Deute exterior: diferència entre les revisions

S'arriba llavors a una situació, que metafòricament explicava l'analista [[Ignacio Ramonet]], en la qual els països del [[Tercer Món]] inverteixen més diners a retornar els interessos d'aquest deute que en el seu propi desenvolupament:<ref name="cita">[[Ignacio Ramonet|Ramonet, Ignacio]], Revista Consumer, [[Juliol]]-[[Agost]] de [[2001]]</ref> {{cita|Vostè per comprar un pis, demana un crèdit de 10  milions amb un interès al 5%, però als tres mesos el banc li puja l'interès al 8% i un no pot queixar-se. Als 6 mesos, es puja al 20%, amb el que el préstec que va demanar podria haver-ho pagat però amb aquest ja no pot (...) Això és el que ha passat amb el deute extern. (...) Ara [els països pobres] estan obligats a exportar per a aconseguir divises amb les quals pagar els interessos del seu deute exterior. D'aquesta forma, el país està bolcat al comerç exterior i això li impedeix ocupar-se del seu mercat interior.}}

Segons la [[Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern]], en [[1970]] el deute era de 68.000  milions de dòlars. En una dècada, el deute va créixer fins a 577.000  milions de dòlars, que encara era assumible si s'haguessin mantingut els termes en els quals va ser contractat.

Als anys vuitanta, recordats com la '''[[dècada perduda]]''' per al desenvolupament, el deute es va convertir en impagable i va aconseguir tals proporcions que va passar a ser un dels principals obstacles per al progrés. En aquesta dècada, els països en desenvolupament van pagar una factura de l'ordre de 1.300.000  milions de dòlars (un milió de milions tres-cents mil milions de dòlars) en concepte de pagament del servei del deute.