Occitània sota el règim de Vichy: diferència entre les revisions

El [[17 de juny]] del [[1940]] l'exèrcit francès es va rendir als alemanys, qui ocuparien [[França]]. Tanmateix, [[Occitània]] no fou ocupada directament pel [[Tercer Reich]], i [[Bordeus]] fou durant un temps la seu del govern francès fugit de París. Després de l'[[Armistici de Compiègne (1940)|Armistici de Compiègne]], que establí les zones d'ocupació, tota Occitània llevat la costa gascona formà part del territori posat sota el govern titella del mariscal [[Philippe Pétain]], anomenat [[Govern de Vichy]] perquè en va establir la seu a aquesta vila fronterera entre França i Occitània (Vichèi). Va rebre el suport i col·laboració tant del provençal [[Charles Maurras]] com del seu partit, [[Action Française]], i l'alvernès [[Pierre Laval]] (1883-1945) en fou nomenat viceprimer ministre. Els occitanistes procatalans foren acusats de "vermells" (comunistes), i alguns foren empresonats. La més part del felibre oficial hi va col·laborar de bon grat, potser refiat de les paraules del mariscal a favor del "retorn a la regió", i des del 1940 també s'hi adheriren els occitanistes de Tolosa, i aprofitaren l'avinentesa per reclamar descentralització i ensenyament en occità. També van crear les Prefectures Regionals, conjunt de departaments amb àmplies competències en qüestió de proveïments, policia i propaganda, però controlats, això sí, per "addictes" al nou règim.

Pel que fa a les publicacions en occità, poc abans de començar la guerra es van tancar les revistes felibres '''Lo Gai Saber, Lo Bornat, Reclams de Biarn e Gascougne, Era Bouts dera Muntanho, Calendau, Trencavel, Marsyas''' i '''La Pignato''' al·legant censura i manca de paper, cosa que provocarà la dispersió tant dels autors com dels lectors. Però un cop ocupat el país, intentaren publicar de nou. Ja el gener del 1940 P.L. Berthaud, animador d{{'}}'''Amics de la Lenga d'Oc''' havia rellençat '''Oc''' (tancada des del 1934) a París; entre maig i juny el felibre [[Josèp Loubet]] fa el mateix amb '''Gazeto Loubetenco'''; el gener del 1941 A.J. Boussac del SEO llença '''La Terra d'Oc'''; a Ais, [[Màrius Jouveau]] i el seu fill Renié treuen '''Fe'''.

De totes aquestes, però, la que va tenir més continuïtat fou '''La Terra d'Oc''', que es va publicar des de gener del 1940 fins agost del 1945. Sorgí de la unió de les revistes '''Occitània''', òrgan de la joventut occitanista dirigit per '''Carles Pelissièr''', "Clardeluno", E. Vieu i E. Barthe, i de '''Lo Ligam d'Albigés'''. El redactor en fou Andrieu Jacme Boussac i l'administració va anar a càrrec d'Ernèst Vieu, autor de teatre i director artístic de '''La Tropa Teatrale dels Cigalous Narbouneses''', i Laurenç Malaterre, a Tolosa; l'impressor en fou el català Josep Castellví, mort el 1942. Es va dedicar a publicar sorbe activitats culturals i lingüístiques occitanes, i en ella cadascú podia desenvolupar llurs pròpies opinions polítiques aprofitant el cert regionalisme de Pétain. Hi col·laborarien els aleshores joves poetes [[Pèire Roqueta]], [[Ismael Girard]] o [[Loís Alibèrt]], i mercè la revista es publicaren els llibres ''Fanga e fum'' de [[Leon Còrdas]] "Clardeluno", Un ''amor de poèta'' de [[Marcèl Carrière]], ''Lo cat de la coa corta'' de Boussac i ''La font de Berdilha'' de Josèp Maffre.

Pel setembre del 1940 Pétain, anomenat pels felibres '''lo marescau''', va fer el famós missatge al '''Comitat Mistralenc de Malhana''', on fa lloança a Mistral i al felibrisme pel seu regionalisme. Això ho aprofita Boussac, nomenat majoral felibre a la mort d'Emili Barthe el 12 de maig del 1940, per assumir també la direcció del SEO i unificar les dues organitzacions. Pel febrer del 1941 hi dedica un número als projectes i iniciatives per unificar felibres i occitanistes. Girard proposà la creació a cada departament de comissions d'acció i propaganda regionalista, i per la tardor es fan seccions de la revista: '''Terra Catalana''', dirigida per [[Alfons Mias]], [[Josep Sebastià Pons]], E. Caseponde i [[Enric Guiter]]; '''Terra Provençala''', per A. Conio, Pèire Roqueta i [[Jòrdi Rèbol]]; '''Terra Gascona''', per Ismael Girard; '''Terra Lemosina''', per [[Joan Mozat]]; Terra Alvernesa, per Boussac, Camprós i Pèire Azema.

El 1942 aconseguiren celebrar, sota patrocini de Girard, el Cinquantè Aniversari de la Declaració Federalista del 1892, però a finals del 1942 el projecte hagué de retallar les mires degut a l'ocupació alemanya de tot el territori occità, la manca de paper i les dificultats econòmiques, tot i que es va poder treure la col·lecció de poesia ''Messatges'', que donaria a conèixer els membres de la futura Generació del 1945 (R. Lafont, B. Manciet, D. Saurat, P. Lagarda), més compromesos i occitanistes. Alhora, el govern de Vichy va instaurar el [[Service de Travail Obligatoire]] (STO), qui enviaria nombrosos occitans a fer treballs forçats a Alemanya, entre ells el futur escriptor [[Joan Bodon]].

Des del 1943 s'incorporaria a la revista el jove [[Robèrt Lafont]] i el grup '''Novèl Lemosin''' de Joan Mozat, Ramon Buche i [[Antòni Dubernard]]. Lafont dirigirà la pàgina '''Occitània''', que pretenia ser un òrgan de la joventut occitanista. Alhora, s'organitzarà clandestinament una Federació de la Joventut Occitana amb diferents nuclis a Clarmont d'Alvèrnia (amb Clarence Lelong), Briva (J. Segonds), Sant-Romieg (Marcèl Bonnet), Roèrgue (Rudelles), Castelnòu-d'Ari (A. Peyre) i el suport individual de [[Pèire Lagarda]] i [[Fèlis Castanh]], que criden a superar el felibrisme i en critiquen la grafia. Així, el febrer del 1943, la publicació '''Oc''' s'independitzarà com a òrgan del SEO, del qual el futur IEO en copiarà la divisa ''La fe sens òbras, mòrta es'', i hi marxaran tots els joves. Boussac, aleshores, dimití del SEO i es quedà sol. L'octubre del 1943 publicarien '''La Relha''', òrgan de les joventuts camperoles, per [[Loïs Soubiès]], enginyer agrícola de Purpan, però sota el guiatge i secció de '''La Terra d'Oc'''.

En acabar la guerra, els col·laboracionistes foren jutjats. Laval fou condemnat a mort i executat; Maurràs també fou condemnat a mort, però fou indultat i tancat a la presó. Molts felibres foren empresonats pels mateix motiu, i a la llarga, el moviment quedà desprestigiat. Tot i així, la persecució al moviment occità no arribà al grau de paroxisme que va prendre contra el moviment bretó, i en menor mesura, contra corsos i alsacians.