Glacera de l'Inn: diferència entre les revisions

Format a partir de les glaceres de muntanya descendents del conjunt de l'estany de l'Inn, va omplir tota la vall de l'Inn a [[Engiadina|Engadine]] i al [[Tirol]] i va desbordar sobre l'altiplà d'Alta-Baviera formant un lòbul. Tenia tres difluències principals:

* pel Seefelder Sattel, reforça la glacera de l'Isar-Loisach per l'est, creant el [[Llac Starnberg|llac de Starnberg]];

Durant els seus més grans avenços al Mindel i al Riss, la glacera de l'Inn va empenyerempènyer les seves [[Morrena|morrenes]] frontals fins a Erding i Dorfen, o sigui a aproximadament 70 km de les primeres muntanyes. A part d'aquestes velles morrenes, queden molt poques altres traces d'aquella època perquè han estat modificades per la glaciació següent.

Durant les primeres fases del Würm (de 115.000 a 29.000 BP), les temperatures oscil·len però baixen lentament. El bosc deixa de mica en mica lloc a l'estepa, a continuació a la [[tundra]] però les glaceres no abandonen l'alta muntanya. Encara que la temperatura ja havia baixat de 5 °C, la vall de l'Inn és encara lliure de gel fins l'any 27.000 BP com mostren els descobriments de dents de mamuts, d'ossos d'óssos de les cavernes i de pòl·lens de pins i de verns.<ref name=":0">{{Ref-web|url=http://www.geologie.ac.at/gba_application/index.php/event/downloadFile/168|títol=Das Inngletschersystem während des Würm-Glazials, Arbeitstagung der geologischen Bundesanstalt,|consulta=|llengua=|editor=Achenkirch|data=2011|nom=J.M. Reitner|pàgina=79-88}}</ref> Aquest període marca tanmateix el començament del Würm superior (estadi isotòpic 2) que en és el període més fred. Les glaceres de l'estany de l'Inn llavors es van inflar molt ràpidament, en particular el de la [[Zillertal|vall de Ziller]]. Després de la seva arribada a la vall de l'Inn, bloqueja el pas de les aigües arribades de les valls laterals i provoca la formació d'una sèrie de llacs deguts a l'embassament de gel recognoscibles per dipòsits de tipus deltaics. Continuen a continuació la seva embranzida fins al moment de l'últim màxim glacial (26.500 a 21.000 BP). El clima és llavors particularment fred (10 a 12 °C menys que actualment) i sec (500 a 750 mm/any de precipitacions menys).<ref name=":0" /> La glacera arriba llavors a l'altiplà bavarès fins a Haag on diposita la seva morrena frontal. Com s'estén àmpliament sobre aquest altiplà, les seves aigües de fosa surten en diversos llocs i formen múltiples braços que divaguen a la plana formant un [[Sandur (geologia)|sandur]]. Es desenvolupa a partir de la cúpula de gel de l'Engadine sobre els pendents de la [[Piz Bernina|Bernina]]. Des d'allà, una part dels gel s'orienta igualment cap a Itàlia, en particular cap a la [[glacera de l'Adige]] pel [[Reschenpass|coll de Resia]]. A [[Samedan]], la capa de gel passa l'altitud de 3.000 m, és de 2.500 m al coll de Resia i de 1.600 m a [[Kufstein]];<ref>{{Ref-web|url=https://map.geo.admin.ch/?selectedNode=node_ch.swisstopo.geologie-eiszeit-lgm-raster1&Y=659850&X=190100&zoom=0&bgLayer=ch.swisstopo.pixelkarte-farbe&layers=ch.swisstopo.geologie-eiszeit-lgm-raster&layers_opacity=1&layers_visibility=true&time_current=latest&lang=fr|consulta=2021-01-03|títol=Carte du dernier maximum glaciaire|llengua=|editor=map.geo.admin.ch|data=}}</ref> a [[Rosenheim]], a l'altre extrem del seu recorregut, arriba a encara els 900 metres. Al nivell de Kramsach, la vall és saturada a 400 m de profunditat.<ref name=":0" /> Per recórrer els 300 km de la seva vall, el gel ha necessitat prop de 3.000 anys.

La desglaciació és a continuació molt ràpida i es produeix sense problemes: l'any 19.000 BP, la glacera s'havia retirat als Alps centrals, deixant darrere d'ell el llac de Rosenheim i el de la vall de l'Inn. Una primera recurrència d'amplitud molt limitada no es produeix fins a 15.900 – 15.400 BP i porta el nom d'estadi de Gschnitz, del nom del lloc on la morrena corresponent ha estat estudiada (la glacera de Gschnitz es troba en una vall lateral i fa llavors una quinzena de quilòmetres de llarg). És deguda a l'esdeveniment d'Heinrich H1. Aleshores, les temperatures estivals són de nou a la baixa, uns 10 °C i el límit de les neus permanents baixa 700 metres (o sigui aproximadament de 1.800 – 2.100 m). La vall central de l'Inn és llavors una tundra arbustiva. És un període sec amb només del 33 al 50 % de les precipitacions actuals.<ref name=":0" /><ref>{{Ref-web|url=http://www.uibk.ac.at/geographie/personal/kerschner/palaeoclimate.pdf|títol=Paleoclimate from glaciers : examples from the alpine lateglacial|consulta=|llengua=|editor=|data=|nom=|coautors=Hanns Kerchner, Hanns Kerschner, Susan Ivy-Ochs}}</ref>