=== Des de l'Antiguitat fins a l'alta edat mitjana ===
Des dels orígens fins al segle {{XII}}, es pot afirmar que el color blau és un color ignorat, perquè no desperta cap interès en les societats d'aquestes èpoques. Una prova d'aquest fet es troba en l'absència o imprecisió del blau en el lèxic grec i en el llatí clàssic. En aquest llarg període predomina un sistema ternari de colors entorn del qual s'organitzen tots els codis de la vida social i religiosa: [[blanc]], [[vermell]] i [[negre]]. La indiferència per al color blau sovint va lligada a una certa hostilitat cap a aquest color. Per exemple, per als romans, el blau és el color dels bàrbars, dels celtes i dels germànics. No és estrany, doncs, que vestir-se de blau es consideri un acte denigrant, fet pel qual els grans senyors no el fan servir en la seva vestimenta, només els pagesos i les persones de baixa condició social. La indiferència cap al color blau s'estén a la resta d'àmbits de la vida quotidiana, en què ni tan sols apareix, com succeeix amb l'[[antroponímia]], la [[toponímia]], la [[litúrgia]], el món dels símbols i els emblemes.<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Pastoureau|nom=Michel|cognom2=Simonnet|nom2=Dominique|títol=Breve historia de los colores|data=2006|editorial=Paidós|lloc=Barcelona|pàgines=}}</ref><ref name=":1">{{Ref-llibre|cognom=Pastoureau|nom=Michel|títol=Azul. Historia de un color|data=2010|editorial=Paidós|lloc=Barcelona|pàgines=}}</ref>
=== Segles XI-XIV ===
A partir del segle {{XI}} comença a haver-hi un augment de l'ús del tons blaus en els vestits i també en la vida quotidiana. I, a finals del segle {{XII}}, el blau ja és present en els vitralls, els esmalts, les pintures, etc. En canvi, però, continua fora dels colors litúrgics, que encara giren al voltant de l'esquema ternari de les societats antigues: el blanc, el vermell i el negre.
