Ramon Ferran i Pagès: diferència entre les revisions

m
Tipografia
m (Tipografia)
L'altre element que continuarà present és la figura humana. Aquest cop, però, n'abandonarà la visió més fosca, torturada i decadent que havia caracteritzat en l'etapa anterior. Ara, en la seva representació, guanyarà protagonisme el rostre. D'una banda, per pertànyer a la zona on radica el centre del pensament i per l'altra, és on es concentra l'element anímic del cos, convertint-se en la manifestació de la vida espiritual. Una altra de les formes que recuperarà és la de l'estructura d'espina de peix, talment com una estructura interna que es posa de manifest. Així, però, introdueix un petit canvi formal i gens casual que la transforma en l'estructura d'una columna vertebral humana. Si bé, al·legòricament, manté el mateix significat, com l'element essencial o fonamental d'un cos, aquest cop és l'estructura del cos humà que, com a paradigma dels símbols, reforçarà i augmentarà tota la seva càrrega simbòlica.
 
Aquesta nova etapa en el seu treball plàstic té com a punt d'inflexió l'exposició que amb el títol Ramon Ferran, Gravador va realitzar a la Sala Reus del Museu Comarcal. Aquesta va ser una exposició que es va realitzar arran de la donació que Ramon va fer al Museu d'una selecció de 70 gravats produïts al llarg de 30  anys, entre 1960 i 1990. L'exposició, de manera conscient o no, va provocar que el mateix artista en pogués fer una mirada crítica (en el sentit positiu de la paraula) de la feina feta durant aquells anys. A diferència d'altres mostres retrospectives, aquesta no tancava cap trajectòria, ans al contrari, va actuar com a estimulador en el seu treball futur.
 
Els treballs i les accions que ha realitzat des de 1990 han tingut com a objectiu, d'una banda, l'experimentació en el gravat i, per l'altra, la divulgació i reivindicació d'aquesta tècnica. En una entrevista realitzada l'any 1990 pel periodista i escriptor Jordi Cervera al Nou Diari, Ramon Ferran assenyala els dos camins a seguir Continuar treballant amb moltes ganes, sempre a la recerca de nous materials i noves possibilitats i alhora, engrescar la gent perquè s'aboqui pel gravat i aconseguir un planter de gravadors joves amb ganes d'experimentar. Les accions de gravat al carrer que organitzarà en diverses ciutats catalanes, (Reus, Sitges, Tarragona, l'Hospitalet del Llobregat, Cornellà...), van en aquesta línia. Artistes i gravadors experimenten i divulguen, en plena via pública, els sistemes d'estampació. En l'ús del terra com a planxa i el d'una piconadora com a premsa, hi ha una clara voluntat de donar a conèixer el gravat com a una eina per a l'expressió plàstica plenament contemporània, i que també es pot allunyar de la dictadura i de l'immobilisme de la tècnica.
Per poder tancar el cercle i tenir una visió prou ajustada de la faceta artística de Ramon Ferran, no podem deixar de referir-nos als seus treballs sobre altres formats i tècniques. Com qualsevol artista, ell s'ha centrat i s'ha mogut amb comoditat amb unes tècniques artístiques concretes —l'escultura i els sistemes d'estampació, en el seu cas—, però també ha tingut la curiositat i l'interès de treballar i explorar altres formats. En aquest sentit, ha afrontat la seva obra a partir d'un plantejament global, artísticament parlant, sense marcar-li mai cap límit, ni formal, ni conceptual. Entre els diferents formats i tècniques que ha tastat, amb major o menor intensitat, hi ha la ceràmica i, sobretot, les tècniques pictòriques (l'oli i l'aquarel·la), que va usar amb assiduïtat en la seva etapa de formació, i que després, només ha fet servir de manera més o menys esporàdica. Com a treballs en aquesta tècnica podem destacar dues obres en concret, les pintures al fresc de l'altar major de l'església de [[Sant Pere de Cambrils]] i d'una de les capelles de l'església de [[sant Francesc de Reus]]. El seu estret lligam amb les tècniques d'estampació també ha fet que se sentís prou còmode en el disseny i la il·lustració de peces editades, com llibres i cartells, en aquest camp la llista és notable. La seva especial curiositat també l'ha dut a explorar el terreny escènic amb l'elaboració i la participació en el disseny escenogràfic de dos muntatges teatrals de Francesc Cerro —''Dies viscuts'' de F. Cerro i ''El príncep d'Homburg'' de [[Heinrich von Kleist]].
 
Tot i que ja n'he fet referència al llarg del text, val la pena d'insistir en la faceta docent de la seva vida. Ja hem vist i explicat que un dels pilars del seu periple professional ha estat la docència. Va ser professor de secundària a l'Institut Gaudí de Reus i als col·legis de la Salle de Reus i de Cambrils. En l'ensenyament més artístic va ser, al llarg de 25  anys, el professor de la classe de gravat de l'Escola d'Art i Oficis de Tarragona, on també va donar classes de dibuix i de la qual en fou el director des de l'any 1985 fins a l'any de la seva jubilació, el 1992. També va ser l'ànima de la creació d'una escola llargament reivindicada, l'Escola d'Art i Oficis de Reus, de la qual en va ser el director durant el primer curs (1979/1980).
 
La passió que Ramon va posar en el seu treball docent va fer que la petja que va deixar en bona part dels seus alumnes fos profunda. La seva voluntat va ser la d'anar més enllà del fet de transmetre uns simples coneixements, fins i tot en el marc de l'ensenyament obligatori. En l'aula de gravat de l'Escola Taller d'Art de Tarragona, el conèixer amb profunditat les tècniques clàssiques dels sistemes d'estampació eren només una petita part del que allí s'aprenia. Les seves classes en general es fonamentaven en la recerca constant de nous llenguatges i de noves possibilitats tècniques per al gravat, sempre partint de la plena llibertat de l'alumne.
2.697.621

modificacions