Indefensió apresa: diferència entre les revisions

m
Bot estandarditza format de referència citada per a posterior revisió tipogràfica.
m (Manteniment de plantilles)
m (Bot estandarditza format de referència citada per a posterior revisió tipogràfica.)
El psicòleg nord-americà [[Martin Seligman]] va iniciar una investigació sobre la indefensió apresa el 1967 a la [[Universitat de Pennsilvània]] com una extensió al seu interès per la depressió. Aquesta investigació va ser expandida després per Seligman i altres. Un dels primers experiments va ser entre Seligman i Maier: A la part 1 de l'estudi, tres grups de gossos van ser posats en arnesos. El grup 1 va ser solament posat en els arnesos per un temps i després eren alliberats. Els grups 2 i 3 van ser amarrats [[jou]]. Als gossos al grup 2 se'ls donaven xocs elèctrics de manera aleatòria i els gossos podien pressionar una palanca per aturar els xocs. Cada gos del grup 3 era ajuntat amb un del grup 2; si bé, quan el gos del grup 2 rebia un xoc elèctric, el gos del grup 3 també rebia un xoc de la mateixa intensitat i durada, aquest no podia evitar-ho, perquè el seu palanca no feia res. Per al gos del grup 3, semblava que el xoc s'aturava de manera aleatòria perquè el gos del grup 2 al que estava apariat estava parant el xoc. Per tant, per als gossos del grup 3, el xoc era "inevitable".<ref name="Seligman, M. E. P. 1972">{{ref-publicació|cognom1=Seligman|nom1=M. E. P.|any=1972|títol=Learned helplessness|publicació=Annual Review of Medicine|volum=23|exemplar=1|pàgines=407–412|doi=10.1146/annurev.me.23.020172.002203}}</ref>
 
A la part 2 de l'experiment, els 3 grups de gossos van ser portats a una habitació que tenia dos compartiments rectangulars dividits per una barrera d'unes quantes polzades d'alt. Tots els gossos podien escapar del xoc elèctric anant a l'altra part de l'habitació. Els gossos del grup 1 i 2 ràpidament van entendre la tasca i van escapar dels xocs elèctrics, però, la majoria dels gossos del grup 3 (que abans havien après que res del que fessin anava a parar el xoc elèctric) simplement es van quedar quiets sense fer res i només gemegaven en rebre els xocs.<ref name=":0">Seligman, M. E. P., 1975 Scientific American</ref>
 
En un segon experiment aquest mateix any, amb nous grups de gossos, Overmier i Seligman van eliminar la possibilitat que, en comptes de tenir una indefensió apresa, el grup 3 hagués fallat a aprendre la tasca d'escapar del xoc a causa d'haver après un altre comportament que interferia amb la tasca d'escapar. Per prevenir aquest comportament que "interferia", els gossos del grup 3 van ser immobilitzats amb una droga que els paralitzava ([[guarís]]) i van tenir un procediment similar que en la part 1 de l'experiment de Seligman i Maier. Quan van arribar a la part 2 de l'experiment, el grup 3 va exhibir el mateix comportament d'indefensió apresa. Aquest resultat va servir per eliminar la hipòtesi de la interferència.<ref name="Learned helplessness in man">{{ref-publicació|cognom1=Hiroto|nom1=D.S.|cognom2=Seligman|nom2=M.E.P.|any=1975|títol=Generality of learned helplessness in man|publicació=Journal of Personality and Social Psychology|volum=31|exemplar=2|pàgines=311–27|doi=10.1037/h0076270}}</ref>
2.700.183

modificacions