Gravat al burí: diferència entre les revisions
Creada per traducció de la pàgina «Grabado a buril» |
(Cap diferència)
|
Revisió del 08:04, 2 març 2021
El gravat a burí o talla dolça [1] és una tècnica de gravat en relleu en la qual es dibuixa sobre una planxa de metall excavant línies sobre una matriu ajudant-exclusivament de l' burí ; eina composta d'un mànec en el seu extrem s'ha subjectat una peça allargada, de metall, amb forma de cilindre a què se li han excavat dues cares que es tallen en una aresta i s'han afilat en bisell . Més que una tècnica, és una manera d'entendre el gravat calcogràfic, pròpia dels segles XVII i XVIII a Europa.
El burí recorda en la seva forma a un arada, i el gravador ho utilitza d'una manera semblant; fent solcs sobre la planxa, de manera que com més gran és la pressió que exerceix, aconsegueix realitzar una incisió més profunda sobre ella, el que provocarà que s'allotgi després una major quantitat de tinta . Els solcs produïts pel burí retindran la tinta que posteriorment passarà a l' paper a l'impressionar en el tòrcul o premsa.
Es diferencia del gravat de punta seca en què alló que reté la tinta és un solc, no una rebava com en el cas del fet a punta seca, de manera que la durada de la planxa és més gran. A més a més les qualitats que produeix són diferents, les línies són més nítides i modulades.
Es parteix d'un gravat a l' aiguafort matisant-després amb burí per obtenir tons amb exquisides modulacions incidint més o menys profundament sobre els traços d'aiguafort. És una tècnica summament treballosa, que exigeix una perfecta planificació i un llarg ofici per obtenir resultats professionals.
Les estampes realitzades segons la talla dolça tenen un aspecte característic, que en bona part prové de la utilització més o menys ortodoxa de la teoria dels traços, que permetia traduir cada to de gris d'un dibuix o cada color d'un quadre copiat amb sorprenent delicadesa creuant línies en angles normalitzats. Entre els gravats realitzats pels tallers professionals de llavors destaquen sobretot les còpies de quadres de col·leccions, com les magnífiques còpies de Velázquez que es poden trobar a la Calcografía Nacional d' Espanya .
Es pot reconèixer un gravat de talla dolça per la seva típica textura de rombes, un aspecte polit i treballat i per la modulació dels traços a l'veure l'estampa molt augmentada.
Avui dia aquesta tècnica ha caigut en desús, tot i que s'utilitza a el menys el seu aspecte gràfic per realitzar els originals dels bitllets de banc, en els quals els dibuixos es formen a força de milers de línies creuades i amb gruixos modulats.
Vegeu també
- gravat
- Història del gravat
- Gravat a l'aiguatinta
- Gravat calcogràfic
Referències
- ↑ «Buril o talla dulce». Arxivat de l'original el 6 de enero de 2013. [Consulta: 2009].