Nominalisme: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
m Plantilles
Línia 3:
Amb això, els realistes seguien [[Plató]] i la seva doctrina de les idees arquetípiques. Per als nominalistes, suposar l'existència d'aquests universals significava limitar el pensament i el poder de [[Déu]]. Segons la seva doctrina, només tenien existència real els individus o les entitats particulars. Això plantejava un dilema teològic seriós, perquè, per al dogma cristià, Pare, Fill i Esperit Sant constitueixen una unitat indivisible. D'acord amb els nominalistes -argumentaven els seus opositors- caldria concebre el Pare, el Fill i l'Esperit Sant com a tres divinitats diferents. L'ortodòxia es va oposar vivament al nominalisme. D'altra banda, l'argumentació realista comentava que, si els universals no tenien existència real, tampoc no era possible imposar lleis generals als homes, i sobretot, la llei divina.
 
Filòsofs nominalistes van ser [[Roscelin de Compiègne]] (s. XI) i [[Guillem d'Occam]] (s. {{segle|XIV}}). [[Duns Escot|Joan Duns Escot]] (s. XIII), [[Guillem Champeaux]] (s. XI-XII) i [[Bernard de Chartres]] (s. XII), que van defensar l'antecedent del realisme. En termes molt generals, es pot dir que el [[pragmatisme]] i el [[positivisme]] lògic de la modernitat deriven del nominalisme medieval.
 
Hem d'afegir una postura intermèdia que és l'anomenat realisme moderat, en el qual es troba [[Tomàs d'Aquino]]: diferencia essència d'existència, i troba la primera en relació de [[potència]] amb la segona, de manera que els universals existeixen en l'intel·lecte per mitjà de l'abstracció, però adquireixen entitat real amb l'[[existència]], per mitjà d'una causa agent. Un universal és més que un Flatus Vocis, verbalitza la veritat que ha captat l'[[enteniment]] per un hàbit natural incoat.