Giacomo Puccini: diferència entre les revisions

Res li'n passava inadvertit en llur recerca del realisme. [[Lucrezia Bori]] narrà l'ocasió en què Ricordi li anuncià que tres cavallerssenyors arribarien a París per escoltar-la cantar; Podria prendreaprendre unes poquesalgunes àries de ''Manon Lescaut''?. I així ho va fer, i un dia es presentaren el tres cavallerssenyors. Eren Gatti-Casazza, Toscanini i Puccini. "''M'examinaren de cap a peus, i després de peus a cap''", conta la Bori, "''M'examinaren detalladament''." Segurament se sentiren satisfets amb el que veieren i escoltaren, perquè poc després la Bori estava assajant Manon Lescaut amb Caruso. Bori cantà el paper per primera vegada com artista invitada de la Metropolitan Òpera, i el 1910 realitzà una gira per Europa.

Jeritza es féu ecoressò dels comentaris de tots els cantants vers la mescla de paciència i fermesa de Puccini. "''mai acceptava negatives. Si s'havia de cantar una frase en una emissió de veu, m'obligava a treballar fins a aconseguir el que desitjava''. A judici de Jeritza, Puccini envers la veu, sabía més que la majoria de professors de l'especialitat, i malgrat no poder reclamar coses difícils, mai exigia l'impossible. "''M'ajudava en els aspectes tècnics. També podia insultar-te de la manera més cavalleresca. Repassàvem la música pas a pas, frase per frase. M'amotllava, jo era la seva '' '''creació'''. ''A vegades m'irritava tant que desitjava plorar. Llavors, ell s'enutjava. ‘¡Jeritza', em deia, si una vegada la desperto a les tres de la matinada i li demano que entoni un do alt, vostè entonarà un do alt!''".

Puccini també digué ea Jeritza quelcom que ella no oblidà mai. Creia que aquestes paraules resumien tota la filosofia musical de Puccini.

Vers el final de la seva vida, ''Giacomo Antonio Domenico Michele Secondo Maria Puccini'' escriví a uns amics: "''Déu Totpoderós em tocà amb el seu dit menovell i digué: ‘Escriu pel teatre –recordeu, només pel teatre'. I jo he obeït el mandat suprem''." Puccini se sotmeté tan obedientment i amb tant de talent a l'inevitable que va compondre tres de les òperes més populars que s'han escrit. En morir comptava amb una fortuna calculada en uns quatre milions de dòlars, disposava de totes les oportunitats desitjables per jugar pòker i delmar la població d'ànecs al redós del seu refugi de Torre del Lago. I satisfer llur passió per les veloces llanxes, els ràpids automòbils i les dones temeràries.

TalAquesta és, en essència, la història de la vida de Puccini. Una vegada es va descriure a si mateix com "''un enèrgic caçador d'aus silvestres, llibrets d'òpera i dones atractives''". També es coneix un altre de llurs comentaris: "''¡pensi en això! ¡Si no hagués arribat la música, hauria sigut incapaç de fer res en aquest món!''". No l'atreia gens la política ni el món que l'envoltava. Tampoc estava molt interessat en l'escena musical, o en els compositors joves, o en els ja consagrats. No era conservador ni revolucionari. No va pertànyer a cap cercle musical de cap mena. No fou una figura representativa del verisme, l'escola de la "''vida com ella és realment''", que tant va atreure els compositors italians de la dècada de 1890, si bé en alguna de llurs òperes hi ha elements veristes.

La ''politonalitat'', el ''neoclassicisme'', el ''futurisme'', dl'''impressionisme'', lael ''dodecafòniadodecafonisme'', eren estendards que el deixaven indiferent, encara que havia examinat la música dels clàssics tan moderns en obres com ''[[Pelléas &et MelisandreMélisande (Debussy)|Pelléas et Mélisande]]'', de [[Claude Debussy]], i ''[[Pierrot LunareLunaire (Schönberg)|Pierrot Lunaire]]'' d'[[Arnold Schönberg]], i estava disposat a incorporar el que li agradava de la nova escola a la seva pròpia música. Quan certs aspectes del verisme l'interessaven, els utilitzà a ''Tosca'' i ''Il Tabarro''. L'impressionà l'ús que feia Debussy de l'[[escala completa de tons]] i l'aplicà en ''La Fanciulla del West''. Normalment, aquestaquesta tipusmanera d'utilitzacióde procedir conduiria a l'[[eclecticisme]], però Puccini no era un eclèctic. Fos el que fos, Puccini restava completament al marge de la tendència intel·lectual del seu temps. En termes musicals, degué poc a ningú, i aquest és un dels miracles que es manifesten en el compositor de ''La Bohème'', ''Tosca'' i ''Madame Butterfly''.<ref>Los Grandes Compositores d'Harold C. Schönberg, pàgs. 389-390. Javier Vergara Editor</ref>

A més de respondre a la melodia de Puccini, el públic també reacciona enfront dels seus personatges, i sobretot llurs heroïnes. Els personatges femenins de Puccini sempre foren molt més convincents que els masculins. Puccini s'identificava amb les dones. Mosco Carner, que fou un dedels llursseus biògrafs, formula aquest aspecte a la perfecció quan escriuva escriure que "''si la base fonamental de les òperes de Verdi és un crit de combat, la de Puccini un clam d'amor''". Ell també respon als llibrets de Puccini, que exhibeixen amples perfils i es refereixen a qüestions elementals : l'amor, l'odi, la separació i la mort.

El mateix podria afirmar-se dels llibrets de Verdi, però els de Puccini aspiren a un nivell literari superior, i en general ho assoleixen (sempre exceptuant ''Otel·lo'' i ''Falstaff'' de Verdi). Puccini mai s'embarcaembarcà en les torturades complexitats d'un llibret com ''Don Carlo'' o ''Simon Bocanegra''. Llurs arguments són, directes, fàcils, i estan poblats amb personatges que afronten problemes que susciten una reacció d'empatia en tots els públics. Poden fer-se falsos, però és una falsedat '''grata''', un món d'ensomni que mai existí, en el qual els sentiments són manipulats amb destresa pel compositor i el llibretista.

Els quatre joves de ''La Bohème'' són els arquetipusarquetips de tots els joves creadors que compartiren unes golfes i somniaren projectes grandiosos. (''Puccini quan era estudiant a Milà, compartí una habitació amb Mascagni. Visqueren la vie de bohème, menjant a crèdit en el restaurant '''Aida''', i protegint-se l'un a l'altre dels creditors. Puccini àdhuc empenyorà un abric, com Colline fa ena La Bohème; amb la diferència que Puccini necessitava els diners per sortir aquella nit amb una corista''.). ''Cio-Cio-San'' representa a totes les dones que han estimat generosament. ''Mimì'' la noia tendra però no gaire intel·ligent, que es troba enteranyinada en una relació amorosa que només pot desembocar en dissort, és un altre dels eterns femenins de Puccini. I la flamant ''Tosca'', aquesta mescla de temperament, passió i gelosia (''també ella, com Cio-Cio-San i Mimì, no és una noia gaire intel·ligent''), es manté eternament interessant i suggestiva. Puccini que coneixia tan bé les dones, rara vegada creà una dona encartonada. Llurs dones són per cert massa humanes.

Des de la seva arribada a [[Milà]], Puccini va formar part dels admiradors de [[Richard Wagner]]: les dues composicions simfòniques presentades com a exercicis del Conservatori –el ''Preludio Sinfonico'' en la major (1882) i el ''Capriccio Sinfonico'' (1883)– contenen signes temàtics i estilístics explícits semblants a les òperes de la primera maduresa wagneriana: [[Lohengrin]] i [[Tannhäuser]]. A començaments de 1883 va adquirir juntconjuntament amb el seu company d'habitació [[Pietro Mascagni]], la partitura de ''Parsifal'', el ''Motiu de l'Eucaristia'' se cita literalment al preludiopreludi de ''Le Villi''.

Sobretot a partir de ''[[Tosca]]'', Puccini recorre a una tècnica típicament wagneriana, el model de la qual pot identificar-se al cèlebre himne a la nit del segon acte de ''Tristán i Isolda''. Es tracta del que podria definir-se com una sortespècie de [[Dinàmica (música)|crescendo]] temàtic, a partir d'un nucli (que genera idees secundàries), la progressió de lesdel qualsqual es desenvolupa i arriba a un clímax sonor, col·locat una mica abans de la conclusió de l'episodi (tècnica que Puccini empra de manera particularment sistemàtica i eficaç a ''Il tabarro'').