Diferència entre revisions de la pàgina «Hel·lenisme»

4 octets eliminats ,  fa 13 anys
m
orto, tipos, html, altres AWB
m
m (orto, tipos, html, altres AWB)
L’esplendor de la ciència hel·lenística dura aproximadament un segle i mig. El període grecoromà de la ciència grega transcorre entre la meitat del s. II aC i el s. II dC (B. Farrington ho allarga fins a la caiguda de l’imperi romà, al començament del s V dC), però és un període de decadència creixent; apareixen no obstant això dues noves ciències, la trigonometria i l’àlgebra, i les figures de Ptolemeu, Estrabó i Galè no són poc rellevants. Alexandria continua sent el centre intel·lectual i cultural, d’importància decreixent: en el 145 aC, es produeix un enfrontament de Ptolemeu Physkon amb els savis grecs, que es veuen obligats a abandonar temporalment Alexandria; durant la campanya de Cèsar a Egipte, en el [[47 aC]], es produeix l’incendi de la Biblioteca, que destrueix bona part dels seus 700.000 llibres (en realitat, rotlles), i l’any [[30 aC]] Egipte es converteix, per obra d’Octavi, en província romana.
 
[[Claudi Ptolemeu]] d’Alexandria és l’últim gran astrònom grec, que viu entre els anys 100 i 170 d.C.dC La seva obra, Composició matemàtica, o Sintaxi matemàtica, batejada pels àrabs com a Almagest (el més gran), desenvolupa i completa el sistema astronòmic d’epicicles i equants d’Hiparc i construeix el model d’univers geocèntric vigent fins a [[Copèrnic]]. En geografia segueix igualment [[Hiparc de Nicea|Hiparc]] i el principi mantingut per aquest de determinar astronòmicament els llocs geogràfics.
 
Destacat geògraf d’aquesta època és [[Estrabó]], nascut a [[Amàsia]], en el [[Pont]], en el 64/[[63 aC]], i que va viure a Alexandria i a Roma. En els disset llibres de la seva Geografia descriu amb claredat d’estil els costums i la història dels principals països inclosos a l’imperi romà i la situació general de la ciència en el seu temps.
L’hel·lenisme va tenir també la seva trobada amb el cristianisme, i encara que sovint s’ha fet responsable al cristianisme de la decadència de la ciència grega, més aviat es manté que és la decadència de la ciència grega i l’esperit científic una de les condicions que afavoreixen l’aparició de les religions. El cristianisme va buscar un difícil equilibri amb l’hel·lenisme. D’una banda, en presentar-se com a única religió vertadera, va haver d’enfrontar-se amb les diverses filosofies hel·lenístiques a què es va oposar també com a única filosofia vertadera. D’altra banda, el cristianisme, fenomen religiós en principi, pel fet d’haver de propagar-se en un món hel·lenístic dau a l’especulació, va haver de revestir-se de formes intel·lectuals i arguments racionals per discutir o dialogar amb els hel·lenistes. El cristianisme no sols va adoptar per als seus escrits sagrats el grec comú (koinè) i les formes literàries del món grec, sinó que també va acceptar conceptes filosòfics fonamentals, com el logos dels estoics (que es converteix en el Verb, o la Paraula) i també orientacions filosòfiques generals, com el neoplatonisme, i fins als costums ètiques hel·lenístiques de reglamentar la conducta humana distingint entre vicis i virtuts. De l’oposició amb l’hel·lenisme i del seu intercanvi cultural amb aquest va sorgir la primitiva justificació racional del cristianisme, embrió de la filosofia cristiana.
 
Alexandria va anar perdent el seu caràcter de capitalitat de la ciència, però es va mantenir encara com a centre filosòfic d’importància. Allí es desenvolupa, en la primera meitat del s’I dC, la filosofia de Filó, que intenta harmonitzar el pensament grec amb el pensament jueu, i, entre els segles II i III d.C.dC, l’escola de [[Ammoni Saccas]], mestre de [[Plotí]] i d’[[Orígenes]].
 
[[Categoria:Antiga Grècia]]
 
{{Enllaç AD|de}}
{{Enllaç AD|es}}
{{Enllaç AD|fr}}
 
[[Categoria:Antiga Grècia]]
 
[[de:Hellenismus]]
181.495

modificacions