|
'''Juba I''' ({{polytonic|Ἰόβας}}) fou rei de [[Numídia]] fill de [[Hiempsal II]].
Pràcticament no és esmentat durant la vida del seu pare, encara que apareix en un discurs de [[Ciceró]] el [[63 aC]]. El [[62 aC]] era a Roma, segurament com a delegat del seu pare per obtenir suport per la seva causa contra un númida anomenat Masinta (Masintha) i durant la seva estada va tenir un violent altercat amb [[Juli Cèsar]] que llavors era pretor.
A la mort de Hiempsal (vers [[60 aC]]), Juba fou proclamat rei, i va governar tant sobre Numídia com sobre diverses tribus de [[gètuls]] del interior. En esclatar la guerra entre Cèsar i Pompeu ([[49 aC]]), Juba va agafar el partit del segon tant per llaços d'amistat hereditaris amb Pompeu com per la disputa que havia tingut amb Cèsar, i per l'hostilitat personal contra [[Curió]], que era [[tribú de la plebs]] l'any [[50 aC]] i havia proposat reduir el regne de Numídia a província romana.
Quan Curió va desembarcar a Àfrica amb només dos legions ([[49 aC]]) el general pompeià [[Publi Atti Var]] va aconseguir el suport del rei, però quan aquest va arribar, Var ja havia estat derrotat i estava assetjat a [[Útica]]; a l'arribada del rei, Curió es va retirar a una posició fortificada prop de la costa anomenada Castra Cornèlia; Juba va fer córrer el rumor que tornava a l'interior i deixava una força a la vora d'Útica dirigida per Saburra i quan Curió va atacar a l'avantguarda númida prop del riu [[Bagrades]], es va trobar rodejat per tot l'exèrcit númida i fou aniquilat, i el mateix Curió va morir. Els que es van poder escapar es van rendir a Var a Útica, i quan Juba va arribar els va fer matar, tot i l'oposició del general romà. El senat va recompensar a Juba amb el títol de rei i diversos honors mentre Cèsar i els seus el declaraven enemic públic.
Va romandre en possessió del regne sense oposició fins al [[46 aC]] quan Cèsar va anar a Àfrica. Juba va avançar per donar suport a l'exèrcit pompeià manat per [[Escipió]] i [[Cató d'Útica]], però de camí va rebre notícies que el seu regne era envaït per [[Boccus II]] rei de [[Regne de Mauritània|Mauritània]] i el general [[Publi Sitti]] i que ja havien ocupat Cirta. Llavors va tornar enrere però enviant trenta elefants a Escipió. De les seves operacions contra Sitti i Boccus no se'n coneix cap detall, però al cap de poc temps Escipió el va cridar urgentment i va deixar al seu general Saburra per continuar la guerra contra Sitti i se'n va anar a ajudar als pompeians a la zona d'Útica, amb tres legions 'infanteria númida, 800 cavallers i 30 elefants i nombrosos [[Tropes auxiliars romanes|auxiliars]]. Quan va arribar fou derrotat pels romans en una batalla per tropes romanes inferiors en nombre. Juba i [[Tit Labiè (tribú)|Labiè]], general pompeià, van aconseguir evitar caure en mans de l'enemic.
Juba es mostrà arrogant amb els generals romans pompeians, fins i tot amb Escipió. Els gètuls desertaven el seu camp en gran nombre atrets per Cèsar que era presentat per la propaganda com successor de Gai Mari, el nom del qual encara provocava adhesions entre els gètuls.
A la batalla final a [[Thapsus]] els elefants númides foren posats en fuita i els númides ja no van oferir resistència i el seu camp fou ocupat pels romans sense lluita. Juba va fugir del camp de batalla cap a la fortalesa de [[Zama]] on eren les seves dones i fills, i els seus tresors i magatzems militars, però els habitants ja coneixien la victòria de Cèsar i li van tancar les portes. També llavors va conèixer la derrota del seu lloctinent Saburra a mans de Publi Sitti i que Cató s'havia suïcidat a [[Útica]], i ja desesperat es va suïcidar junt amb el general romà [[Marc Petrei]] que l'havia acompanyat en la fugida (46 aC). El seu regne fou declarat província romana (excepte una part que va passar a [[Boccus II]]).
{{Autoritat}}
| 