Nakba: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Recuperant 4 fonts i marcant-ne 0 com a no actives.) #IABot (v2.0.8 |
|||
Línia 22:
L'endemà de la [[Declaració d'Independència d'Israel|Declaració d'independència de l'Estat d'Israel]] en el territori assignat pel [[Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina|Pla de l'ONU per a la partició de Palestina de 1947]], els cinc estats àrabs veïns ([[Líban]], [[República Àrab Siriana|Síria]], [[Jordània]], [[Iraq|l'Iraq]] i [[Egipte]]), disconformes amb aquest Pla, li van declarar la guerra i van envair al naixent Estat d'Israel.
En la [[guerra]] intermitent que va tenir lloc durant els següents 15 mesos (amb diverses treves promogudes per l'ONU), Israel va conquistar un 26% addicional de l'antic mandat britànic, mentre que Transjordania i Egipte van ocupar la part restant destinada per l'ONU a l'Estat àrab-palestí: Egipte va ocupar Gaza i Transjordania es va annexionar Cisjordània i Jerusalem
La guerra va provocar milers de desplaçats en tots dos sentits: àrabs de la zona israeliana van ser obligats a desplaçar-se a les veïnes [[Gaza]] i [[Cisjordània]], i també a altres països àrabs més allunyats, donant origen al problema dels refugiats palestins, que encara avui perdura. A la zona israeliana van quedar 100.000 àrabs, que van adquirir la nacionalitat israeliana i que, en general, van gaudir dels drets plens de ciutadania a partir de [[1950]], incloent la seva incorporació a l'exèrcit en el cas dels [[drusos]]. Segons la historiografia tradicional israeliana, la sortida dels àrabs de la seva terra es va deure al fet que la dirigencia àrab va instigar a la població àrab en Palestina a abandonar les seves llars per garantir a les tropes àrabs major llibertat de moviment. No obstant això, les fonts propalestinas, i, sobretot, alguns dels anomenats ''nous historiadors'' israelians, han qüestionat aquest aspecte que, en qualsevol cas, continua sent un tema controvertit.
| |||