Diferència entre revisions de la pàgina «Isidre Gomà i Tomàs»

m
m (Robot posa la Categoria:Morts a Toledo a partir de Wikidata)
Nasqué en un ambient benestant. Va realitzar els seus estudis eclesiàstics als seminaris de [[Montblanc]] i [[Tarragona]] i després a [[València]], on es doctorà en [[Filosofia]], [[Dret]] Canònic i [[Teologia]]. Ordenat sacerdot el juny de 1895, ocupà el seu ministeri a [[Valls]] com a vicari i a [[Montbrió del Camp]] com a ecònom, per bé que la seva labor parroquial s'aturà quan el designaren professor del seminari de Tarragona. Després deixà la direcció del seminari i, nomenat canonge doctoral de la seu tarragonina, es consagrà preferentment al conreu de l'[[oratòria]] sagrada, en la qual va destacar com un dels conferenciants més eloqüents de la seva època. La major part de les conferències dictades en congressos i commemoracions catòliques van ser recopilades i van inspirar la redacció de nombroses obres, en les quals es palesa una àmplia, profunda i ben vertebrada cultura religiosa i profana. La fonamentació en els grans filòsofs i teòlegs cristians i l'influx d'autors francesos fidels a la doctrina de l'Església (especialment [[Pierre Batiffol]], director de l'Institut Catòlic de Tolosa de Llenguadoc) enquadren la seva formació intel·lectual.
 
Fou elevat a la mitra de [[Tarassona]] el 1927, quan les relacions entre la [[Dictadura de Primo de Rivera]] i el clergat català estaven sotmeses a dures proves. El juliol de 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo, ''[[sede vacante]]'' per la dimissió del [[Pedro Segura y Sáenz|cardenal Segura]]. Malgrat les dificultats del moment, en l'acompliment de la seva tasca va comptar amb el vistiplau d'extensos cercles del republicanisme moderat, però sense que el seu inalterable acatament al poder legítimament constituït impedís una enèrgica repulsa contra qualsevol ingerència o extralimitació de la potestat civil en el camp eclesiàstic. Aquesta línia de conducta conformaria igualment la seva difícil i arriscada actuació durant la [[Guerra Civil espanyola]] de 1936. La seva intervenció va ser decisiva per al reconeixement per part de la [[Santa Seu]] del govern del general [[Franco]] i també el 1937 va redactar, coneixedor dels assassinats de bisbes i sacerdots en la zona republicana, la "[[Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España|Carta Col·lectiva dels bisbes espanuyolsespanyols als bisbes del món sencer]]"<ref>{{ref-web |url=http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/ca06/09/carta-colectiva-de-los-obispos.html|títol=DOCUMENTOS OFICIALES: Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España<!--Títol generat per bot-->}}</ref> que defensava el ''[[Movimiento Nacional]]''. No aconseguí que la signés el cardenal [[Francesc Vidal i Barraquer]], amb el qual tanmateix tingué respectuoses relacions personals (havia estat Vidal qui l'havia consagrat bisbe a la catedral de [[Tarragona]] el [[1927]]), especialment quan coincidiren al [[Cardenals electors convocats al conclave de 1939|conclave de 1939]] que elegí el [[papa]] [[Pius XII]]. Havia justificat teològicament, això sí, la guerra civil i havia donat la seva aprovació perquè fos anomenada ''"croada"''. S'adreçà públicament al lehendakari [[José Antonio Aguirre]] per excusar l'afusellament de capellans bascos pels franquistes.
 
Això no va impedir que tots els intents totalitaris empresos durant la contesa trobessin en Gomà un resolt impugnador. La defensa dels que considerava drets de l'Església, la llibertat de premsa, d'associació, d'ensenyament, la dignitat humana, en fi, van tenir en ell un indomable paladí. Morí cinc anys després d'haver obtingut de [[Pius XI]] la porpra cardenalícia (el 19 de desembre de 1935 el creà cardenal del títol de ''San Pietro in Montorio''). Mèrit seu entre d'altres és haver difós àmpliament a Espanya la lectura del [[Nou Testament]], sobretot els Evangelis concordats.
7.531

modificacions