Juditha triumphans: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Sense preposició quan va juntament amb un any en concret. |
m Tipografia |
||
Línia 26:
<!-- == Marc històric: ''ospedali'' i oratori ==
Per parlar de l'oratori a Venècia, és necessari referir-se amb anterioritat al marc on es van desenvolupar, això és, el conjunt dels ''ospedali.'' Els ospedali eren hospitals o orfenats on s'acollia i educava a gent humil. Encara que anteriorment hi havia organitzacions similars, la seva eclosió es va produir durant el [[segle XVI]], en part a causa de la duresa de les condicions de vida, les epidèmies i les guerres, que van provocar un desastrós augment de l'abandonament infantil. Les comunitats eclesiàstiques de cada regió van començar a fer-se càrrec dels més desfavorits des d'institucions caritatives creades a aquest efecte i arran de l'arribada de la [[Contrareforma]] es va apostar per afegir un nou enfocament al fet merament humanitari. El clergat cristià va optar per afegir educació de tipus cultural i professional als serveis d'aquests ospedali. D'aquesta forma, els pensionistes no només s'asseguraven la supervivència mentre romanien en les institucions sinó que trobaven una forma de garantir el sustent en finalitzar la seva estada i retribuir a la comunitat d'alguna forma la caritat rebuda. Amb tot, el fenomen no va ser exclusiu d'Itàlia: el propi [[Johann Sebastian Bach]], orfe amb amb prou feines 10
L'aplicació del model de l'orfenat va diferir en extensió i contingut segons les ciutats. A [[Nàpols]] (que els seus quatre hospicis van passar a cridar-se ''[[Conservatori de música|conservatoris]]'', origen de l'actual terme), només els nens eren acceptats i fins a l'edat necessària per ser admesos com a aprenentes d'algun ofici. La caritat a Venècia va ser entesa des d'un punt de vista molt ampli. Els quatre ospedali, fundats entre els [[Segle XIV|segles XIV]] i [[Segle XVI|XVI]], van acollir a pobres, ancians, malalts de sífilis, leprosos, nens abandonats, indigents, invàlids i una llarga casuística de desheretats. El ''Ospedale di Santa Maria della Pietà'', institució per la qual va ser composta el ''Juditha triumphans'', es va fundar en [[1346]] en benefici de nenes òrfenes, abandonades o els pares de les quals no van poder fer-se càrrec d'elles. Una vegada admeses, els mestres avaluaven les habilitats de cada alumna: si mostraven qualitats per a l'educació més elevada, passaven a formar part de les ''figlie di coro'', i rebien una educació musical amb les més altes garanties; en cas contrari, requeien en les ''figlie di comun'', dedicades a tasques domèstiques, de naturalesa artesanal o es feien càrrec de la cura de malalts. La durada de l'estada en aquests orfenats era en general molt llarga. Les noies només ho abandonaven per casar-se (amb un dot pagat pel propi ospedale) o per prendre els hàbits. Era, doncs, habitual que moltes dones passessin la seva vida entre les parets d'un hospici.
Línia 160:
La decisió del enamorament a primera vista fa que, en paraules de Michael Talbot, corria el perill de convertir l'obra en una espècie de oratori eròtic, rep per part del venecià una solució brillant. En l'ària de Holofernes '‘Noli o cara et adorantis’' es produeix un fals duet entre veu i oboè, on la sensibilitat guanya la partida a l'element sexual. La modulació descendent que simbolitza el fet de caure enamorat que realitza Holofernes en ''Quid cerno'' il·lustra millor aquesta capacitat per al traç fi. En ''Oculimei stupidi quid'', i per recolzar la rusticidad de l'ària desenvolupa un jaç de notes exclusivament diatòniques i un compàs que coincideix amb el pols, extenuante i repetitiu com a bona ''ària di tempesta.'' Ozias obre les seves intervenció amb "O sydera, o stellae", que formalment és una obertura francesa que inspira caràcter i el gran gest d'un alt càrrec. Obri es defineix amb el popular ritme de giga, concorde a la seva extracció social.
Únicament 15
[[Fitxer:Judit-an-der-Tafel.jpg|esquerra|miniatura|Judith a la taula de Holofernes (oli de [[Lucas Cranach el Vell]], s. {{Romanes|XV}}).]]
Com a últim exemple i tal vegada el més bell i representatiu, tenim l'ària de Judith "Veni, veni, em sequere fida". Aquest és el text del llibret:
| |||