Félicien David: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Pàgina nova, amb el contingut: «'''David, Felicià Cesar' Comp. francès, n. a Cadenet el 13 d’abril de 1810 i m. a Saint-Germain-en-Laye el 13 d’agost de 1876. Des de la infància manifest...». |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
{{MEI}}
'''Félicien-César David''' ([[Cadenet]], [[13 d’abril]] de [[1810]] - [[Saint-Germain-en-Laye]], [[13 d’agost]] de [[1876]]) fou un compositor francès.
Comp. francès, n. a Cadenet el 13 d’abril de 1810 i m. a Saint-Germain-en-Laye el 13 d’agost de 1876. Des de la infància manifestà excepcionals dots per la música, i havent-se quedat orfe als 5 anys entrà com a nen de cor en l’església del Salvador a Aix de Provença. Quan perdé la veu, el capitól d’aquesta església l’envià al col•legi de jesuites d’Aix, i després d’haver estat segon director del teatre d’aquesta població, el 1929 fou nomenat mestre de capella del referit temple, anant-se el 1830 a París, Conservatori en el qual estudià, tenint com a mestres a Fetis i en Benoist. Després d’un any d’estudis incomplets i precipitats, sortí del Conservatori, i el seu generós esperit i entusiasta, al mateix temps que la misèria en què vivia, l’impulsaren a abraçar el sansimonisme tant esponerosa aleshores, i en la seva qualitat de comp. creà la litúrgia de la nova religió i composà nombrosos cors. El 1833, en ser dissolta l’associació, abandonà París amb un grup de coreligionaris per anar a Egipte a predicar aquelles doctrines. El 1835 retornà a França, pletòric d’impressions, i s’establí a Igny, poble dels environs de París, publicant primer una col•lecció de melodies orientals per a piano, dues simfonies i algunes obres de música de cambra (Les quatre saisons, 24 quintets per a instruments de corda i dos nonets per a instruments d’aire) que, a causa del seu retraïment i retir complet, passaren inadvertits, fins que el 1844 amb llur oda simfonica Le desert va atreus-se l’atenció del públic i de la premsa.▼
▲
L’encertada adaptació dels motius orientals, la novetat dels ritmes i l’exuberància de la instrumentació feren que aquesta obra fos considerada com una nova i afortunada tendència en la característica musical, digna de parangonar-se encara amb les millors produccions de Berlioz, el publica un encomiàstic article saludant en David com un vertader mestre. Encoratjat, David amb l’èxit de la seva obra i l’exemple de Berlioz mateix, emprengué el 1845 una tournée per l’estranger, interpretant amb èxit en diverses capitals les pròpies produccions; després escriví repetits assajos per a cor i orquestra (Oratorium Moisès, 1846; Simfonia coral Columbus, 1847; Misterium Eden, 1848) que no varen obtenir ni de lluny l’èxit del Desert, i encara les seves ermoses operes La perle du Brésil (1851), Herculanum (1859), Lalla Roukh (1862), i Le Sapier (1865) assoliren, malgrat els aplaudiments, un curt nombre de representacions. Fou llorejat el 1869 per l’Acadèmia francesa amb el premi oficial de 20.000.-francs, i nomenat, a la mort de Berlioz, bibliotecari del Conservatori i membre de l’Institut. L’única obra que li va sobreviure més anys fou El Desert, i encara per un element pintoresc i exòtic, doncs el públic de les primeries del segle XX, coneixedors de les robustes concepcions dels clàssics i d’alguns coetanis de David i de més cap aquí, com Wagner, Berlioz i Cèsar Franck, no pot interessar-se gaire per una música que, malgrat tenir mèrit, peca de dèbil i poc amanida. N’obsta’n això, seria injust regatejar a David condicions d’originalitat i una real influencia en músics què, valen-ne més que ell, no han desaprofitat seguir llurs petjades, com ho demostra Cèsar Franck en la seva Ruth, Bizet en Djamileth i Reyer en La Statue.
==Referències==
* http://www.nndb.com/people/092/000096801
{{ORDENA:David, Felicien-Cesar}}
[[Categoria:Compositors francesos]]
| |||