Liberalisme: diferència entre les revisions

El '''liberalisme''' és un grup d'[[ideologia política|ideologies polítiques]], socials i [[religió|religioses]] que afirma la [[Llibertat individual|llibertat]] de la persona i la supremacia de la iniciativa individual per sobre de la col·lectiva. Això implica que les [[estructures de govern]] redueixin la seva intervenció al mínim necessari per a garantir la convivència, seguint la filosofia del ''[[laissez faire|laissez faire, laissez passer]]'' (del francès per a: «deixar fer, deixar passar»).<ref>{{GEC|0233670|liberalisme}}</ref>

* L'establiment d'un [[Estat de Dret|estat de dret]], on totes les persones siguin iguals davant la llei, sense privilegis ni distincions, en acatament amb un mateix marc mínim de lleis que resguardi les llibertats de les persones.

El triomf relatiu en la conquesta del poder polític marca l'inici de l'aplicació sistemàtica de la [[Weltanschaung|visió del món]] liberal a la resta dels àmbits socials. El moviment estaca la seva teoria econòmica liberal, iniciada per [[Adam Smith]] a la seva obra ''[[La riquesa de les nacions]]''1776,<ref>Adam Smith, ''Indagació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions'', Edicions 62, (Clàssics del pensament modern), 1991, 2 volums, 374 i 479 pàgines, traducció catalana de Jordi Civís i Pol, {{ISBN|84-297-3258-6}}</ref> continuada per [[David Ricardo]] i [[John Stuart Mill]], l'obra més important del qual és ''[[Sobre la Llibertat]]'', i finalment completada per la [[teoria general de l'equilibri]] de [[Léon Walras]].

Tot i que el problema de fons és aquest, l'escenari de la ruptura definitiva fou molt més superficial. El [[1936]] [[John Maynard Keynes]] publicà la seva ''opera magna'': la ''[[Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner]]'', en la qual defensa la intervenció activa de l'Estatestat en l'economia per tal de garantir l'estabilitat de la [[demanda agregada]], i amb això l'ocupació i el creixement econòmic.

L'escola americana, representant dels progressistes, va començar a defensar la intervenció de l'[[Estat sobirà|estat]] en matèria [[Macroeconomia|macroeconòmica]], en promoció de la mobilitat social, control dels [[oligopoli]]s que la creixent automatització i producció en massa fomentava, etc. Per contra, l'escola austríaca culpabilitza de tots els trastorns macroeconòmics a l'Estatestat, veu amb bons ulls les desigualtats socials i considera els oligopolis com a símbol de l'èxit en la gestió. Alguns sectors, fins i tot critiquen el liberalisme polític perquè segons ells duria als més febles a instaurar un govern socialista totalitari.

Deixant de banda l'ús abusiu de la paraula, calPer definir els fonaments dels corrents de pensament liberals, enaquestos començares perpoden l'escissiódividir en dues famílies, basades en dues concepcions diferents de l'home i la societat.

Aquesta família es pot considerar actualment com a la més genuïna representació del liberalisme, ja que duu fins a l'extrem els seus postulats bàsics. A conseqüència de l'[[EficiènciaÒptim de Pareto|explicació de Pareto]] de la satisfacció, el [[liberalisme paretià]] considera a l'individu finalitat en si mateixa, ignorant qualsevol consideració social. L'individu és la base de tot, i la mesura de totes les coses. Però cal dir que els liberals paretians no escatimen a la incoherència de recórrer a arguments socials i als [[Agregats macroeconòmics|indicadors macroeconòmics]] que tant critiquen a la teoria, per qüestions purament [[Retòrica|retòriques]], cosa que pot arribar a confondre a l'hora de classificar ideològicament a aquesta persona.

* L''''anarcocapitalisme''' veu en l'[[Estatestat]] una amenaça permanent per a l'individu, i per tant advoca per la seva destrucció. Com a defensa de la seva propietat i integritat, cada individu s'haurà d'espavilar, ja sigui armant-se, ja sigui pagant a "empreses de seguretat privada". Segons els anarcocapitalistes, aquesta "llei de la selva" és l'[[ordre natural]] de les coses. Molts teòrics consideren l'anarcocapitalisme com el vessant no-[[estatista]] del liberalisme autoritari (i per tant, part d'aquesta ideologia).

* El '''liberalisme autoritari''' considera l'[[Estat]] com a un mal necessari per a garantir un ordre liberal, és a dir, el règim de propietat privada, l'espai de seguretat, etc. Però en cap moment ha de sortir d'aquests àmbits, i per tant cal restringir fortament les llibertats polítiques d'aquells que defensen un major intervencionisme. Els més moderats es limiten a prohibir constitucionalment la política social del govern, mentre que els més radicals defensen l'abolició del [[Democràcia|règim democràtic]] i la instauració d'una [[dictadura]] liberal i un [[estat policíac]].

* L''''autodeterminisme''' i la '''poliarquia''' són, segurament, els més flexibles dels sistemes paretians, i per tant els més propers a l'esperit del liberalisme clàssic ([[Antecedents de la Primera Guerra Mundial|pre-Guerres Mundials]]). De fet, l'origen d'aquestaaqusta ideologia parteix de la teoria del [[Contractecontracte Socialsocial]] de [[Jean-Jacques Rousseau|Rousseau]], segons la qual la [[sobirania]] emana de l'individu, i que aquest la delega mitjançant un pacte amb la resta de la societat. Amb aquest pacte, un determinat col·lectiu s'identifica com a [[Subjectesubjecte Constituent]]constituent, i crea la seva pròpia forma de govern. Seguint aquesta filosofia, ja que l'individu n'és el propietari de la seva sobirania, qualsevol grup d'individus es podria posar d'acord i constituir-se com a [[Subjectesubjecte Polític]]polític, amb la seva forma de govern particular.

: Les diferències entre aquests dos corrents de pensament interns és que, mentre l'[[autodeterminisme]] defensa la territorialitat de la llei ([[estatisme]]), la [[poliarquia]] manté que la llei bàsicament s'aplica a les persones i les seves propietats, i que, per tant, no ha de desenvolupar-se necessàriament dins un àmbit territorial determinat. Això fa de la [[Poliarquiapoliarquia]] un corrent mesmés [[Anarquia|anarquitzant]], i a l'hora més tolerant cap a les formes [[Totalitarisme|totalitàries]] de govern, ja que per fugir d'elles no és necessària l'emigració.

Si hem de ser estrictes, noNo existeix la família ideològica benthamiana estrictament, ja que aquesta no és més que el vessant liberal d'una de més gran: la [[Col·lectivisme|col·lectivista]]., Peròperò emmarcada dins el grup liberal pren plena autonomia i un caràcter genuïnament propi.

A l'hora de cercar diferències entre pensadors, el fet d'acceptar l'existència d'una satisfacció social fa de la família benthamiana un corrent fortament [[Pragmatisme|pragmàtic]], adaptant-se en cada moment a unes condicions històriques i socials determinades, cosa que dificulta una classificació taxonòmica de les ideologies que la formen. Bàsicament en trobem dos: el [[social-liberalismesocioliberalisme]] ''de [[dreta|dretes]]'' i el ''d'[[esquerra (política)|esquerres]]''.{{Cal citació|data=gener de 2021}}

* El '''social-liberalismesocioliberalisme de dretes''' és la ideologia menys intervencionista d'aquesta família, ja que considera que, excepte causes de força major (catàstrofes, malalties, etc.), l'individu forja el seu destí amb la seva pròpia actitud. Per tant, només aspira a garantir la total igualtat de partida, donant per suposat que la posterior actitud de l'individu anirà assumint, de forma responsable i coherent, els sacrificis i beneficis entre els quals, al llarg de la seva vida, haurà d'elegir.

* El '''social-liberalismesocioliberalisme d'esquerres''' dubta de la coherència i la responsabilitat de l'individu, assumint que una persona al llarg de la seva vida pot canviar de preferències, i pot cometre greus errors. Per tant, tendeix a donar una segona oportunitat a les persones que al llarg de la seva vida cauen en desgràcia, oferint un sistema de [[beneficència]] més o menys elaborat (que en alguns casos inclou la [[renda bàsica]]), així com nombroses possibilitats de [[reciclatge professional]], a més dels drets bàsics oferts pel social-liberalismesocioliberalisme ''de dretes''.

:També destaca el fet que, en alguns casos, unes determinades estructures socials prenguin especial força per damunt de la voluntat de l'individu, i que, per tant, fomentarien l'aparició de desigualtats i altres injustícies socials. Aquestes estructures, que s'identifiquen generalment amb grans [[empreses]] o grans [[sindicat]]s, haurien de ser controlades per l'Estat, qui s'encarregaria de mesures d'arbitratge i de defensa dels ciutadans davant d'elles.

El [[liberalisme econòmic]] és un moviment polític ideat al segle XVIII per Adam Smith, segons el qual no s'ha d'intervenir econòmicament en la [[macroeconomia]], ja que, segons els seus seguidors, aquesta s'autoregula. Així, en principi l'Estatestat no hauria de voler modificar cap mena d'oferta (per exemple, a favor de productes locals, més ecològics, més socials, etc.) ni de la demanda (per exemple, l'aplicació de bonus o de malusimpostos a certs productes, per a afavorir-ne o no el seu consum). Són partidaris de pocs impostos, en especial els progressius (i en especial, els que tenen a veure amb voler disminuir les desigualtats, per exemple el de la renda) i d'un sistema d'impostos senzill, sense casos adaptats a cada situació. S'associa amb el que popularment s'anomena [[Dreta (política)|política «de dretes»]].

Implica permetre i de vegades afavorir l'[[abús de posició dominant]] de les entitats econòmiques, que és la influència a l'estructura d'un mercat per part d'una empresa o organització poderosa. Per a François Perroux, la [[dominació (sociologia)|dominació]] caracteritza la situació a la qual una entitat econòmica determinada mobilitza al seu profit elements per mitjà dels quals, asimètricament, pot influenciar de manera intensa i sostinguda al llarg del temps als altres actors que participen en el mateix mercat, incloent els ciutadans. Relaciona les diferents formes de domini i desarticulació de les entitats financeres amb la desatenció ciutadana per part de l'Estatestat i amb la manca d'autonomia ciutadana per a poder-se desenvolupar amb [[llibertat]] social i personal.<ref>François Perroux, ''Les espaces économiques'', Librairie Droz, [[1968]]. {{fr}}</ref><ref>Francesc Roca, ''El pensament econòmic català'', volum 2, edicions [[Universitat de Barcelona]], [[1994]]. {{ISBN|9788447514137}} {{ca}}</ref><ref name="Svenka">Svenka Arensburg Castelli, ''Psicologia del conflicte'', Editorial UOC, [[2006]]. {{ISBN|9788497885096}} {{ca}}</ref>

El liberalisme dintre de l'àmbit de la religió està lligat generalment a les esglésiesEsglésies del [[protestantisme]] (principalment l'[[Anglicanisme|anglo-saxó]]) contràries als dogmes i que afirmen la llibertat del creient en qüestions de fe. Aquesta afirmació de la llibertat i dignitat personal ha portat a membres d'aquestes esglésiesEsglésies a ser capdavanters en temes socials com ara el dret de vot, la igualtat racial i de gènere, l'ordenació de les dones, l'acceptació del matrimoni homosexual i altres qüestions de tipus social i moral. Són esglésies liberals els [[quàquers]], els [[Unitarisme|unitaris]] i els [[Església Universalista|universalistes]], així com algunes branques dels [[Anglicanisme|anglicans]], [[Metodisme|metodistes]] i dels [[Església baptista|baptistes]], entre d'altres.

El liberalisme social és l'aplicació dels principis liberals a la vida política dels individus, com per exemple la no intromissió de l'Estatqualsevol col·lectiu o dels col·lectiusindividu al comportament privat dels ciutadans i a les seves relacions socials, existint plena llibertat d'expressió i religiosa, així com els diferents tipus de relacions socials consentides, morals, etc. Aquesta negativa permetria (sempre que sigui sotmesa a aprovació per elecció popular fent servir figures com referèndums o consultes públiques, ja que dintre del liberalisme sempre preval l'estat de dret i en un estat democràtic s'enduu a la seva màxima expressió amb la figura del [[sufragi]]) la legalització del consum de drogues, la llibertat de pas, la no regulació del [[matrimoni]] per part de l'Estatestat (és a dir, aquest es reduiriareduint-se a un contracte privat com un altre qualsevol, podent ser, per tant, contractat per qualsevol tipus de parella), la liberalització de l'[[ensenyament]], etc. Sens dubte, al liberalisme hi ha multitud de corrents que defensen amb més gran o menor intensitat diferents propostes.

Nombrosos autors marxistes i postmarxistes sostenen que el liberalisme, més enllà de l'autoproclamació i autocelebració com a campió de les llibertats, ha de ser jutjat pel que ha suposat realment al llarg de la història, i han assenyalat que constitueix una tradició i una ideologia dedicada a la defensa d'un seguit de llibertats per a una minoria de la humanitat, una 'llibertat per al poble de senyors' excloent tots aquells considerats com a aliens a aquesta minoria, única posseïdora dels drets civils i polítics,<ref>{{Ref-llibre|cognom=Losurdo|nom=Domenico|títol=Contrahistoria del liberlismo|editorial=El Viejo Topo|isbn=9788496831285}}</ref> caracteritzada com a societat civil. El liberalisme esdevé segons aquestes crítiques ideològiques emparentat des del seu naixement amb fenòmens com l'esclavitud, el colonialisme i el racisme. És així com denuncien que tots els grans autors del liberalisme dedicaren gran part de la seva obra a justificar i defensar l'[[esclavitud]] (és el cas dels teòrics i polítics nord-americans com Jefferson, Franklin, Madison, Calhoun o Washington, alhora propietaris d'esclaus, o britànics, com John Locke, Thomas&nbsp;Dew o George&nbsp;Fitzhugh); el [[colonialisme]] (com [[John Stuart Mill]]<ref>{{Ref-publicació|cognom=Sullivan|nom=Eileen P.|article=Liberalism and the Imperialism: J. S. Mill's Defense of the British Empire|publicació=Journal of the History of Ideas, 44|data=Octubre 1983|pàgines=}}</ref> o [[Alexis de Tocqueville]])<ref>{{Ref-llibre|cognom=Tocqueville|nom=Alexis de|títol=Writings on Empire and Slavery|llengua=anglès|data=2003|editorial=The Johns Hopkins University Press|isbn=978-0801877568}}</ref> i la guerra d'extermini contra els pobles 'inferiors' (com defensà Tocqueville respecte a Algèria,<ref>{{Ref-llibre|cognom=Pitts|nom=Jennifer|títol=Liberalism and emprire: Tocqueville on Algeria|url=http://www.la.utexas.edu/users/chenry/civil/resources/PittsAPSA.htm|llengua=anglès|data=1999|editorial=American Political Science Association,|pàgines=}}</ref> Locke respecte als natius americans,<ref>{{Ref-llibre|cognom=Nagamitsu|nom=Miura|títol=John Locke and the Native Americans: Early English Liberalism and Its Colonial Reality|llengua=anglès|data=2013|editorial=Cambridge Scholars Publishing|pàgines=}}</ref> els liberals britànics respecte a Irlanda o Índia,<ref>{{Ref-llibre|cognom=Singh Mehta|nom=Uday|títol=Liberalism and Empire: A Study in Nineteenth-Century British Liberal Thought|data=1999|editorial=University of Chicago Press,|pàgines=}}</ref> o Jefferson contra l'emancipació dels esclaus negres d'Haiti);<ref>{{Ref-llibre|cognom=Matthewson|nom=Tim|títol=Jefferson and the Nonrecognition of Haïti|data=Març de 1996|editorial=Proceedings of the American Philosophical Society 140 (1):|pàgines=}}</ref> o la consideració dels treballadors i en general, de la majoria de la població fins i tot en les mateixes metròpolis sense drets polítics o civils com a simples instruments de treball que podien ser empresonats i privats de llibertat ([[Jeremy Bentham|Jeremy contram]]).<ref>{{Ref-publicació|cognom=Bentham|nom=Jeremy|article=Management of the poor. A plan.|publicació=James Moore, Dublin|url=http://www.workhouses.org.uk/poorlaws/oldpoorlaw.shtml|data=1796|pàgines=}}</ref> Destaquen també el cruent atac del liberalisme contra intents de prohibir el treball infantil o regular els abusos als treballadors, intents considerats pels liberals com a 'despotisme'. Per altra banda, en altres ocasions no dubtaren a defensar el despotisme i el totalitarisme (Tocqueville amb [[Louis Bonaparte|Bonaparte]] contra l'igualitarisme de la revolució francesa, Von Mises amb [[Engelbert Dollfuß|Dolfuss]] i [[Benito Mussolini|Mussolini]] contra el moviment obrer,<ref>{{Ref-llibre|cognom=Von Mises|nom=Ludwig|títol=Liberalismus|data=1927|editorial=Gustav Fischer Verlag, Jena|pàgines=}}</ref> Friedman i Hayek amb [[Augusto Pinochet Ugarte|Pinochet]] per imposar els seus postulats econòmics)<ref>{{Ref-llibre|cognom=Fisher|nom=Karin|títol=The Road from Mont Pèlerin: The Making of the Neoliberal Thought Collective. Cap. 9. The influence of neoliberals in Chile before, during and after Pinochet|llengua=anglès|data=2009|editorial=Harvard University Press|pàgines=}}</ref> quan aquest respon a l'amenaça d'una majoria desposseïda d'accedir a majors drets civils i polítics i reclamar major igualtat, qüestionant la propietat de la minoria i la seva «llibertat de mercat».

La principal crítica deper lapart famíliadels [[Col·lectivisme|col·lectivistalectivistes]], emparentada amb el totalitarisme del {{segle|XX}} a través del socialisme real, se centra en la concepció paretiana de l'home. Afirma, per tant, que la incomparabilitat de satisfaccions és una [[fal·làcia lògica|fal·làcia]], ja que s'ignora tàcitament la nostra capacitat d'empatia, així com nombrosos estudis psicològics, sociològics i biològics. Per tant, existeix la possibilitat de comparar satisfaccions, i l'única manera de justificar desigualtats seria a través de diferències en el sistema de preferències (uns prefereixen descansar a tenir doblers, etc.).{{Cal citació|data=gener de 2019}}.

Després,També existeixen les crítiques internes de la famíliacol·lectivistes, dirigides contra aquells que accepten la igualtat de base dels éssers humans, però que aposten per l'individu. Bàsicament,Aquestes són, principalment, les crítiques [[socialisme|socialistes]] al [[social-liberalismesocioliberalisme]], segons les quals aen un sistema liberal l'Estatestat és incapaç de garantir la total igualtat de base (ja que, per exemple, escapa del seu control una part de l'herència, i, sobretot, la part de l'educació que transmeten els pares als fills), i ressalta que gran part dels èxits i fracassos d'una persona depenen més de factors casuals que de les seves eleccions. Per tant, l'única forma de garantir la igualtat és mitjançant l'acció col·lectiva ([[Socialització (Socialismesocialisme)|socialització]] dels [[mitjans de producció]], etc.). {{Cal citació|data=gener de 2019}}

A més, ressalta el fet que una gran part de la satisfacció provenen de coses que difícilment es poden sotmetre a règims de [[propietat privada]] (o el seu equivalent no-[[Mercantilisme|mercantil]]), però que cal protegir davant d'[[externalitat]]s. Això ho accepten la majoria dels [[Social-Liberalisme|social-liberals]], però a una escala força més reduïda que els [[Socialisme|socialistes]] i els [[Ecologisme|ecologistes]]. {{Cal citació|data=gener de 2019}}

Així mateix, es destaca la gran quantitat de projectes que, per motius tècnics, econòmics, etc., difícilment són viables fora de l'acció col·lectiva, però que beneficien a tothom de tal manera que són indispensables., Aquestcom podrial'ús serde elsatèl·lits casper dels sistemesa [[GPS]]les otelecomunicacions similarsinternacionals.

De forma resumida, aquestesAquestes crítiques es basen en l'absència d'una moral preestablerta en el mateix sistema, de forma que aquesta és definida per les accions dels humans. Això implica que [[Valor (axiologia)|valors]] superiors als humans (religiosos, naturals, etc.) es deixen de banda.

Segons afirmen els defensors del liberalisme:, en el cas de la moralització pseudomarxista, la crítica prové de la no-fixació de valors en el mateix sistema.{{Cal citació|data=gener de 2019}}. Però enEn el mateix [[marxisme]], però, aquests valors tampoc no estan fixats, sinó que aquests són definits pel col·lectiu. Aquesta crítica, per tant, veprové d'individus [[egocentrisme|egocèntrics]]{{Cal citació|data=gener de 2019}} que proposen convertir en sistema la totalitat de les seves pròpies conviccions morals, negant la validesa de la dels altres.{{Cal citació|data=gener de 2019}}

La crítica pragmàtica fa incidència en els problemes d'ordre pràctic que pot oferir la ideologia liberal. És important no perdre de vista que ''el pragmatisme és el camí realista cap a un ideal'', i que per tant no està exempt d'[[ideologia]] (ni en respon a una d'única).

Un exemple de crítica pràctica ja ha estat mencionat a les ''crítiques col·lectivistes'', i versa sobre la impossibilitat (o gran dificultat) de sotmetre al règim de propietat coses com el paisatge, l'aire (encara que alguns en proposin la seva privatització), les [[radiació electromagnètica|ones electromagnètiques]] que pugui enviar un satèl·lit de posicionament global ([[GPS]]), etc.

PerTambé posar-nees unpodrien altre,incloure hien podríemla inclourecrítica els problemes d'ordre públic en cas d'aparèixer grans desigualtats socials (argument de paretians pragmàtics).

== LiberalsFigures liberals ==