Mitologia eslava: diferència entre les revisions

Quan foren cristianitzats diversos pobles eslaus entre els segles {{Romanes|VII}} i {{Romanes|XII}}, la nova religió es convertí en la religió de l'elit; per tant, florí a les ciutats i entre la classe noble. Per a la majoria de la població eslava a l'[[edat mitjana]], que habitava les zones rurals, els vells mites continuaren sent forts. Els sacerdots cristians i els monjos destinats als països eslaus, sobretot a [[Rússia]], lluitaren durant segles contra el fenomen anomenat ''dvoievérie'' ('doble fe'). D'una banda, els camperols i grangers acceptaren el baptisme, les celebracions de misses i els dies sants de llur nova religió, però, d'una altra banda, continuen aferrant-se als antics ritus i als cultes pagans, àdhuc quan els vells déus i mites en què estaven basats havien estat oblidats per complet.

 

 

Mentre que les creences i tradicions populars de tots els pobles eslaus eren la font més important amb la qual reconstruir els antics cultes pagans, constituint de fet la clau per desxifrar els secrets del ja oblidat panteó, eren també una font amb una naturalesa tan inusual que no podien de cap manera prendre's com a dogma. Les cançons populars, els contes i les festivitats havien perdut feia molts segles llur caràcter originari sagrat i mític, així com llur sentit original, amb la qual cosa foren degradant-se fins a un nivell de mera superstició o a una tradició sense sentit aparent que era repetida i transmesa al llarg de generacions, que en gran part, no sabien el que significava ja. El poble féu néixer una idea vaga i general sobre com celebrar determinades festivitats, com relatar alguns contes o com interpretar certes cançons, perquè aquella era la manera en què s'havia vingut fent des de sempre. Els cultes als antics déus es mesclaren amb els dels nous sants cristians; els vells rituals es fusionaren amb els cristians i al llarg dels segles acabaren diluint-se.