Diferència entre revisions de la pàgina «Cinema digital»

m
Tipografia
m (Sense preposició quan va juntament amb un any en concret.)
m (Tipografia)
La transició de vídeo analògic a digital va ser precedida per la transició del cinema de l'àudio analògic al digital, amb el llançament de l'estàndard de codificació d'àudio Dolby Digital (AC-3) el 1991. La seva base principal és la transformada de cosinus discreta modificada (MDCT), un algorisme de compressió d'àudio amb pèrdues. Es tracta d'una modificació de l'algoritme de transformació del cosinus discret (DCT), que va ser proposada per Nasir Ahmed el 1972 i originalment destinada a la compressió d'imatges. El DCT va ser adaptat al MDCT per J.P. Princen, A.W. Johnson i Alan B. Bradley a la Universitat de Surrey el 1987, i els Dolby Laboratories van adaptar l'algoritme MDCT juntament amb els principis de codificació perceptiva per desenvolupar el format d'àudio AC-3 per a necessitats cinematogràfiques. El cinema als anys noranta combina normalment el vídeo analògic amb l'àudio digital.
 
La reproducció de suports digitals de fitxers 2K d'alta resolució té almenys una història de 20  anys. Les primeres unitats d'emmagatzematge de dades de vídeo (RAID) alimentaven sistemes d'amortització de fotogrames personalitzats amb grans memòries. En les primeres unitats de vídeo digital, el contingut es restringia generalment a diversos minuts de material. La transferència de contingut entre ubicacions remotes era lenta i tenia una capacitat limitada. No va ser fins a finals dels anys 90 que es podien enviar pel·lícules de llargmetratge a través del "cable" (enllaços d'Internet o de fibra dedicada). El 23 d'octubre de 1998 es va demostrar públicament la tecnologia del projector Digital Light Processing (DLP) amb el llançament de The Last Broadcast, la primera pel·lícula de llargmetratge, rodada, editada i distribuïda digitalment. Juntament amb Texas Instruments, la pel·lícula es va demostrar públicament a cinc teatres dels Estats Units (Filadèlfia, Portland (Oregon), Minneapolis, Providence i Orlando).
 
A finals dels anys 80, [[Sony]] va introduir les càmeres de vídeo professionals [[Sony HDVS]] sota el terme "cinema electrònic". Encara que aquest intent va fracassar, va permetre rodar una de les primeres pel·lícules rodades en format digital, ''[[Julia and Julia]]'' (1987). Una dècada més tard, al 1998, es van introduir [[gravadores HDCAM]] amb un format de 1920 x 1080 com una revitalització de la idea de Sony, ara denominada "cinema digital" i que, aquesta vegada, va contar amb un major èxit. Sota aquest sistema es va enregistrar ''[[The Last Broadcast]]'', considerada per molts la primera pel·lícula rodada íntegrament amb equip digital.<ref>{{Ref-web|url=http://www.thelastbroadcastmovie.com/|títol=The Last Broadcast|consulta=2016-12-14|editor=www.thelastbroadcastmovie.com}}</ref>[[Fitxer:ARRI Alexa-Plus Digital Cinema Camera.jpg|miniatura|Càmera digital Arri Alexa-Plus]]En 1999, [[George Lucas]] va decidir incloure material filmat per càmeres digital d'alta resolució en [[Star Wars Episode I: The Phantom Menace|Star Wars: Episodi I]], amb bons resultats que van portar a que rodés les seqüeles completament en format digital. Lucas ha sigut un dels principals impulsors d'aquesta tecnologia, arribant a desenvolupar una càmera digital a partir d'una [[Sony HDW-F900]] i que es va utilitzar en el rodatge de [[El mexicà|Once Upon a Time in Mexico]] (2003).<ref>{{Ref-web|url=http://www.writework.com/essay/robert-rodriguez-film-once-upon-time-mexico-structural-rev|títol=Robert Rodriguez Film Once Upon a Time in Mexico This is a structural review. - WriteWork|consulta=2016-12-14|editor=www.writework.com}}</ref> Altres dues pel·lícules rodades íntegrament en digital son [[Vidocq]] (2001) i [[L'arca russa]] (2002), aquesta última la primera pel·lícula rodada en un [[Pla seqüència|pla seqüència real]].
A causa de la menor gamma dinàmica de càmeres digitals, és més difícil corregir exposicions digitals pobres que corregir exposicions de pel·lícules pobres durant la postproducció. Una solució parcial a aquest problema és afegir tecnologia complexa d'assistència de vídeo durant el procés de rodatge. No obstant això, aquestes tecnologies solen estar disponibles només per a empreses productores de pressupost alt. L'eficàcia d'emmagatzemar imatges dels cinemes digitals té un desavantatge. La rapidesa i la facilitat dels moderns processos d'edició digital amenaça que els editors i els seus directors, si no és una vergonya d'elecció, almenys una confusió d'opcions, cosa que pot fer que el procés d'edició, amb aquesta filosofia “intenteu-la i vegi-la”, més llarga que. Com que l'equip necessari per produir llargmetratges digitals es pot obtenir amb més facilitat que el cel·luloide, els productors podrien inundar el mercat amb produccions barates i potencialment dominar els esforços dels directors seriosos. A causa de la rapidesa amb la qual es filmen, aquestes històries de vegades no tenen una estructura narrativa essencial.
 
Els projectors utilitzats per al cinema de cel·luloide eren en gran manera la mateixa tecnologia que quan es van inventar pel·lícules / pel·lícules fa més de 100  anys. Les evolucions d'afegir so i pantalla ampla es podrien acomplir en gran manera donant voltes als decodificadors de so i canviant les lents. Aquesta tecnologia ben provada i entesa tenia diversos avantatges 1) La vida d'un projector mecànic d'uns 35  anys aproximadament 2) un temps mitjà entre fallades (MTBF) de 15  anys i 3) un temps mitjà de reparació de 15 minuts (sovint realitzat pel projectista) ). D'altra banda, els projectors digitals són al voltant de deu vegades més cars, tenen una esperança de vida molt més curta a causa de la tecnologia en desenvolupament (la tecnologia ja ha passat de 2K a 4K) per la qual cosa el ritme d'obsolescència és més alt. El MTBF encara no s'ha establert, però la capacitat del projectista per fer una reparació ràpida ha desaparegut.
 
== Referències ==
1.536.208

modificacions