Detergent: diferència entre les revisions

Encara que els sabons comparteixen aquestes propietats, els sabons no són considerats a la práctica com a detergents. Els sabons deuen la seua tensoactivitat a la propietat de les seues [[molècules]] de tenir una part [[hidròfil|hidròfila]] (a la seua vegada [[lipòfob|lipòfoba]]) i altra [[lipòfil|lipòfila]] (a la seua vegada [[hidròfob|hidròfoba]]) i poder emulsionar la brutícia insoluble a l'aigua. Al [[sabó]], esta propietat s'obté a l'oxidar un àcid gras de cadena llarga amb una sal alcalina, freqüentment de [[sodi]] o de [[calci]]. Aquest procés es denomina [[saponificació]]. L'extrem de la molècula que conté l'àcid gras es lipòfil, i el que conté l'àtom alcalí és [[hidròfil]]. Aquesta fou bàsicament l'única substància tensoactiva utilitzada a nivell domèstic fins a mitjans del [[segle XX]].

Quan aparegueren les rentadores automàtiques es creà una demanda progressiva de substàncies més actives i que es comportessin millor en aigües dures, (més riques en ions de calci), ja que aquestes augmentavendisminuïen la l'hidrosolubilitat del sabó, amb el que era arrossegat abans, disminuint el temps de contacte entre el mateix i la roba. A això se ls'hi suma l'escassetat de sabó que s'havia produitproduït durant la [[Segona Guerra Mundial]]. Fent aparició al mercat domèstic productes detergents d'origen industrial que foren incluint mescles de tensoactius amb altres substàncies, (coadyuvantscoadjuvants, com els polifosfats, silicats, carbonats i perborats, i agents auxiliars inclosos, entre altres enzims, substàncies fluorescents, estabilitzadors d'espuma, colorants i perfums). Els primers detergents d'aquest tipus, derivats del [[benzè]], s'utilitzaren àmpliament als anys [[anys 1940|40]] i [[anys 1950|50]], però no eren solubles ni [[biodegradable]]s, cosa que els feia ecològicament negatius. Una segona generació de detergents, els ''alquilsulfonats lineals'' resulten menys tòxics al ser biodegradables.