Bramante: diferència entre les revisions

'''Donato d'Angelo Bramante''', conegut simplement per '''Bramante''' ([[Urbino]], [[1444]] - [[Roma]], [[11 de abril]]<ref>[http://www.oxfordartonline.com/groveart/view/10.1093/gao/9781884446054.001.0001/oao-9781884446054-e-7000010847 oxfordartonline.com]</ref> de [[1514]]), fou un [[arquitecte]] del [[Renaixement]], va tenir una formació quatrecentista, però la seva plenitud artística li arribà alen el {{segle|XVI|s}}.<ref name=RBA>{{ref-llibre|títol=Diccionario de Arte I|lloc=Barcelona|editorial=Spes Editorial SL (RBA)|any=2003|isbn=84-8332-390-7|pàgina=p.71|consulta=23 de novembre de 2014}}</ref>

{{Cita|''L'art de Bramante és clar, sobri i bell''.}}De ben segur que aquest judici haguéshauria estat per a Bramante el major reconeixement més gran per tota la seva obra. En efecte, aquesta opinió és ni més ni menys que de [[Miquel Àngel]], el qual l'expressà l'any [[1555]], quaranta anys després de la mort de Bramante.

Es diu que Bramante des que era un ''noiet'' mostrà aptitud particular per la pintura. A penes era un jovencell quan deixà la seva terra nadiua per a traslladar-se a la veïna ciutat d'Urbino. En aquesta època aquesta ciutat era un dels majors centres artístics d'Itàlia. En efecte, convidat pel duc [[Frederic III Montefeltro]], que volia formar en la ciutat una cort fastuosa, en aquell temps treballen en Urbino alguns dels millors artistes de l'època. Pel jove Bramante, decidí emprendre la carrera artística, no s'hi podia donar un ambient més favorable. A Urbino, Donato Bramante tingué la sort de contartenir com a mestres a dos artistes de gran vàlua: el pintor [[Piero della Francesca]] i l'arquitecte [[Luciano Laurana]].

Les ensenyances dels dos ''grans'' resultaren fonamentals pel jove. Les seves proves com a pintor foren apreciades pel mateix Frederic III Montefeltro, el qual li encarregà algunes pintures pel seu PalaPalau Ducal. Però la pintura no és l'únic art al quequal es dedicà el jove Bramante. La seva altra passió fou l'arquitectura.

L'any [[1476]], a l'edat de trenta-dos anys, Bramante abandonà Urbino. Decidí viatjar per conèixer de a prop les obres dels majors innovadors de l'art italià. La primera etapa fou [[Màntua]], on aprecià les obres de [[Mantegna]]. Però no oblidà les grans obres d'arquitectura. Es traslladà a [[Florència]], admirant la [[cúpula de Santa Maria del Fiore]], l'obra mestra de [[Brunelleschi]], i els admirables treballs de [[Leone Battista Alberti]].

Ludovico il Moro no deixà que se li escapés un artista de tant talent. El rebé en la seva cort i li oferí un sou mensual de 5ducats5 ducats –(força superior al que rebien els altres arquitectes que treballaven en la Cort)–. A Bramante, que fins llavors havia viscut en la misèria, l'entusiasmà poder disposar de tant diner. Però s'ho mereixia. En els anys que va estar al servei del duc de Milà treballà en moltes obres arquitectòniques. La que li'n donà major fama fou l'Església de [[Santa Maria delle Grazie]], precisament a Milà. La majestuosa cúpula que s'alça sobre la part de l'absis de l'església és considerada com una de les més belles construccions arquitectòniques de l'època.

L'any [[1499]], poc abans de la caiguda de Ludovico il Moro, Bramante decideix traslladar-se a Roma. L'elecció de destí no s'havia fet a l'atzar. Acudia a Roma amb determinat propòsit d'estudiar els monuments antics, les seves proporcions i la tècnica amb la quequè s'havien construït. Estava fermament convençut que només inspirant-se en les antigues obres gregues i romanes resultaria possible renovar realment l'arquitectura italiana; o sia donar-li simultàniament senzillesa i harmonia, dues característiques que encara li mancaven.

A Roma, Bramante s'entregà a l'execució d'obres importants. A la ciutat eterna la seva primera obra és fruit de l'encàrrec dels [[Reis Catòlics]], qui per a commemorar la Presa de Granada ([[1492]]) decideixen aixecar una església en honor a [[Sant Pere]]. En el lloc en què es creu que va ser martiritzat es va construir l'any [[1502]] el [[Templet de San Pietro in Montorio]]. Aquesta obra hauria de convertir-lo en el verdader innovador de l'arquitectura italiana. L'edifici és considerat com una obra admirable per la tècnica de la construcció i la perfecció de les proporcions. L'estudi de les antigues obres clàssiques començava a donar els seus fruits.

Les escasses notícies que es refereixen a la vida privada d'aquest gran artista del [[Renaixement]] en el presenten com un home alegre, amant de la bona taula i de la companyia. A Roma se'l veia sovint en banquets envoltat d'amics. I com que també tenia una bona vena poètica (''es trobaren 23 sonets seus''), solia entretenir-los improvisant poesies alegres que acompanyava amb els acords d'una [[lira (instrument musical)|lira]].