Eugenia Tadolini: diferència entre les revisions

'''Eugenia Tadolini''', de soltera '''Savorani''' ([[Forlí|Forlì]], [[Itàlia]], [[18 de juliol]] de [[1808]]<ref>La data exacta de naixement es constata mitjançant la inscripció al registre de nascuts el 1808 de l’estat civil napoleònic conservat als arxius estatals de Forlì, [http://antenati.san.beniculturali.it/v/Archivio+di+Stato+di+Forli/Stato+civile+napoleonico/Forliprovincia+di+Forli-Cesena/Nati/1808/3/100074289_00133.jpg.html p. 133]</ref> – [[11 de juliol]] de [[1872]]) fou una soprano [[operística]] italiana, admirada per la bellesa de la seva veu i al seva presència escènica, sent una de [[Gaetano Donizetti|les]] cantants preferides de [[Gaetano Donizetti]].<ref>Rosenthal e Warrack (1979), p. 488</ref> Va ser la creadora de més de vint papers, inclosos els dels protagonistes de ''[[Linda di Chamounix]]'' i ''[[Maria di Rohan]]'' de Donixzetti i d'''[[Alzira (Verdi)|Alzira]]'' de [[Giuseppe Verdi]]. Va estudiar música a la seva ciutat natal i a [[Bolonya]] abans de debutar a [[Florència]] el 1828. Va cantar a tots els principals teatres d’òpera italians, així com a [[París]], [[Viena]] i [[Londres]], abans de retirar-se dels escenaris el 1852. Va passar la resta de la seva vida primer a [[Nàpols]], on havia estat la ''primera dona'' dominant al [[Teatro San Carlo]] durant molts anys, i després a París, on va morir de [[febre tifoide]] als seixanta-tres anys. Del 1827 al 1834 va ser l'esposa del compositor i professor de música italià [[Giovanni Tadolini]].

Eugenia Tadolini va néixer a [[Forlì]] en una família benestant de classe mitjana.<ref>AlcuneAlgunes fontifonts riportanoindiquen ilque suoel nomeseu danom nubilede comesoltera era "Savonari"</ref> El seu pare, Filippo Savorani, es va assegurar que Eugenia rebés una educació molt bona per a l'època, que incloïa classes de música amb Luigi Favi i Giovanni Grilli al Conservatori de Forlì. Quan va començar a desenvolupar una veu de soprano, descrita per un biògraf contemporani com "suau, robusta, simpàtica i perfectament afinada"<ref>Regli (1860) p. 517</ref> ser enviada a [[Bolonya]] per estudiar amb Giovanni Tadolini (1785–1872), un conegut compositor, director d’orquestra i professor de cant.

Abans de l’estiu de 1830, Eugenia i Giovanni Tadolini s’havien establert a París, on tots dos estaven contractats pel Théâtre-Italien, ella com a cantant en una companyia que incloïa [[Maria Malibran]] i [[Giuditta Pasta]] i ell com a ''concertista''. El seu matrimoni, però, no va ser afortunat. La parella es va separar el 1833 i es va divorciar el 1834.<ref name="ref_A">Ashbrook (1983) p. 641</ref> Després de la separació, Eugenia va tornar a Itàlia, on aviat va ser molt demandada pels teatres d'òpera més importants, cantant en papers principals, entre altres coses, a La Scala, ala [[La Fenice|Fenice]] de [[Venècia]], al [[Teatro Regio (Torí)|Teatro Regio dide TorinoTorí]] i al [[Teatro San Carlo|Teatro San Carlo.]].

[[Gaetano Donizetti]]<nowiki/>va dir d'Eugenia Tadolini: "és cantant, és actriu, ho és tot".<ref>Gaetano Donizetti citatoesmentat daa Ashbrook (1983) p. 498</ref> L'associació entre Donizetti i Tadolini va començar el 1831 quan la cantant va interpretar el paper de Giovanna Seymour en l'estrena de la segona versió d'<nowiki/>''[[Anna Bolena (Donizetti)|Anna Bolena]]'' al [[Her Majesty's Theatre|King's Theatre]] de Londres. Més tard, aquest mateix any, Tadolini va cantar el mateix paper en la primera actuació parisenca al [[Théâtre-Italien de París|Théâtre-Italien]]. El 1842 va ser la protagonista d'''Anna Bolena'' al [[Theater am Kärntnertor]] de Viena. El mateix any va cantar el paper principal a l'estrena de ''[[Linda di Chamounix]]'', que va ser escrita expressament per a ella. El 1843 va crear el paper principal de ''[[Maria di Rohan]]'', també escrit per a ella. Més tard, va cantar a les primeres representacions italianes de ''[[Poliuto]]'' (com a Paolina) i ''[[La Favorite|La Favorita]]'' (com a Leonora). Altres papers destacats de Donizetti en què va cantar en algunes primeres representacions van ser Eleonora a ''[[Il furioso all'isola di San Domingo]]'' (a la primera actuació a La Scala), el paper protagonista de ''[[Fausta (Donizetti)|Fausta]]'', Pia a ''[[Pia de' Tolomei (Donizetti)|Pia de' Tolomei]]'', Eleonora a ''[[L'esule di Roma]]'', Antonina al ''[[Belisario]]'', Elena a ''[[Marino Faliero (Donizetti)|Marino Faliero]]'', la protagonista de ''[[Maria Padilla (Donizetti)|Maria Padilla]]'', Gemma a ''[[Gemma di Vergy]]'', Norina a ''[[Don Pasquale]]'' i Adina a ''[[L'elisir d'amore]]''. Una de les primeres representacions d'Adina va ser a Viena el 1835. Quan va cantar aquest paper per a la represa de <nowiki>l'</nowiki>''Elisir d'amore'' a Nàpols el 1842, Donizetti va compondre per a ella una [[cabaletta]] final completament nova, ''Obblia le tue pene''.<ref>La cabaletta no s'utilitza en les versions estàndard de l'''Elisir d'amore'', però la música va ser posteriorment reutilitzada per Donizetti per al duet "O caro sposino" de ''[[Don Pasquale]]''. Pagannone (2003) p. 45.</ref>

Tadolini va ser una de les primeres admiradores de [[Giuseppe Verdi|Verdi]],<ref>Sadie (1988) p. 749</ref> va crear el paper del protagonista d'<nowiki/>''[[Alzira (Verdi)|Alzira]]'' el 1845 i va cantar en algunes de les primeres representacions de quatre de les òperes d'aquest compositor: Giselda a ''[[I Lombardi|I Lombardi alla prima crociata]]'', Elvira a ''[[Ernani]]'', Odabella a ''[[Attila]]'' i Lady Macbeth a ''[[Macbeth (Verdi)|Macbeth]]''. Ella fou a canvi admirada per la dona de Verdi, [[Giuseppina Strepponi]], que la descrivia com "un dels nostres grans talents".<ref>Giuseppina Strepponi citataesmentada daa Ashbrook (1983) p. 641</ref> El 1844 va cantar a la primera representació vienesa d'''Ernani'', després de la qual el compositor va saber (amb gran decepció) que Eugenia havia substituït la [[cavatina]] de l'acte primer ''Ernani!'' ''Ernani, involami'' amb la cavatina de Giselda ''Non fu sogno'' de ''I Lombardi alla prima crociata''.<ref>Rescigno (2001) p. 510</ref> Tot i això, l’estrena a Viena va ser un èxit rotund, fins i tot sense la cavatina original, i Verdi va decidir que Eugenia seria la primera Alzira i va retardar els assajos mentre esperava que la cantant es recuperés del naixement del seu fill. El 1848, però, a Verdi li hauria agradat que fos substituïda en el paper de Lady Macbeth per a la primera representació napolitana de ''Macbeth'', motivant l’elecció pel fet que la seva veu i el seu aspecte eren massa bells.<ref>Rosenberg (lugliojuliol 2006). SiTambé veda anchea Riggs (2003) p. 192</ref> En una carta a [[Salvadore Cammarano|Salvatore Cammarano]] Verdi explicava que tenia una gran estima per Tadolini, però que no la trobava adequada per al paper, perquè Lady Macbeth havia de ser lletja i dolenta, amb una veu diabòlica.<ref>Giuseppe Verdi citatoesmentat ina Gossett (5 de novembre de 2007)</ref> Malgrat la insistència de Verdi, el teatre es va negar a substituir-la, perquè era una de les estrelles del moment.

L'opinió de Verdi sobre les mancances d'Eugenia per al paper de Lady Macbeth és similar a l'expressada deu anys després per [[Felice Romani]], que la va escoltar a ''[[La straniera]]'' de [[Vincenzo Bellini|Bellini]]. Tot i que lloava les seves qualitats com a cantant i tot i ser-ne admirador d'ella durant molt de temps, Romani va trobar que la veu i l’aspecte de Tadolini no eren gens adequats per al paper d’Alaide:<blockquote>"Té massa gràcies per Alaide, massa llum als seus bells ulls, massa encant al somriure per a la misteriosa Straniera. La seva veu voluble, dolça i florida està feta per a l’alegria, per l’amor que es pot consolar, per les afliccions calmades per l’esperança, no pels turments i el cor tempestuós, ni pels enganys d’una ànima angoixada, ni pels crits de la desesperació. [...] Si el mèrit de cantar només fos suficient per coronar la Straniera, Tadolini seria coronada".<ref>Romani (1837) p. 407. En Romani (1837) pp. 329 i 385, es poden trobar abundants elogis a la seves interpretacions, a la manera de cantar i com a actriu, de Nina en ''La pazza per amore'' de Piero Antonio Coppola i d’Adina de ''L’elisir d’amore'', dos papers que el llibretista va considerar ideals per a ella.</ref></blockquote>A més d’Alaide, Tadolini va interpretar a altres heroïnes de Bellini i, en particular, va ser Elvira a ''[[I puritani]]'', Imogene a ''[[Il pirata]]'', la protagonista de ''[[Norma (Bellini)|Norma]]'' i Amina a ''[[La sonnambula]]''.<ref>Casaglia (2005) ei Riggs (2003) p. 170</ref> Cantà Amina a Viena, a París i a diversos teatres italians, sent particularment admirada per aquest paper.<ref>Per exemple a Martinez (1845) pp. 242-249 i Jahn (2004) p. 34</ref>

Entre 1849 i 1851, Tadolini va cantar en tres estrenes al Teatre San Carlo: Elfrida a ''Elfrida di Salerno'' de [[Giuseppe Puzone]] (1849), Caterina a ''Caterina Howard'' de [[Giuseppe Lillo]] (1849) i Elfrida a ''Folco d'Arles'' de [[Nicola de Giosa|Nicola De Giosa]] (1851). En el mateix període, també va cantar en les primeres representacions per a aquell teatre de ''Macbeth'' de Verdi, ''[[La Favorite|La favorita]]'' de Donizetti i ''La schiava saracena'' de Mercadante. Va deixar la seva ciutat adoptiva el 1852 per cantar Giselda a ''[[I Lombardi|I Lombardi a alla prima crociata]]'' de Verdi al Teatre Metastasio de [[Prato (municipi toscà)|Prato]]. Després d'això, es va retirar dels escenaris i es va establir a Nàpols amb l'únic fill que li quedava. Aquest fill, però, moriria tres anys després, en l'[[Còlera|epidèmia de còlera]] que va assolar la ciutat entre 1855 i 1856. El 1860, [[Giuseppe Garibaldi|Garibaldi]] i les seves tropes van envair la ciutat. El rei [[Francesc II de les Dues Sicílies|Francesco II]] i la seva cort es van refugiar a [[Gaeta]]. Tadolini i el seu amant, un jove príncep napolità, van fugir a París, on la cantant va passar els darrers dotze anys de la seva vida. Quan es va establir a París, va escriure al seu germà:<blockquote>"Visca Garibaldi per portar-me aquí!... Després de les meves terribles desgràcies, és la primera vegada que em sento viva. Quina vida!" <ref>Carta d'Eugenia Tadolini al seu germà esmentada a Rosselli (1992) p. 175</ref></blockquote>Inicialment, es va instal·lar en un apartament dels [[Avinguda dels Camps Elisis|Camps Elisis]], però, preocupada perquè els diners no fossin suficients, es va traslladar més tard a un barri més barat de la Rue du Faubourg Saint-Honoré.