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=E18}} i la seu del [[Banc d'Espanya]] a la [[Plaça de Catalunya (Barcelona)|plaça de Catalunya]] (1927-1928).{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=E15}} Per la seva banda, Bona va projectar l'edifici de La Unión y el Fénix Español (1927-1931), d'influència francesa i nord-americana, que destaca per la seva cúpula d'alt [[tambor (arquitectura)|tambor]] amb una escultura de [[Ganimedes (mitologia)|Ganimedes]].{{Sfn|Lacuesta|González|1999|p=23}} Adolf Florensa va ser autor de la [[Casacasa Cambó]] (1921-1930), l'edifici de la Capitania General (1926), l'edifici Nou de la [[Casa de la Ciutat de Barcelona|Casa de la Ciutat]] (1927-1933, amb [[Joaquim Vilaseca]] i [[Antoni de Falguera]]), el [[Casal del Metge]] (1930), l'Escola de Nàutica (1930-1933, amb Joaquim Vilaseca) i l'edifici de [[Foment del Treball Nacional]] (amb Josep Goday, 1931-1936). Finalment, Eugeni Cendoya va ser autor de l'església de Sant Miquel dels Sants i de diverses seus per bancs, com els de Bilbao i Biscaia, encara que la seva principal obra va ser el [[Palau Nacional (Barcelona)|Palau Nacional de Montjuïc]] per a l'[[Exposició Internacional de Barcelona de 1929]], amb [[Enric Catà]] i [[Pere Domènech i Roura]].{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=G6}}

El 1929 es va celebrar l'[[Exposició Internacional de Barcelona|Exposició Internacional]] a [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]]. Per a aquest esdeveniment es va urbanitzar tota la zona de la [[Plaçaplaça d'Espanya (Barcelona)|plaça d'Espanya]] i la [[muntanya de Montjuïc]], i es van construir els pavellons que acullen actualment la [[Fira de Barcelona]]. L'Exposició va tenir lloc del 20 de maig de 1929 al 15 de gener de 1930, sobre una superfície de 118 hectàrees, i va tenir un cost de 130 milions de pessetes.<ref>{{ref-web|url= http://www.bie-paris.org/main/pages/files/expos/1929-bis.pdf |obra= BIE Web Site|títol= Exposición Internacional de Barcelona de 1929|consulta= 18 d'octubre de 2008}}</ref>

Entre els seus membres va destacar especialment [[Josep Lluís Sert]], un arquitecte de fama internacional que després de la Guerra Civil es va establir als [[Estats Units]]. Va ser deixeble de Le Corbusier, amb qui va treballar a [[París]] i al qual va convidar a visitar la ciutat comtal el 1928, 1931 i 1932.{{Sfn|Montaner|2005|p=71}} Les seves dues principals obres a Barcelona en aquests anys van ser la [[Casacasa Bloc]] (1932-1936) i el [[Dispensari Antituberculós|Dispensari Central Antituberculós]] (1934-1938), tots dos en col·laboració amb Torres Clavé i Subirana. La primera es basa en el projecte d'habitatges ''à redent'' de Le Corbusier (1922), i és un conjunt d'habitatges en forma de S, de blocs llargs i estrets amb estructura metàl·lica de dues crugies, amb accessos als habitatges a través de corredors coberts;{{Sfn|Pla|2007|p=134}} el Dispensari presenta dos cossos paral·lels disposats en forma de L, amb un jardí central que serveix d'accés.{{Sfn|Pla|2007|p=135}} Sert va ser l'autor amb [[Luis Lacasa]] del [[Pavelló de la República]] per a l'[[Exposició Internacional de París de 1937]], on es va exhibir per primer cop el ''[[Guernica (quadre)|Guernica]]'' de [[Picasso]], el qual va ser reconstruït a Barcelona el 1992 per [[Miquel Espinet]], [[Antoni Ubach]] i [[Juan Miguel Hernández León]].<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 1: Del Velòdrom d'Horta a la Creueta del Coll|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=16-19}}</ref>

Els anys de la dictadura es van caracteritzar pel desenvolupisme urbà, que va consistir en la construcció desenfrenada d'habitatges barats, en gran part de protecció oficial, per absorbir la immigració procedent, sobretot, de comunitats espanyoles com [[Andalusia]], [[Regió de Múrcia|Múrcia]], [[Extremadura]] o [[Galícia]]. L'afluència massiva d'immigració va comportar un augment del barraquisme, principalment a [[Montjuïc (Barcelona)|Montjuïc]], el [[Somorrostro]], el [[Poblenou]] i [[El Carmel]], llocs on a finals dels anys 1960 es comptabilitzaven unes 10&nbsp; 000 barraques. Encara que es va fomentar l'habitatge protegit, això no va frenar l'especulació.{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=32}} La construcció d'habitatges es va dur a terme, en molts casos, sense una planificació urbanística prèvia, i utilitzant materials barats que, amb els anys, provocarien problemes diversos com l'[[aluminosi]]. La febre constructora va provocar un notable increment demogràfic i la creació de nous barris, com [[El Carmel]], [[Nou Barris]], [[Guinardó]], [[La Vall d'Hebron]], [[la Sagrera]], [[el Clot]] o el [[Poblenou]].{{Sfn|Hernàndez i Cardona|2001|pp=233-234}}

D'altra banda, els principals exponents aquests anys d'un racionalisme d'arrels miesianes i [[bauhaus]]ianes van ser [[Francesc Mitjans]] i [[Francisco Juan Barba Corsini]].{{Sfn|Montaner|2005|p=111}} El primer va ser autor de l'edifici La Colmena (1950-1952), el conjunt Vallmajor d'habitatges i Clínica Soler Roig (1950-1954), l'edifici d'oficines CYT (1953-1959), l'edifici Tokyo (1954-1957), l'Hotel Barcelona (1955-1962), l'edifici Seida (1955-1967, amb Josep Soteras) i l'edifici d'oficines Harry Walker (1959). Barba Corsini va construir l'edifici Mitre (1959-1964) i els apartaments de les golfes de la [[Casacasa Milà]] (1955), a l'estil dels ''study houses'' de [[Los Angeles]].{{Sfn|Montaner|2005|p=113}}

En aquests anys van sorgir una sèrie d'obres singulars que mereixen ressenyar-se especialment: el [[Palau Municipal d'Esports de Barcelona|Palau Municipal d'Esports]] (1953-1955), de [[Llorenç García-Barbón Fernández de Henestrosa|Lorenzo García-Barbón]] i [[Josep Soteras]], d'estètica [[Brutalisme (arquitectura)|brutalista]],{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=78}} presenta un volum atunelat amb una sèrie de crugies d'arcs parabòlics, amb dues grans pantalles rectangulars a manera de ''[[brise-soleil]]'' en els testers;{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=K20}} el [[Camp Nou]] (1954-1957), de Lorenzo García-Barbón, Francesc Mitjans i Josep Soteras, un estadi amb una estructura de formigó armat amb capacitat per 90&nbsp; 000 espectadors,<ref>{{ref-publicació|cognom= Monner i Faura|nom= Jordi|títol= BCN 92. Guía de La Vanguardia. 5: De los edificios Trade a la Vil·la Amèlia|publicació= La Vanguardia|lloc= Barcelona|any= 1992|pàgina=7}}</ref> amb tres graderies superposades disposades amb un traçat de quatre corbes rebaixades per facilitar la proximitat de l'espectador al terreny de joc, el qual se situa sota el nivell del carrer per procurar un millor accés als nivells superiors;{{Sfn|Pla|2007|p=148}} l'editorial Gustavo Gili (1954-1961), de [[Joaquim Gili]] i [[Francesc Bassó]], situada en un interior d'illa de l'Eixample, presenta una façana de vidre coberta per ''brise-soleil'', amb una estructura diàfana plena de llum natural gràcies a uns patis laterals;{{Sfn|Montaner|2005|p=99}} el conjunt de la [[SEAT]] (1954-1960), de [[Manuel Barbero]], [[César Ortiz Echagüe]], [[Rafael Echaide Itarte]] i [[Rafael de la Joya]], un conjunt de menjadors, magatzems, laboratoris i oficines amb perfils d'alumini;{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=31}} la seu del [[Col·legi d'Arquitectes de Catalunya]] (1958-1962), de [[Xavier Busquets]], una torre de vuit plantes amb estructura metàl·lica en [[mur cortina]] i cos baix de forma trapezoïdal, decorat amb esgrafiats de [[Picasso]];{{Sfn|Pla|2007|p=145}} i la Facultat de Dret (1958-1959), de [[Guillermo Giráldez]], [[Pedro López Íñigo]] i [[Xavier Subias]], amb una retícula estructural de cossos rectangulars i patis interiors, amb tancaments de panys envidrats i parets prefabricades de gres blanc, d'influència [[Neoplasticisme|neoplasticista]].{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=K15}}

[[Fitxer:Illa Moneo.JPG|miniatura|esquerra|L'[[Illa Diagonal]] (1986-1992), de [[Rafael Moneo]] i [[Manuel de Solà-Morales i Rubió]].]]

[[Rafael Moneo]] va ocupar durant vuit anys la càtedra d'Elements de Composició de l'[[ETSAB]] (1972-1980), des d'on va exercir un notable magisteri sobre la nova generació d'arquitectes barcelonins. També va estar en el consell de redacció de la revista ''Arquitecturas Bis'' (1974-1985), al costat d'[[Oriol Bohigas i Guardiola|Oriol Bohigas]], [[Federico Correa]] i [[Helio Piñón]], des d'on van fomentar l'interès per l'arquitectura internacional.{{Sfn|DDAA|1998|p=345}} A la ciutat comtal va ser autor de l'edifici de lL'[[Illa Diagonal]] (1986-1992), juntament amb [[Manuel de Solà-Morales i Rubió]], un «gratacel horitzontal» de sòbria i elegant façana;{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=63}} i l'[[L'Auditori|Auditori Municipal de Barcelona]] (1988-1994), un edifici amb forma de [[paral·lelepípede]] amb una estructura de formigó revestida de panells metàl·lics.{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=143}}

Un altre tàndem va ser el format per [[Albert Viaplana]] i [[Helio Piñón]], els quals van practicar una arquitectura conceptual i minimalista, amb tendència a la desmaterialització i el rigor compositiu, amb geometries obliqües i trencades que els van apropar al [[desconstructivisme]], {{Sfn|Midant|2004|p=721}} amb influència de [[Peter Eisenman]].{{Sfn|Corredor-Matheos|2001|p=196-197}} Van ser autors de la [[Plaçaplaça dels Països Catalans]] (1981-1983), un espai situat davant de l'[[estació de Sants]], resolt amb un paviment de granit rosa sobre el qual se situen una sèrie d'elements metàl·lics de disseny més escultòric que arquitectònic, i que va resultar ser el paradigma de la «plaça dura» desenvolupada aquests anys en l'urbanisme barceloní, encara que en aquest cas justificat per la presència subterrània de l'estació.{{Sfn|Lacuesta|González|1999|p=116}} Altres obres seves van ser el [[Arts Santa Mònica|Centre d'Art Santa Mònica]] (1985-1989) i l'Hotel Hilton (1986-1992).

D'altra banda, van continuar la seva tasca de forma independent l'equip [[MBM arquitectes|Martorell-Bohigas-Mackay]], aquests anys amb la incorporació d'[[Albert Puigdomènech]]: edifici Palau Nou de la Rambla (1990- 1993, amb [[Carles Buxadé]] i [[Joan Margarit i Consarnau|Joan Margarit]]), ampliació i noves façanes d'[[El Corte Inglés]] de la [[Plaçaplaça de Catalunya (Barcelona)|plaça de Catalunya]] (1990-1994, amb Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña), façana de l'Hotel Claris (1991).{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=P28}} [[Federico Correa]] es va encarregar amb [[Javier Garrido Lagunilla]] de la reconversió de l'edifici [[Casa Serra (Barcelona)|Can Serra]] de [[Puig i Cadafalch]] en seu de la [[Diputació de Barcelona]] (1987), amb un nou edifici adossat amb façana de mur-cortina envidriat.{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=C14}} [[Lluís Nadal]] va continuar la seva tasca amb obres de volums simples, conjunts discrets i homogenis i tècniques i materials tradicionals: grup residencial Rio de Janeiro (1978-1981).{{Sfn|Gausa|Cervelló|Pla|2002|p=N25}} [[Josep Emili Donato]] va practicar un expressionisme purista basat en formes geomètriques: escola Eduard Fontserè (1978-1982, amb [[Uwe Geest]]), grup d'habitatges Baró de Viver (1985-1988), residència d'ancians Teixonera (1988-1992).{{Sfn|Corredor-Matheos|2001|p=198}}

Un element destacat va ser la [[Torre de Collserola|torre de telecomunicacions de Collserola]] (1989-1992), de [[Norman Robert Foster|Norman Foster]], situada al [[Tibidabo]]. De 288&nbsp; m d'altura, presenta un fust cilíndric de formigó sostingut per tres tirants postensats ancorats a la muntanya amb tres puntals col·locats a 120° u d'un altre; en la seva part central conté una estructura metàl·lica de forma triangular curvilínia, que alberga un mirador.{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=202}}

La [[Torre Agbar]] (2000-2005), obra de [[Jean Nouvel]], és un dels edificis més emblemàtics construïts en el nou mil·lenni, i ha canviat significativament el ''[[Silueta urbana|skyline]]'' barceloní.{{sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=35}} D'estil ''high-tech'', té 145&nbsp; m d'altura i forma de cilindre oval, inspirat segons l'autor en els campanars de la [[Temple Expiatori de la Sagrada Família|Sagrada Família]] de [[Gaudí]]. La façana té una doble pell de formigó i vidre, amb un conjunt de 4&nbsp; 000 dispositius [[LED]] de diversos colors que s'il·luminen a la nit, creant uns particulars efectes de policromia.{{Sfn|DDAA|2006|p=78}}

El principal impuls edilici d'aquests anys va ser la celebració del [[Fòrum de Barcelona 2004|Fòrum Universal de les Cultures de 2004]]. El recinte va ser projectat per [[Elías Torres]] i [[José Antonio Martínez Lapeña]], del que destaca una esplanada polivalent de 16&nbsp; ha culminat en un dels seus extrems per una gran placa fotovoltaica que es va convertir en un dels emblemes de l'esdeveniment.{{Sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=75}} La construcció principal va ser l'[[edifici Fòrum]] (2000-2004), de [[Jacques Herzog]] i [[Pierre de Meuron]] —actual seu del [[Museu de Ciències Naturals de Barcelona]]—, amb una planta triangular de perfil baix amb una distribució de diversos patis interiors que generen espais diàfans, i una façana d'aspecte rugós de color blau anyil, solcada per diverses franges de vidre.{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=72}} Al costat d'aquest edifici es va situar el Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (2000-2004), de [[Josep Lluís Mateo]], amb una estructura metàl·lica de traçat irregular i formes ondulants que oculta els elements sustentants, generant a l'interior uns grans espais diàfans de disposició flexible.{{Sfn|Pla|2007|p=202}} L'espai del recinte i les seves zones adjacents han estat posteriorment aprofitats per situar diversos parcs públics, com el parc Lineal de Garcia Fària, de [[Pere Joan Ravetllat]] i [[Carme Ribas]]; el parc dels Auditoris, d'[[Alejandro Zaera]]; i el parc de Diagonal Mar, d'[[Enric Miralles]] i [[Benedetta Tagliabue]].

Entre les construccions dels següents anys mereixen destacar-se: el [[Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona|Parc de Recerca Biomèdica]] (2006), de [[Manuel Brullet i Tenas|Manuel Brullet]] i [[Albert de Pineda i Álvarez|Albert de Pineda]], un edifici de forma troncocònica amb revestiment de lames de fusta;{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=47}} l'hotel [[Habitat Sky]] (2004-2007), de [[Dominique Perrault]], un gratacel de 120&nbsp; m d'altura compost per dos cossos verticals, un col·locat en volada sobre l'altre;<ref>{{ref-web|url=http://noticias.arq.com.mx/Detalles/9929.html#.VSQwJZO4TYg|títol=Arquitectura: 2001 a 2010: 2008: Hotel Habitat Sky: El cuarto edificio más alto de Barcelona (Dominique Perrault)|consulta=7 d'abril de 2015}}</ref> l'hotel [[W Barcelona]] —també conegut com a Hotel Vela— (2009), de [[Ricardo Bofill]], un edifici de 99&nbsp; m d'altura amb forma de vela de vaixell, amb façana de mur-cortina envidriat;<ref>{{ref-web|url=http://www.ricardobofill.es/ES/651/arquitectura/portfolio/w-hotel-barcelona-html|títol=W Hotel Barcelona|consulta=3 d'abril de 2015}}</ref> l'edifici de la seu de la [[Comissió del Mercat de les Telecomunicacions]] (2008-2010), d'[[Enric Batlle]] i [[Joan Roig i Duran|Joan Roig]], amb un perfil de planimetria longitudinal asimètrica i una doble façana de lames horitzontals que ofereix protecció solar;{{sfn|Miralles|Sierra|2012|p=124}} l'edifici Media-TIC (2010), d'[[Enric Ruiz-Geli]], té forma cúbica i està sustentat per unes jàsseres de ferro recobertes per un revestiment translúcid de plàstic de bombolles inflables, que permeten distingir l'estructura fluorescent de l'interior de l'edifici;<ref>{{ref-web|url= http://www.22barcelona.com/content/view/41/427/lang,es/|títol= Edificio Media-TIC|consulta= 5 de febrer de 2015}}</ref> la torre [[Diagonal ZeroZero]] de [[Telefónica]] (2008-2011), d'[[Enric Massip-Bosch]], de 110&nbsp; m d'altura i planta romboïdal, amb una façana de nervadura d'alumini blanc;<ref>{{ref-web|url= http://www.elconsorci.net/es/Proyectos_urbanos/5/1000/Torre_Telefonica_Diagonal_00/40|títol= Torre Telefónica Diagonal 00|consulta= 2 d'abril de 2015}}</ref> l'edifici Disseny Hub, seu del [[Museu del Disseny de Barcelona]] (2008-2013), de [[MBM arquitectes|Martorell-Bohigas-Mackay]], amb forma de [[paral·lelepípede]] avançat en volada i una façana de metall i vidre, mentre que l'edifici s'estructura en dos cossos, un de subterrani i un altre superior que dóna a la [[Plaçaplaça de les Glòries Catalanes]];<ref>{{ref-web|url=http://www.arquitecturabeta.com/2012/07/10/disseny-hub-barcelona-mbm-arquitectes/|títol=Disseny Hub Barcelona|consulta=3 d'abril de 2015}}</ref> i la [[Fira de Bellcaire]] o Encants Vells (2013), de [[Fermín Vázquez Huarte-Mendicoa]], una estructura en forma de marquesina que cobreix el mercat a l'aire lliure dels Encants, formada per diversos mòduls amb diferents inclinacions per reflectir la llum i el paisatge circumdant.<ref>{{ref-web|url= http://b720.com/en/proyecto/mercat_dels_encants_es|títol= Mercat dels Encants|consulta= 2 d'abril de 2015}}</ref>

Altres obres d'aquests anys són: el Centre Internacional de Medicina Avançada (2004), de [[Lluís Alonso]] i [[Sergi Balaguer]]; l'ampliació de [[CosmoCaixa Barcelona]] (2004), d'[[Esteve Terradas i Muntañola|Esteve]] i [[Robert Terradas i Muntañola|Robert Terradas]]; l'hotel Hilton Diagonal Mar (2005), d'[[Òscar Tusquets]]; el Col·legi Major Sant Jordi (2006), de [[Josep Lluís Mateo]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=171}} l'edifici departamental de la [[UPF]] (1996-2007), de [[Juan Navarro Baldeweg]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=65}} la Subcentral elèctrica del [[Districte 22@|22@]] (2007), de [[Víctor Rahola]] i [[Jorge Vidal]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=116}} l'edifici de Mediapro (2005-2008), de [[Carlos Ferrater]], [[Patrick Genard]] i [[Xavier Martí Galí]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=122}} l'edifici d'habitatges Illa del Mar (2008), d'[[Adolf Martínez]], [[Josep Lluís Martínez]], [[Jorge Muñoz]] i [[Enrique Albin]]; el [[Museu [[Can Framis]] (2007-2009), de [[Jordi Badia]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=120}} el conjunt de la [[Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat]] (2009), de [[David Chipperfield]] i [[Fermín Vázquez Huarte-Mendicoa]]; l'edifici Suites Avenue (2009), de [[Toyo Ito|Toyoo Itō]]; l'Institut de Microcirurgia Ocular (2009), de [[Josep Llinàs]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=166}} l'edifici Blau (2009), d'[[Antoni de Moragas i Spà|Antoni de Moragas]], [[Eva Mercader Oliver]] i [[Susanna Itarte Rubió]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=126}} el Banc de sang (2006-2010), de [[Joan Sabaté Picasó]], [[Àlex Cazurra Basté]] i [[Horacio Espeche Sotailo]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=128}} el Centre Cívic de Can Travi (2008-2010), de [[Sergi Serrat]], [[Ginés Egea]] i [[Cristina García (arquitecta)|Cristina García]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=108}} la seu de GAES (2008-2010), de [[Jorge Mestre]] i [[Iván Bercedo]]; la reconversió de la [[Plaçaplaça de toros de les Arenes]] en centre comercial (2005-2011), a càrrec de [[Richard Rogers]]; la seu de Bassat (2010-2011), d'[[Alexa Plasencia]], [[Antonio Buendía]] i [[Albert Arraut]];{{Sfn|Miralles|Sierra|2012|p=123}} i l'edifici Vodafone (2012), de [[Dominique Perrault]].<ref>{{ref-web|url= http://www.22barcelona.com/content/view/988/90/lang,es/|títol= Vodafone inaugura nueva sede en el distrito|consulta= 2 d'abril de 2015}}</ref>

L'urbanisme del nou mil·lenni ha reforçat l'estructura de reticle polinuclear impulsada des dels anys 1990, afavorint l'aparició de nous nuclis urbans com el [[Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou|Fòrum]], el [[Districte 22@|22@]] i [[La Sagrera]].{{sfn|Bahamón|Losantos|2007|p=34}} Actualment s'està remodelant la [[Plaçaplaça de les Glòries Catalanes]], un important eix viari on està previst el soterrament del trànsit automobilístic i la recuperació del terreny per a ús públic.<ref>{{ref-web|url=http://www.lavanguardia.com/vida/20120117/54244527336/barcelona-planea-ahora-un-gran-parque-en-la-plaza-glories-y-que-deje-de-ser-nudo-viario.html|títol=Barcelona planea ahora un gran parque en la plaza Glòries y que deje de ser nudo viario|editor=La Vanguardia|data=17 de gener de 2012|consulta=13 de setembre de 2013}}</ref>

Fitxer:Can Framis BCN.JPG|[[Museu [[Can Framis]] (2007-2009), de [[Jordi Badia]].

[[Fitxer:Premio Ayunt.JPG|miniatura|Placa al guanyador del [[Concurs anual d'edificis artístics]] de l'any 1903, edifici de [[La Caixa]] de la [[Plaçaplaça de Sant Jaume]], obra d'[[August Font i Carreras]].]]