Guerres púniques: diferència entre les revisions

Tan aviat com Roma va finalitzar la seva conquesta va iniciar l'expansió cap al nord i el sud, la qual cosa va portar inevitablement el conflicte amb Cartago, que de sobte va veure amenaçada la seva influència en el Mediterrani, vital per mantenir el seu imperi comercial. Roma i Cartago es van enfrontar tres vegades, en els conflictes posteriorment coneguts com les Guerres Púniques, entre el 264 aC i el 146 aC. La victòria final de la República de Roma va suposar la desaparició de Cartago i l'annexió de les seves colònies i ciutats, la qual cosa va convertir al vencedor en l'estat més poderós d'Europa i del Mediterrani, iniciant una hegemonia que mantindria fins a la divisió de l'[[Imperi Romà]] per [[Dioclecià]] el 286 dC.

 

{{article principal|Primera Guerra Púnica}}

Començà amb la intervenció de [[Roma]] a [[Sicília]], quan s'alià amb els [[mamertins]], que lluitaven contra els cartaginesos a [[Messina]]. La guerra passà al mar, originàriament dominat pels [[romans]], fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol [[Gai Duili (cònsol)|Duili]] àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a [[Tunis]] ([[256 aC]]). Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La [[pau]] ([[241 aC]]) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'[[illa]] esdevingué la primera [[província romana]]. Poc després ([[238 aC]]), Roma aprofità la [[revolta dels mercenaris]] a [[Cartago]] per tal de dominar també [[Sardenya]] i [[Còrsega]].