Ramon Ferran i Pagès: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m estandarditzant codi encapçalaments i llistes |
|||
Línia 84:
A partir de l'any 1964 comença un període, fins a principis dels anys 70, en què Ramon realitza una intensa activitat per donar a conèixer la seva obra, tant individualment com col·lectivament. També és el moment en què obté alguns dels reconeixements estatals i internacionals més importants de la seva trajectòria. Amb tot, el primer pas que va donar no va ser del tot encoratjador. L'any 1963, animat pel seu amic Fernando Gimeno —que, recordem, va introduir-lo dins de l'equip d'escultors de la Fàbrica de la Moneda y Timbre— i amb una carta de recomanació, va anar a Madrid a veure a Luis González Robles, comissari d'exposicions de la Dirección General de Bellas Artes —entre els responsables de les arts plàstiques del règim franquista entre els anys 50 i 70, ell va ser la figura més rellevant i influent en la concepció i aplicació de la política de l'estat respecte a l'art d'avantguarda—. La visita, però, no va anar com calia esperar. González Robles, després de veure amb atenció el conjunt de gravats que Ramon havia dut per ensenyar-li, va etzibar-li que allò no era gravat, que si volia veure gravat de debò anés al Museo del Prado i es passegés per les sales on estaven exposats els gravats de Goya. Evidentment, aquesta no era pas la resposta que Ramon s'esperava, el sotrac va ser contundent. Però l'efecte que va provocar-li va ser del tot contrari al que, de ben segur, ens provocaria a la gran majoria. En lloc d'enfonsar-lo i de fer-lo desistir en el camí triat, les paraules de González Robles només van fer que es reafirmés encara més en la línia que havia encetat en el seu treball.
De fet no s'equivocava, a partir de l'any següent van arribar els primers premis i reconeixements de prestigi. Tot i que el 1962 ja havia rebut el premi Diputación de Vizcaya en l'Exposición Nacional de Bellas Artes, el gruix més important de guardons vindran a partir del 1964. Aquell any, doncs, i en el marc del XIII Salón Nacional de Grabado de Madrid va rebre la Medalla d'Or i el Premi Especial “Castro Gil”; a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid va rebre la Primera Medalla de gravat. Aquests primers premis van donar lloc a la paradoxa que fos el mateix González Robles que el convidés a participar en la VIII Biennal de Sao Paulo al Brasil —en va ser finalista— i a la Biennal de gravat de Lieja a Bèlgica. El 1966 també va participar en la Biennal d'Alexandria i en la The sth. International Biennal Exhibition of Print Tokyo, i serà seleccionat per participar en l'exposició itinerant Arte Actual Español que serà exhibida a Johanesburg, Beirut i Damasc. En el mateix any, també rebrà la medalla d'or de l'Agrupación Nacional de Artistas Grabadores, en el marc de l'Exposición Nacional de Bellas Artes. El 1965 realitzà dues exposicions individuals fora de les fronteres de l'estat, una a la galeria Studio de Vancouver (Canadà) i l'altra a la galeria Klotz de Sttugart (Alemanya). El 1967 va exposar per primer cop individualment a Madrid, a la sala Santa Catalina, de l'Ateneo de la capital espanyola i el 1970, conjuntament amb dos artistes tarragonins, [[Pascual Fort|Pasqual Fort]] i [[Mariano Rubio Martínez|Mariano Rubio]], exposa a la Galeria Bernier a París. En el marc d'altres exposicions col·lectives i biennals els seus gravats seran exhibits en moltes ciutat de fora de les nostres fronteres, Lubjana, Pècia, Florència, Mèxic DF, Bologna, Parma, Nova York, Milà, Tokio, Saporo, Buenos Aires, Barcelona, Madrid... La llista de la seva participació en biennals internacionals, exposicions i premis és llarga, només cal donar un cop d'ull al seu currículum per captar la intensa activitat que va tenir durant aquests anys com a gravador. També com a medallista la seva obra serà àmpliament difosa. Medalles seves seran exposades a París, Arezzo,—Mostra Nazionale della Medàglia Contemporànea— Atenes, Roma, Madrid, Colònia...
Aquesta intensa difusió de la seva obra no passarà desapercebuda per la crítica especialitzada. En general, el seu treball és molt ben rebut per la crítica internacional, i fins i tot per la de Madrid, no tant la de Barcelona, on la seva obra no tindrà massa acollida i on, fins i tot, és pràcticament ignorada. Un dels trets que més destaca la crítica és la seva experimentació amb nous materials que fa que alguns qualifiquin els seus gravats com antigrabados de tècnica sorprendente que fugen de l'ortodòxia de l'estampació. Això fa que se'ls faci difícil encasellar-lo: "Ramón Ferrán, que comenzó siendo un grabador original, se aventura ahora por senderos que abocarán a un nuevo arte en todo caso, pero que lo alejan del grabado puro". Altres crítics, com és el cas de Venancio Sánchez Marín, en destaquen l'empremta que ha deixat la seva faceta d'escultor en els seus gravats. En aquest sentit, es valora com en els seus gravats, els jocs amb els relleus prenen protagonisme als efectes dels clarobscurs, propi dels gravadors més ortodoxos. Un fet que s'atribueix a una disposició conceptual, més que no pas a una imposició tècnica, clara influència de la seva vessant com escultor.
| |||