Estat Lliure de Fiume: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
|||
Línia 15:
Al segle XIX, la ciutat estava poblada principalment per [[italians]], i com a minories per [[croats]] i [[hongaresos]], i altres ètnies. Les afiliacions nacionals van canviar d'un cens a un altre, ja que en aquell moment la "nacionalitat" es definia principalment per la llengua que parlava una persona. L'estatus especial de la ciutat, situat entre diferents estats, va crear una identitat local entre la majoria de la població.{{Cal citació|data=abril de 2017}} Les llengües oficials en ús eren l'[[italià]], l'[[hongarès]] i l'[[alemany]]; la major part de la correspondència comercial es feia en italià, mentre que la majoria de les famílies parlaven un dialecte local, una barreja de [[venecià]] amb algunes paraules de croat.<ref>{{ref-llibre |títol=''Il nuovo Samani: dizionario del dialetto fiumano : comprensivo dello stradario della città di Fiume - anno 1939'' |llengua=italià |url=https://www.worldcat.org/title/nuovo-samani-dizionario-del-dialetto-fiumano-comprensivo-dello-stradario-della-citta-di-fiume-anno-1939/oclc/496870803 |editor=Società di Studi Fiumani |lloc=Roma |any=2007 |consulta=24 de gener de 2021}}</ref> Al camp fora de la ciutat, es parlava un tipus particular de dialecte croat txacavià amb moltes paraules italianes i venecianes.<ref>{{ref-llibre |cognom=Lukežić |nom=Iva |url=https://books.google.com/books/about/Trsatsko_bakarska_i_crikveni%C4%8Dka_%C4%8Dakav.html?id=0ZxiAAAAMAAJ |títol=Trsatsko-bakarska i crikvenička čakavština |llengua=sebocroat |editor=Izdavački centar |lloc=Rijeka, Croàcia |any=1996 |consulta=24 de gener de 2021}}</ref>
<!--▼
== Problemàtica amb la qüestió de la ciutat de Fiume i la seva àrea d'influència ==
Amb la dissolució de l'[[Imperi Austrohongarès]] a conseqüència de la seva derrota a la [[Primera Guerra Mundial]]
Mentre, a [[Fiume]] la inestabiltat s'havia apoderat de la ciutat. L'octubre del [[1918]], a les vigílies de la dissolució de l'[[Imperi Austrohongarès]] es formà un [[Consell Nacional Italià|Consell Nacional Italià de Fiume]] sota la presidència d'[[Antonio Grossich]] amb la finalitat de gestionar l'annexió de la ciutat al [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]]. Paral·lelament, serbis, croats i eslovens constituïen una entitat pròpia presidit per l'advocat [[Rikard Lenak]] també amb la finalitat d'incorporar tant la ciutat com la [[península d'Ístria]] al nou estat que aspiraven a formar. La disputa
{{Css Image Crop|Image = FIU-S108-Free State of Fiume (Provisional)-10 Kronen (1920).jpg|bSize = 220|cWidth = 220|cHeight = 118|oTop = 120|oLeft = 0|Location = right|Description=<center>10 [[Fiume Krone]] provisional banknote (1920)</center>}}
▲<!--
On 12 November 1920, the Kingdom of Italy and the Kingdom of Serbs, Croats and Slovenes signed the [[Treaty of Rapallo, 1920|Treaty of Rapallo]] by which both parties agreed to acknowledge "the complete freedom and independence of the State of Fiume and oblige to respect it in perpetuity".<ref>[http://www.forost.ungarisches-institut.de/pdf/19201112-1.pdf Treaty of Rapallo, Article 4]</ref> With this act the eternal "Free State of Fiume" was created, which, it turned out, would exist as an independent state for about one year ''[[de facto]]'', and four years ''[[de jure]]''. The newly created state was immediately recognized by the [[United States]], [[France]] and the [[United Kingdom of Great Britain and Ireland|United Kingdom]]. D'Annunzio refused to acknowledge the Agreement and was expelled from the city by the regular forces of the [[Italian Army]], in the "Bloody Christmas" actions from 24 to 30 December 1920.<ref>[https://books.google.com/books?id=03b2aDaKQ5EC&pg=PA430&dq=%22by+the+treaty+of+rapallo+concluded+between&lr=&sig=ACfU3U3gOfN-0o2zcPnwXfCUKGMz5uDz3A. International Law Reports by H. Lauterpacht, C. J. Greenwood, p. 430]</ref>
Linha 31 ⟶ 33:
After the proclamation of the Rapallo Treaty, the [[Communist Party of Fiume]] (Partito Comunista di Fiume – Sezione della III.a Internazionale) was instituted in November 1921. The Communist Party of Fiume was the smallest Communist Party in the world. It was founded following the principles of the [[Third International]], according to which each sovereign state had to have its own Communist Party organization.<ref>Mihael Sobolevski, Luciano Giuricin, ''Il Partito Comunista di Fiume, (1921–1924): Documenti-Građa'', Centro di ricerche storiche Rovigno, Fiume: Centar za historiju radničkog pokreta i NOR-a Istre, 1982, p. 20-21.</ref>
-->▼
== Estat Lliure de Fiume ==▼
''Vegeu també: [[Regència Italiana del Carnaro]]''▼
El 12 de novembre del 1920, el [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]] i el dels [[Regne dels Serbis, Croats i Eslovens|Serbis, Croates i Eslovens]] van signar finalment el [[Tractat de Rapallo (1920)|Tractat de Rapallo]] pel qual els dos països van acordar reconèixer "la total llibertat i independència de l'Estat de Fiume i obligar a respectar-la a perpetuïtat".<ref>{{ref-publicació |url=http://www.forost.ungarisches-institut.de/pdf/19201112-1.pdf |''Treaty of Rapallo'', Article 4 |llengua=anglès |format=PDF |consulta=26 de gener de 2021}}</ref> Amb aquest acte es va crear l'etern "Estat Lliure de Fiume", que, segons va resultar, existiria com a estat independent durant aproximadament un any ''[[de facto]]'', i quatre anys ''[[de jure]]''. L'estat de nova creació va ser immediatament reconegut pels [[Estats Units]], [[França]] i el [[Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda|Regne Unit]]. [[Gabriele d'Annunzio|D'Annunzio]] es va negar a reconèixer l'Acord i va ser expulsat de la ciutat per les forces regulars de l'exèrcit italià en les accions del "[[Nadal de Sang]]" del 24 al 30 de desembre de 1920.<ref="law_cases">{{ref-llibre |url=https://books.google.com/books?id=03b2aDaKQ5EC&pg=PA430&dq=%22by+the+treaty+of+rapallo+concluded+between&lr=&sig=ACfU3U3gOfN-0o2zcPnwXfCUKGMz5uDz3A |títol=''Annual digest and reports of public international law cases. Years 1935-1937''. International Law Reports |llengua=anglès |editor=H. Lauterpacht, C. J. Greenwood |editorial=Butterworth & Co, Ltd. |any=1945 |volum=8 |pàgines=430 |consulta=26 de gener de 2021}}</ref> Finalment, el 31 de desembre Gabriele d'Annunzio entregarà el poder a [[Antonio Grossich]] per marxar cap a l'exili.<ref>{{ref-llibre cognom=Andrea Ricciardi |nom=Andrea |url=https://books.google.es/books?id=iBt8CDeOIt8C&printsec=frontcover&dq=%27%27Leo+Valiani.+Gli+anni+della+formazione.+Tra+socialismo,+comunismo+e+rivoluzzione+democratica%27%27&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwiv2umSirruAhUKEBQKHcLNA1sQ6AEwAHoECAAQAg#v=onepage&q=''Leo%20Valiani.%20Gli%20anni%20della%20formazione.%20Tra%20socialismo%2C%20comunismo%20e%20rivoluzzione%20democratica''&f=false |títol=''Leo Valiani. Gli anni della formazione. Tra socialismo, comunismo e rivoluzzione democratica'' |llengua=italià |editorial=Franco Angeli |any=2007 |lloc=Milà |pàgina=45 |consulta=26 de gener de 2021}}</ref>
Així Antonio Grossich serà cap del govern provisional de l'Estat Lliure amb la funció de preparar una Constitució per a la nova entitat política sobirana. Antonio Grossich governarà fins a les primeres eleccions parlamentàries del 24 d'abril del [[1921]]. Se celebren les primeres eleccions parlamentàries a les quals hi participen els autonomistes i el Bloc Nacionalista, partidari de l'annexió a Itàlia. La victòria se la var endur el [[Partit Autonomista]] de [[Ricardo Zanella]] amb 6558 vots. En canvi, el Bloc Nacionalista (integrat pel [[Partit Nacional Feixista]], el Partit Liberal i el Democràtic) només en va tenir 3443 sufragis.<ref-publicació |cognom=Decleva |nom=Rodolfo |url=https://issuu.com/gatto/docs/storia_di_fiume |publicació=''Piccola Storia di Fiume 1847-1947'' |llengua=italià |mes=gener |any=2014 |consulta=26 de gener de 2021}}</ref>
Amb la rendició d'Itàlia a la [[Segona Guerra Mundial]], va ressorgir el problema de "Fiume-Rijeka". El 1944 un grup de ciutadans van emetre el memoràndum Liburnia,<ref>[[Liburnia]] era la designació de la regió a l'Antiguitat.</ref> en què es recomana que es formés un estat confederat a partir dels tres cantons de Fiume, [[Sušak, Rijeka | Sušak]] i [[Ilirska Bistrica]]. Les illes de [[Krk]] (Veglia), [[Cres]] (Cherso) i [[Lošinj]] (Lussino) també entrarien al condomini comú.<ref>Plovanić, Mladen: Liburnisti i autonomaši 1943–1944, ''Dometi'' god. XIII. br. 3-4-5, pp. 51–54 and nr. 6, pp. 68–96, Rijeka 1980.</ref> PEl president Zanella, del [[govern a l'exili]], encara buscava el restabliment de l'Estat Lliure.<ref>{{ref-llibre |cognom=Ballarini |nom=Amleto |títol=''L'antidannunzio a Fiume: Riccardo Zanella'' |llengua=italià |editorial=Italo Svevo |lloc=Trieste |any=1995 |consulta=24 de gener de 2021}}</ref>▼
Li seguiren uns mesos d'extrema conflictivitat amb episodis de violència i acusacions a Zanella de voler allunyar-se d'Itàlia. El nacionalistes italians opositors a la política del cap de govern constituïren un Comitè de Defensa Nacional. Aquests, amb el probable suport del govern italià, realitzen el tres de març del 1922 un cop d'estat dirigit per l'exlegionari i diputat feixista Francesco Giunta. Amb la victòria d'aquest cop d'estat, Zanella es va veure obligat a presentar la seva dimissió i entrega el poder a un Comitè de Defensa ciutadà. Amb el suport del rei de [[Iugoslàvia]] [[Alexandre I de Iugoslàvia|Alexandre I]], Zanella va iniciar el camí de l'exili. No tornarà a [[Rijeka|Fiume]] mai més morint finalment a [[Roma]] el [[1959]]. Pocs dies després del cop d'estat, el sis de març es demana al govern italià el restabliment de l'ordre; el dia disset, l'exèrcit italià entra a Fiume tornant el poder.
Mentre, a Itàlia, [[Benito Mussolini|Mussolini]] assumeix el poder l'octubre del [[1922]]
Els líders autonomistes ([[Nevio Skull]], [[Mario Blasich]] i [[Sergio Sincich]]) van ser assassinats. El president Zanella es va amagar.<ref>[http://www.rigocamerano.org/pqthnew.htm E.Primeri, ''La questione di Fiume dal 1943 al 1945'', Rigocamerano 2001] {{webarchive |url=https://web.archive.org/web/20080907112739/http://www.rigocamerano.org/pqthnew.htm |date=7 September 2008 }}</ref><ref>[https://books.google.it/books?id=qIBoAAAAMAAJ&q=nevio+skull&dq=nevio+skull&lr=&pgis=1 M.Dassovich, ''1945–1947, anni difficili (...)'', Del Bianco 2005]</ref><ref>[https://books.google.it/books?id=x0ZnAAAAMAAJ&q=nevio+skull&dq=nevio+skull&lr=&pgis=1 G. Rumici, ''Infoibati (1943–1945): i nomi, i luoghi, i testimoni, i documenti'', Mursia 2002]</ref> Amb el [[Tractat de pau amb Itàlia, 1947|tractat de pau de París de 1947]], Fiume (ara anomenada Rijeka) i [[Istria]] van passar a formar part oficialment de Iugoslàvia.<ref>{{ref-publicació |url=https://treaties.un.org/doc/Publication/UNTS/Volume%2049/v49.pdf |publicació=Treaty of Peace with Italy, Signed in Paris, on 10 February 1947, Part I, Section I, Article 3, La frontiere entre l'Italie et la Yougoslavie. |editor=ONU |consulta=24 de gener de 2021}}</ref>▼
Gràcies a aquesta normalització diplomàtica, el 17 de setembre del 1923 [[Benito Mussolini|Mussolini]] nomena el militar [[Gaetano Giardino]] governador militar de Fiume amb el doble encàrrec de preparar l'[[annexió]] definitiva de la ciutat a [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Itàlia]] i de restablir l'ordre públic. Finalment, el 27 de gener del 1924 italians i iugoslaus signen el [[Tractat de Roma (1924)]]. En funció d'aquest acord la ciutat de [[Rijeka|Fiume]] passa a sobirania italiana establint el curs del riu Rječina, anomenat aleshores pels italians Eneo, com a límit fronterer entre els dos Estats. La delimitació final de la frontera s'encarregà a una Comissió mixta els acords de la qual seran acceptats per ambdós països a la [[Convenció de Neptú]] del 20 de juliol del 1925. Tot i això, el Parlament iugoslau no ratificarà el tractat fins tres anys després. El govern de l'Estat Lliure de Fiume no acceptà tal acord diplomàtic i va continuar operant a l'exili. Amb l'annexió al [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]] [[Rijeka|Fiume]] es converteix en capital de la Província homònima, també anomenada del Carnaro, fins a la seva ocupació pels partisans de Tito el 1945.<ref>{{ref-publicació |url=http://augusto.agid.gov.it/#giorno=23&mese=02&anno=1924 |publicació=''Gazzeta Uficiale del Regno d'Italia'' |llengua=italià |exemplar=núm.23 |citació=Reial Decret Llei de 22 de febrer 1924 |consulta=26 de gener de 2021}}</ref>
Finalment, el 27 de gener del 1924, el [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]] i el [[Regne de serbis, croats i eslovens]] van signar el [[Tractat de Roma (1924)|Tractat de Roma]], on va acordar l'[[annexió]] de la ciutat de [[Rijeka|Fiume]] per part d'Itàlia i l'absorció de [[Sušak, Rijeka|Sušak]] pel Regne de serbis, croats i eslovens; va entrar en vigor el 16 de març de 1924 i establint-ne com a límit fronterer entre els dos estats el curs del riu Rječina, anomenat aleshores pels italians Eneo. El [[govern a l'exili]] de l'Estat lliure va considerar que aquest acte no era vàlid i no vinculant segons el [[dret internacional]] i va continuar les seves activitats.<ref>[[ref-llibre |cognom=Massagrande |nom=Danilo L. |títol=''Italia e Fiume 1921–1924: dal 'Natale di sangue' all'annessione'' |llengua=italià |lloc=Milà |editorial=Cisalpino – Goliardica Istituto Editoriale |any=1982 |consulta=26 de gener de 2021}}</ref>
▲-->
<!--▼
▲Amb la rendició
▲Amb la dissolució de l'[[Imperi Austrohongarès]] a conseqüència de la seva derrota a la [[Primera Guerra Mundial]]<nowiki/>, l'''status'' de la ciutat de [[Fiume]] esdevé un problema internacional. Els italians reivindicaven tant la localitat com part de la [[Dalmàcia]], d'acord amb les promeses que les hi havien fet els francobritànics per tal que [[Itàlia]] s'incorporés al conflicte bèl·lic i que havien estat recollides en el [[Tractat de Londres (1915)|Tractat de Londres]] del 1915, tot i que de [[Fiume]] l'acord diplomàtic no en parlava. Però la ciutat era també objectiu del nou [[Regne dels Serbis, Croats i Eslovens|Regne dels Serbis, Croates i Eslovens]] als quals francesos i britànics els hi havien promès la ciutat un cop acabés la guerra. El President dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], si bé acceptava l'annexió italiana del [[Tirol del Sud]] i de la [[Península d'Ístria]], en canvi era del tot contrari a l'entrega de [[Fiume]] i de la [[Dalmàcia]] als italians, ja que, segons ell, alteraria l'equilibri balcànic i la del nou estat eslau que s'instauraria a l'àrea un cop acabés la guerra. De fet, Wilson anava assessorat per la comissió informativa que havia constituït el [[1917]] per tal de preparar els plans de pau[2]. Davant dels desacords entre italians i iugoslaus i les exigències dels primers que es respectessin els acords del Tractat de París i s'entregués la ciutat de [[Fiume]], tant que com és sabut el president del Govern italià [[Vittorio Emanuele Orlando]] es retirà de les negociacions de pau com a mesura de protesta, la ciutat per proposta de [[Woodrow Wilson|Woodrow Willson]] es constituirà finalment com estat independent. El mateix [[President dels Estats Units]] suggerí que la nova ciutat-estat independent fos seu de la futura [[Societat de Nacions]].
▲
▲Mentre, a [[Fiume]] la inestabiltat s'havia apoderat de la ciutat. L'octubre del [[1918]], a les vigílies de la dissolució de l'[[Imperi Austrohongarès]] es formà un [[Consell Nacional Italià|Consell Nacional Italià de Fiume]] sota la presidència d'[[Antonio Grossich]] amb la finalitat de gestionar l'annexió de la ciutat al [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]]. Paral·lelament, serbis, croats i eslovens constituïen una entitat pròpia presidit per l'advocat [[Rikard Lenak]] també amb la finalitat d'incorporar tant la ciutat com la [[península d'Ístria]] al nou estat que aspiraven a formar. La disputa conduí a que britànics i francesos ocupessin momentàniament la ciutat (juliol del 1919). Aquesta situació d'extraordinària complexitat serà aprofitada pel poeta i escriptor italià [[Gabriele d'Annunzio|Gabriele D'Annunzio]] el qual, al capdavant d'una força de voluntaris formada per nacionalista i excombatents italians, ocuparan la ciutat el 12 de setembre del 1919 (fet conegut amb el nom d'Empresa de Fiume) amb la clara voluntat d'incorporar la ciutat al [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]]. Davant el rebuig italià a aquesta proposta, [[Gabriele d'Annunzio|D'Annunzio]] proclamà la [[Regència Italiana del Carnaro]] com a fase intermèdia per a una futura annexió a [[Itàlia]].
-->▼
Amb els [[Tractat de París (1947)|Tractats de París]] del 1947, tant la ciutat de [[Fiume]] i la [[Península d'Ístria]] s'incorporaren a la [[República Federal de Iugoslàvia|República Federal de Iugolsàvia]]. Amb la seva desaparició el [[1992]], ara formen part de [[Croàcia]].▼
▲== Estat Lliure de Fiume ==
▲''Vegeu també: [[Regència Italiana del Carnaro]]''
▲Mentre, a Itàlia, [[Benito Mussolini|Mussolini]] assumeix el poder l'octubre del [[1922]] com a President de Govern. A més, assumeix també la cartera d'Afers Estrangers. Com a secretari general del Ministeri figura el diplomàtic [[Salvatore Contarini]], partidari de l'apropament diplomàtic a la [[Gran Bretanya]] i [[França]] i de l'entesa amb [[Iugoslàvia (desambiguació)|Iugoslàvia]]. Cap a l'estiu del 1923, la incertesa sobre el futur de la ciutat de Fiume provoca el seu estancament econòmic. La situació és aprofitada pel dictador feixista italià Benito Mussolini per afirmar que l'allargament de la situació és insostenible tant per a la ciutat com els països del voltant. L'agost envia un ultimàtum a la comissió italiano-iugoslava d'Abbazia urgint el retorn de Fiume a [[Itàlia]]. De fet, cap paÍs (ni [[França]], ni la [[Gran Bretanya]], ni [[Txecoslovàquia]] o la mateixa [[Iugoslàvia (desambiguació)|Iugoslàvia]]) volia un conflicte bèl·lic a causa de [[Rijeka|Fiume]]. Fins i tot, francesos i txecs eren favorables a l'entrega de la ciutat a [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Itàlia]]. A més, el prestigi internacional d'aquest últim país havia augment arran de l'[[incident de Corfú]] amb [[Grècia]] d'agost-setembre del 1923[5]. Gràcies a aquesta normalització diplomàtica, el 17 de setembre del 1923 [[Benito Mussolini|Mussolini]] nomena el militar [[Gaetano Giardino]] governador militar de Fiume amb el doble encàrrec de preparar l'annexió definitiva de la ciutat a [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Itàlia]] i de restablir l'ordre públic. Finalment, el 27 de gener del 1924 italians i iugoslaus signen el [[Tractat de Roma (1924)]]. En funció d'aquest acord la ciutat de [[Rijeka|Fiume]] passa a sobirania italiana establint el curs del riu Rječina, anomenat aleshores pels italians Eneo, com a límit fronterer entre els dos Estats. La delimitació final de la frontera s'encarregà a una Comissió mixta els acords de la qual seran acceptats per ambdós països a la [[Convenció de Neptú]] del 20 de juliol del 1925. Tot i això, el Parlament iugoslau no ratificarà el tractat fins tres anys després. El govern de l'Estat Lliure de Fiume no acceptà tal acord diplomàtic i va continuar operant a l'exili. Amb l'annexió al [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]] [[Rijeka|Fiume]] es converteix en capital de la Província homònima, també anomenada del Carnaro, fins a la seva ocupació pels partisans de Tito el 1945[6].
== Polítics ==
Linha 61 ⟶ 60:
* [[Salvatore Bellasich]] (1890-1946), fou comissari extraordinari per la ciutat, després de la dimissió de [[Antonio Grossich|Grossich]], entre el 28 d'abrill i el 13 de juny del 1922.
* Antonio Foschini e Luigi Amantea, ambdós militars, foren Alts Comissaris del Regne d'Itàlia cridats per mantenir l'ordre contra els creixents incidents que se succeïen després de les eleccions d'abril del 1921.
* [[Riccardo Zanella]] (1875-1959), polític autonomista, fou President del l'Estat Lliure de Fiume del 5 d'octubre del 1921 fins al cop d'estat nacionalista del 3 de març del 1922 en què fou destituït. Poc després marxarà a l'exili. Un cop acabada la guerra defensarà inútilment la pervivència de l'Estat Lliure de Fiume.<ref>{{ref-publicació
* [[Attilio Depoli]] (1887-1963), polític irredentista, fou Cap Provisional de l'Estat Lliure de Fiume després del cop d'estat de març del 1922. Ho serà fins al 17 de setembre del 1923.
* [[Gaetano Giardino]] (1865-1934), general del l'exèrcit italià, fou governador militar de Fiume des del 17 de setembre fins al 22 de febrer del 1924. Poc després, com se sap, [[Fiume]] serà annexionada definitivament a la Itàlia feixista.
== Referències ==
▲== Després de la Segona Guerra Mundial ==
{{referències}}
▲Amb els [[Tractat de París (1947)|Tractats de París]] del 1947, tant la ciutat de [[Fiume]] i la [[Península d'Ístria]] s'incorporaren a la [[República Federal de Iugoslàvia|República Federal de Iugolsàvia]]. Amb la seva desaparició el [[1992]], ara formen part de [[Croàcia]].
▲<!--
== Notes ==
[1]: Michael A. LEDEN, ''D'Annunzio. The first Duce'', New Brunwick (USA)/ London, Transaction Publishers, 2009 (3ª reimpressió, 2ª ed.), pp. 17–19.
[9]: [https://books.google.cat/books?id=03b2aDaKQ5EC&pg=PA430&dq=%22by+the+treaty+of+rapallo+concluded+between&lr=&sig=ACfU3U3gOfN-0o2zcPnwXfCUKGMz5uDz3A. ''International Law Reports'' by H. Lauterpacht, C. J. Greenwood, p. 430]
▲-->
== Vegeu també ==
| |||