Països àrabs: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Tipografia |
m Tipografia |
||
Línia 1:
{{indret}}
Els '''països àrabs''' o el '''Món Àrab''' ('''العالم العربي''', ''al-ʿālam al-ʿarabī'') inclouen en la definició estàndard els 22 Estats i territoris de la [[Lliga Àrab]] que s'estenen des de l'oceà Atlàntic a l'oest fins al mar d'Aràbia en l'est, i des del Mar Mediterrani al nord a la Banya d'Àfrica i l'oceà Índic al sud-est. Eixos països estan doncs escampats per [[Àsia]] sud-occidental i [[Àfrica]] sobretot del nord. En conjunt tenen una població de 422 milions d'habitants a principis de 2013, amb més de la meitat per sota dels 25
Les [[frontera|fronteres]] dels diversos estats foren traçades per les [[potències colonials europees]] als segles {{Romanes|XIX}} i {{Romanes|XX}}. Sovint es tracta de línies rectes dibuixades damunt un mapa sense haver tingut en consideració les característiques geogràfiques i demogràfiques del territori, i en especial l'estructura sovint tribal de la societat.
Línia 6:
El nacionalisme àrab va sorgir durant la segona meitat del {{segle|XIX}}, junt amb altres nacionalismes en el si de l'[[Imperi Otomà]]. Després de la [[Segona Guerra Mundial]], es va produir un moviment anomenat [[panarabisme]] que aspirava a unir tots els països àrabs en una sola entitat política i que es va canalitzar en part mitjançant la [[Lliga Àrab]], que s'havia creat el 1945. Només [[Síria]], l'[[Iraq]], [[Egipte]] i el [[Iemen|Iemen del Nord]] van experimentar una unificació de curta durada. Les divisions colonials històriques i l'extensió geogràfica foren les raons principals del fracàs del panarabisme. El [[nacionalisme àrab]] també va tenir la seva força a la regió a mitjan {{segle|XX|s}} i formava part de l'ideari de diversos líders egipcis, algerians, libis, siris i iraquians. Destacats nacionalistes àrabs foren [[Gamal Abdel Nasser]] (Egipte), [[Ahmed Ben Bella]] (Algèria), [[Hafez al-Assad]] i [[Bashar al-Assad]] (Síria), [[Muammar el Gaddafi|Moammar al-Qadhafi]] (Líbia) i [[Mehdi Ben Barka]] (Marroc).
Els diversos països àrabs mantenen forts lligams entre ells. Ara bé, les diferents identitats nacionals s'han anat veient enfortides per les distintes realitats polítiques durant els últims 60
L'expressió "Món Árab" és refusada usualment per aquells que viuen a la regió i no es consideren àrabs ells mateixos, com és el cas amb pobles no semítics tals com els berebers i els kurds. Al cap i a la fi, l'anomenada expressió assumeix que tota la regió és àrab en la seua identitat, població i orígens, mentre que en realitat el territori originari dels àrabs és la península aràbiga. El terme és a més refusat per algunes minories semítiques indígenes tal com els jueus ''ashkenazim'', ''sephardim'' i ''mizrahim'', i també per caldeus, assiris i siríacs, ja que viuen des de temps anteriors als àrabs en llocs tals com Iraq, Palestina i Síria.
| |||