Conflicte fronterer d'Alaska: diferència entre les revisions

 

== Conseqüències ==

: Si Estats Units hagués estat disposat a ingressar el seu cas a l'Haia, o a una entitat jurídica imparcial, com Canadà així ho desitjava, el resultat hagués estat, sense cap dubte, pràcticament el mateix, amb l'excepció que els canadencs no haguessin sentit que van ser tractats injustament (...) Si s'haguessin designat magistrats de la Cort Suprema dels Estats Units en lloc de dos senadors, les crítiques del resultat de les negociacions no haguessin estat notòries.<ref name="keenlyside1952"/>

Els jutges canadencs es van negar a signar la resolució, emesa el 20 d'octubre de 1904, a causa del desacord dels delegats canadencs amb el vot de lord Alverstone. Els canadencs van protestar el resultat, no tant la decisió en si, sinó el fet que els nord-americans havien triat a polítics en comptes de juristes per al tribunal, i que els britànics havien traït als interessos canadencs en posar els seus per sobre. Això va provocar un intens sentiment anti-britànic en tot Canadà (incloent Quebec), igual que una alça en el nacionalisme canadenc com una identitat separada de l'Imperi britànic.<ref>John A. Munro, "English-Canadianism and the Demand for Canadian Autonomy: Ontario's Response to the Alaska Boundary Decision, 1903."</ref> Encara que la desconfiança cap als EUA provocada pel tractat pot ser que hagués contribuït al rebuig d'un tractat de lliure comerç amb els Estats Units en la "elecció de reprocitat" de 1911, l'historiador F.W. Gibson va concloure que els canadencs van descarregar la seva ràbia en menor mesura en contra dels Estats Units i més contra Gran Bretanya per "haver ofert una fràgil resistència a l'agressivitat nord-americana". Les circumstàncies que van envoltar la resolució de la disputa van crear un fort descontent amb la posició canadenca dins de l'Imperi Britànic".<ref>Gibson (1943) at notes 60-61</ref> Furiós, com la majoria dels canadencs, el primer ministre [[Wilfrid Laurier]] li va explicar al parlament, "Mentre el Canadà continuï sent una dependència de la Corona Britànica, els poders que posseïm actualment no són suficients per al manteniment dels nostres drets".<ref>Joseph Schull, ''Laurier'' (1965) pp. 431-32</ref> El descontentament canadenc va disminuir amb el temps, però la idea que el Canadà havia de tenir control sobre la seva política exterior pot ser que hagués contribuït a l'[[Estatut de Westminster]].